RELIGIÓ

Carlos Osoro: “Tots ens sentim responsables del que passa a les esglésies”

Carlos Osoro, nascut a Castañeda (Cantàbria) i procedent de l’arquebisbat de València, ha rellevat Antonio María Rouco Varela al capdavant de l’arquebisbat de Madrid després de dues dècades de mandat del purpurat que ha governat l’Església espanyola amb mà de ferro. A Osoro se li coneix un altre tarannà, més dialogant i menys bel·ligerant. El defensa en aquesta entrevista. L’arquebisbe respon sobre el paper de l’Església en el procés sobiranista i les relacions Catalunya-Espanya, postulats molt diferents dels que verbalitzava el seu predecessor. I reflexiona sobre el cas d’abusos de Granada, en una setmana en què l’escàndol de pederàstia ha esquitxat l’Església espanyola.

Ha vingut a Barcelona per participar en el Congrés de Pastorals de Grans Ciutats. Quins reptes té l’Església a les metròpolis?

En aquests moments patim una gran malaltia, que jo anomeno la malaltia de les tres D. Una primera D és el desdibuixament, perquè l’ésser humà no sap de veritat qui és. Una altra D és la desesperança, que el ciutadà està vivint per diverses circumstàncies, no només per la situació econòmica que passem. I la tercera D és la desorientació. L’home pot arribar a viure com un vagabund quan resulta que en realitat és un pelegrí. Les reflexions de Barcelona han de servir per fer possible que l’anunci del Senyor tingui tal força i creativitat que a la gran ciutat hi hagi ciutadans que descobreixin la grandesa de la fe.

¿L’Església pot arribar a les perifèries, com els reclama el Papa?

El Papa ens demana que arribem a les perifèries des del centre, i el centre és Jesucrist. L’Església està fent grans esforços en l’evangelització, una altra cosa és si no l’encertem en la manera de realitzar-ho.

Inicia una nova etapa a l’arquebisbat de Madrid, després del període de Rouco Varela. Els que el coneixen diuen que vostè és una persona que està acostumada a escoltar.

Intento deixar-me sorprendre permanentment per Déu. Si això és vàlid també per escoltar quan m’acosto als altres, no ho sé, però ho intento. Des que m’aixeco vull estar obert a aquesta sorpresa.

El defineixen com l’home del papa Francesc a l’Estat, en el sentit que l’Església espanyola necessitava una mica de pau.

Espero ser un home que aporti pau i proximitat. Sempre demano que qui se m’acosti, encara que pensi coses diferents, pugui veure un rostre de proximitat i comprensió. Em sembla que això és essencial. Demano a Déu que m’ajudi, perquè de qualitats especials no en tinc. Sóc molt normal.

¿Hi ha hagut massa confrontació a l’Església espanyola en els últims anys?

S’ha dit el que crèiem que havíem de defensar. No posarem en qüestió una determinada concepció de l’ésser humà. Però això es pot fer de diverses maneres. Si una persona posa tota l’estona el dit a l’ull, molesta. El Senyor sempre ha dit la veritat i no ha matat mai a ningú amb la veritat. Espero que a l’Església siguem capaços de fer descobrir aquesta veritat, sense imposar, proposant i mostrant proximitat.

¿Rouco Varela havia posat massa el dit a l’ull?

Crec que no. Cadascú té la seva manera de ser i diem les coses de maneres diverses, però crec que sempre va buscar la pau i la reconciliació. Però no tots tenim la mateixa manera de fer.

Aquest dimarts el Papa va referir-se a l’escàndol dels abusos de Granada. Francesc va afirmar que la veritat no es pot amagar.

Les paraules del Papa ens diuen que hem de ser ferms i clars davant de situacions com aquesta. Això ho està intentant fer l’Església d’una manera evident. Quan s’ha sabut, s’han pres les decisions oportunes. El Papa ens està dient que hi ha coses que no es poden permetre, que no es poden amagar.

