C(K)aramo Fanta: “Mai no em va agradar que a Gàmbia em diguessin nen blanc”

Assegura que l’art l’ajuda a trobar la identitat que se li va negar. La C(K) que, de fa poc, fa d’inicial del seu nom artístic, és una mostra de la dualitat en què es troba des de fa 14 anys. És Caramo Fanta Kamara, amb el nom començat amb C perquè així ho van escriure en ser el primer nin de pell negra que naixia a l’Hospital Arnau de Vilanova, a Lleida, el 1986. En arribar a Gàmbia, quan tenia 14 anys, es va trobar que al país dels seus pares tots són Karamo. Des de Banjul sempre va lluitar per tornar a Catalunya. Des de fa un parell d’anys viu a Mallorca, on treballa per sortir de la confusió en què viu des de fa dècada i mitja. La història d’aquest artista lleidatà es reflecteix en la seva obra, que es va exposar al museu Es Baluard de Palma (2011) i que aquests dies i fins al 5 de juny es pot veure a S’Escorxador de Marratxí. Sempre amb el mallorquí Antoni Socias, Mi otro yo con algunas contradicciones (que és el projecte que comparteixen).

Vas néixer i créixer a Lleida i, des de fa 14 anys, no tens DNI. Com és?

Cada vegada que a un funcionari li presento el meu permís de residència temporal a Espanya i veu que posa que sóc nascut a Lleida, em diu que què m’he pensat. Se’ls fa difícil entendre la meva història. A mi també.

Ens en pots fer cinc cèntims?

Els meus pares són gambians. A principis dels anys 80 van emigrar i es van establir a Lleida. El 1986 vaig néixer jo i, un any després, el meu germà. Hi vam viure fins al 2000, just després de la mort del pare, quan ens van dur a Gàmbia, enganyats. Havien de ser unes vacances d’un mes per conèixer els orígens familiars, però es va convertir en un viatge sense possibilitats de retorn. El meu germà i jo teníem mentalitat de Play Station, i d’Àfrica només en coneixíem els tòpics de la tele.

¿Recordes aquella Lleida de la teva infantesa?

Durant 14 anys no vaig deixar de pensar en la ciutat, en els amics i en tornar-hi. De petits, a Lleida vivíem en una barriada conflictiva i mon pare no volia que hi juguéssim. Així que de molt jove m’allunyava del barri, observava els que feien grafitis al llarg del riu i descobria galeries i museus pel camí. Amb 11 anys vaig fer dos grafitis, però m’interessava més pintar perquè mai no m’ha agradat anar d’amagat.

Per què has parlat d’engany en la teva partida de Lleida?

El pare estava a l’atur, la mare no tenia feina i un dia ens van tocar 27 milions de pessetes de l’ONCE. El pare se’n va anar a Gàmbia per construir una casa a Banjul, però va agafar la febre groga i va tornar. Al cap d’uns mesos va morir. Llavors tot es va desencadenar com en una pel·lícula estranya. Van començar a arribar gambians que deien que eren parents nostres. Venien de diversos països europeus perquè teníem diners. Decidien per ma mare i per nosaltres, i ens van estafar. Fins que un dia el cap d’aquella tropa ens va dir que havíem d’anar un mes de vacances a Gàmbia. A Lleida hi vaig deixar la motxilla, els llibres, tot. Tenia 14 anys i ni em vaig acomiadar dels amics.

I a Banjul, què hi vas trobar?

Els primers anys van ser els pitjors de la meva vida. Jo només parlava català i castellà. Ens van robar tot el que ens quedava. Vaig anar un dia a una escola i, en veure com era allò, vaig decidir estudiar pel meu compte. Tenia obsessió per tornar, escrivia cartes a organismes oficials i els explicava que era de Lleida. Ningú em contestava. Vaig demanar als professors del Col·legi Episcopal de Lleida, on sempre havia anat, llibres i ajuda per poder tornar. Em van enviar una gran caixa de llibres, però em van dir que no em podien ajudar a tornar. Quan em vaig saber tots els llibres de memòria, vaig començar a pintar. Estava molt tancat a casa perquè veia massa coses que no m’agradaven.

Com ara què?

Miri, jo tenia mentalitat europea, sempre l’he tingut. I allí no entenia la relació entre les persones. Al meu germà i a mi, a Gàmbia, pel fet d’haver nascut a Europa ens deien tubabudu ding-ding, que vol dir nens blancs, i això mai no em va agradar perquè per ells són nens que no tenen educació ni moralitat. Així que, cap al 2004, el meu germà i jo vam anar a l’ambaixada espanyola a demanar per què no podíem tornar a Lleida si hi havíem nascut. A qui ens va atendre li vam parlar en català perquè ens cregués. Va fotre un cop sobre la taula i va dir: “ El catalán es una mierda. Aquí se habla español ”. No hi va haver res a fer.

Estem a punt d’acabar i no ens has parlat de la teva obra.

A Gàmbia pintava, i distingia molt bé quina era l’obra per vendre i quina era la que m’interessava. També feia de guia quan podia, però no per aprofitar-me dels turistes, sinó preparant excursions com faria un ciutadà del lloc. Així vaig conèixer Antoni Socias, que es va fixar que jo feia unes fotos gens convencionals amb una càmera d’allò més cutre. Durant dos anys, amb una connexió a internet impossible, vam treballar junts en el projecte Mi otro yo con algunas contradicciones. Era la manera de plasmar una identitat d’anada i tornada, la seva, la meva... El Toni em va obrir molt els ulls a l’art que m’interessa, que no té res a veure amb les obres de souvenir. L’exposició actual reflecteix la recerca de la meva identitat. I he de dir que ja em sento bé amb la confusió que la meva vida m’ha creat.