Bèlgica, el paradís de l'eutanàsia

Cada any 1.500 persones moren amb ajuda mèdica en un país que ara debat si ha d'ampliar aquest dret als menors d'edat

Nathan Verhelst tenia 44 anys quan va morir a finals de setembre. Deixava enrere una vida difícil i una família que l'havia rebutjat des de petit. La seva mare va declarar dies després de la seva mort que no sentia "cap pena ni dolor" per la pèrdua del seu fill.

El Nathan era un transsexual belga que havia nascut com a nena. Es deia Nancy, però ell sempre es va sentir un home i ja d'adult va decidir passar pel quiròfan per fer-se un canvi de sexe. Però els resultats de les tres operacions no li van agradar. "Em miro al mirall i veig un monstre", assegurava.

El Nathan va morir mitjançant l'eutanàsia. No tenia cap malaltia terminal ni cap patologia que li provoqués dolor físic. El seu dolor -insuportable, segons assegurava- era psicològic. "En alguns moments vaig ser feliç però, en la balança, hi pesava més el patiment", explicava en una entrevista que la premsa belga va publicar després de la seva mort.

El cas del Nathan ha saltat a les portades dels diaris d'arreu. Bèlgica és un dels tres països de la Unió Europea on l'eutanàsia no està penalitzada. I la llei permet aplicar-la no només a persones afectades de malalties terminals o greus discapacitats físiques sinó també en casos de patiment psíquic. La mort del Nathan ha sorprès mig món, però es va aplicar l'eutanàsia legalment. "En aquest cas es pot parlar clarament de patiment psíquic insuportable", va declarar el metge que va autoritzar l'eutanàsia al transsexual.

"És un cas absolutament excepcional", assegura el senador socialista Philippe Mahoux, metge i autor de la llei de l'eutanàsia del 2002. "Malgrat casos mediatitzats i excepcionals com aquest, creiem que la llei està ben feta des del punt de vista jurídic i humanista. És una llei empàtica en relació al malalt", explica en una conversa amb l'ARA.

Parlar de la mort

Des de l'Associació pel Dret a Morir Dignament (ADMD) expliquen que el sol fet de saber que es pot decidir si s'aplica o no l'eutanàsia ja dóna tranquil·litat als malalts: "L'experiència demostra que quan el metge declara al pacient que està disposat a practicar-la, molts pacients se senten reconfortats i moren sense recórrer a aquesta possibilitat". El ponent de la llei creu que, amb la norma, a Bèlgica s'ha trencat el tabú de parlar de la mort entre metge i malalt. "Quan una persona està malalta i pateix, ara s'atreveix a parlar de cures pal·liatives i d'eutanàsia. El primer èxit de la llei és el dret a parlar-ne", assegura Mahoux.

Sorprèn que en un país de profundes arrels catòliques com és Bèlgica el suport ciutadà a l'eutanàsia sigui tan ampli. Tres de cada quatre belgues estan a favor del dret a una mort digna, i l'eutanàsia activa, legal al país des del 2002, es practica diàriament. La majoria de pacients tenen entre 40 i 79 anys i escullen morir a casa (52%).

L'any passat, 1.432 persones van morir mitjançant l'eutanàsia, una xifra que representa un 1% del total de morts a Bèlgica. En una cinquantena dels casos, el pacient va al·legar patiment psíquic, però les estadístiques indiquen que la majoria dels malalts (75%) que s'acullen al dret a una mort digna tenen càncer en fase terminal i volen evitar el patiment final. En segon lloc (7%) hi ha les malalties neurodegeneratives.

Onze anys després de la posada en marxa de la llei, ara Bèlgica debat ampliar la despenalització de l'eutanàsia als menors d'edat. "Els pediatres ens ho demanen", explica el socialista Mahoux. El canvi normatiu s'està tramitant i sembla que compta amb el suport polític suficient. En canvi, la idea d'ampliar-ho també per a persones amb demències com l'Alzheimer ha quedat, ara per ara, aparcada. Una de les condicions per demanar l'eutanàsia a Bèlgica és estar lúcid mentalment.

Tot i el suport social a l'eutanàsia que hi ha a Bèlgica, una minoria contrària al dret a decidir denuncia que la interpretació de la llei és molt laxa i que s'aplica amb poques garanties. Des de l'associació Euthanasie STOP, l'infermer Eric Vermeer es pregunta si la llei de l'eutanàsia no respon a la voluntat dels polítics d'estalviar diners en sanitat i critica que es pugui ampliar als nens. "¿Com podem introduir el concepte d'eutanàsia en un domini, la infància, en què la vida acaba de començar, encara que sigui amb patiment?", es pregunta Vermeer.

A Bèlgica hi ha hagut casos tan polèmics i mediàtics com el de Nathan Verhelst. El més recent és el de dos bessons belgues de mitjana edat que eren sords de naixement. Els germans van morir per eutanàsia a principis d'any després de començar a perdre visió. Amb el temps, una malaltia de la vista els hauria deixat cecs. De fet, el conservador Institut Europeu de Bioètica denuncia falta de control i poques garanties en l'aplicació de l'eutanàsia. Però el socialista Philippe Mahoux acusa la institució de ser un lobi antieutanàsia. "Les acusacions són totalment falses", diu.

Poca voluntat política a Espanya

A l'estat espanyol l'eutanàsia activa és il·legal però els malalts poden decidir rebutjar un tractament que els allargui la vida innecessàriament. La directora de l'Institut Borja de Bioètica (URL), Núria Terribas, considera que la societat espanyola "està bastant familiaritzada amb la qüestió i hi ha una tendència a l'acceptació", però creu que no hi ha hagut mai una veritable voluntat política per debatre el dret a una mort digna. "No estem, ni de bon tros, en la línia de Bèlgica o Holanda. En aquests països es va obrir un debat social a fons, aprofundit i madur, que aquí no s'ha fet", explica.

Terribas creu que s'hauria d'estudiar una despenalització de l'eutanàsia "en determinats casos i amb garanties", però adverteix que hauria de ser "amb caràcter excepcional, perquè partim de la defensa de la vida". I posa com a exemple els casos de malalties degeneratives amb deterioraments molt severs. En qualsevol cas, el més important, assegura, és que els sistemes sanitaris garanteixin les cures pal·liatives.


Dret a una mort digna

Els casos mediàtics impulsen el debat sobre l'eutanàsia

Ramón Sampedro

La lluita del mariner gallec Ramón Sampedro, afectat per una tetraplegia des dels 25 anys, va ser una de les més mediàtiques a Espanya. Sampedro es va convertir en un símbol en favor de la legalització de l'eutanàsia. El 1998 es va suïcidar amb cianur. El cineasta Alejandro Amenábar va explicar la seva història al film Mar adentro .

Eluana Englaro

La jove italiana Eluana Englaro va tenir amb 22 anys un accident de trànsit que la va deixar en estat vegetatiu. El seu pare, Beppino Englaro, va batallar judicialment per aconseguir desconnectar-la de les màquines que la mantenien en vida. Ho va aconseguir el 2009. El cas va aixecar polèmica política i va obrir el debat sobre l'eutanàsia.

Terri Schiavo

La nord-americana Terri Schiavo va viure una situació semblant a la d'Eluana Englaro. En estat vegetatiu després de tenir un atac de cor provocat per una estricta dieta alimentària, els seus pares van iniciar una llarga batalla judicial per desconnectar-la. La justícia ho va permetre i va morir el 2005. El seu cas va ser molt polèmic.

Christian de Duve

El bioquímic anglès i Nobel de medicina Christian de Duve, fill de pares belgues, va morir per eutanàsia el maig passat. La seva mort va ser molt discreta, com acostuma a ser en el cas dels malalts que escullen l'eutanàsia a Bèlgica. La seva salut s'estava deteriorant greument i va decidir evitar el dolor final de la seva malaltia.

Més continguts de