¿El cas de Granada marcarà un punt d’inflexió a l’Església espanyola en la lluita contra la pederàstia?

Sincerament, crec que no, en el sentit que ja s’havien pres decisions quan havien sorgit altres casos. Jo vaig haver de prendre decisions immediates quan era a València. Em sembla que el que s’ha de fer és actuar amb celeritat i claredat. La inflexió és acollir aquestes decisions de les quals ens parla el papa Francesc, i de les quals també ens havia parlat el papa Benet XVI.

¿Les paraules del Papa deixen en mal lloc l’arquebisbe de Granada?

No ho crec. El Papa sap què ha fet durant tot aquest temps l’arquebisbe de Granada.

Els bisbes espanyols van demanar perdó la setmana passada.

Tots, a nivell personal, hem de demanar perdó quan aquestes coses succeeixen. Ens sentim responsable del que passa a les nostres esglésies.

Aquest dimarts el president de la Generalitat va proposar el seu full de ruta. ¿L’Església espanyola entén el clam del dret a decidir?

L’Església espanyola és respectuosa. La prova és que no s’ha dit absolutament res. El que ha de fer l’Església és predicar el Senyor i la gent és la que ha de decidir el que s’ha de fer. Una altra cosa són els gustos personals. Hi ha uns bisbes a Catalunya que saben el que han de fer i dir en aquest moment, com ho han fet en altres ocasions. Per això és important el respecte i la voluntat d’estar amb aquests bisbes que coneixen de veritat el poble, i que estan portant la situació amb una serenitat especial.

Els que coneixen la seva trajectòria diuen que vostè no defensarà la unitat d’Espanya com a bé moral, com havia fet el seu predecessor.

Defenso el poble d’Espanya, una història que hem fet junts, però les formes en què ens organitzem les ha de decidir la gent. Jo no em fico en aquesta mena de qüestions. Puc tenir els meus gustos personals, però no es tracta de defensar els meus gustos.

En el llibre Carlos Osoro, el peregrino (Esfera de los Libros), del periodista Jesús Bastante, se citen reflexions seves sobre la relació Catalunya-Espanya: “[En algunes comunitats] tenen unes característiques especials que han de ser respectades”.

Per descomptat. He estat en llocs molt diferents com a bisbe. He estat a Galícia, Astúries i València. Crec que he respectat i estimat aquestes terres, i m’hi he integrat. N’he après les llengües, no sé si ho he fet bé, i he intentat conèixer les entranyes dels pobles que m’han acollit. Cada territori té la seva cultura i la seva manera de viure. I aquestes experiències han enriquit la meva vida.

¿El trajecte que està fent el papa Francesc anirà més enllà dels gestos que hem observat?

Penso que els gestos del Papa són obres. No només són gestos. Per això, molta gent que estava mirant cap a un altre lloc, s’ha posat a mirar a l’Església. El Papa sap transmetre un tarannà amb la seva manera de ser i de viure, però també amb les paraules que pronuncia.

En l’últim sínode de bisbes al Vaticà es va aprovar un document rellevant que, per exemple, insta l’Església a acollir els homosexuals amb “respecte i delicadesa”.

El Papa ens ha fet veure que no podem estar amb els ulls tancats davant d’una realitat. Una altra cosa són les decisions que es prenguin. El Papa vol que els bisbes siguem conscients de la realitat i les circumstàncies en què hem d’anunciar l’Evangeli. No podem estar pensant en un horitzó que no existeix. El papa Francesc posa sobre la taula totes les situacions en les quals viuen els homes.

Al sínode de bisbes també es va estudiar l’accés a la comunió dels divorciats tornats a casar.

Es tracta de reflexionar sobre totes les situacions. Ja veurem després quines decisions adopta el Papa. Fins ara, ha volgut que tots els bisbes expressin el que pensen. De fet, va dir als bisbes que no tinguessin por d’expressar-se.

El papa Francesc rebrà els cardenals reunits a Barcelona

La vintena de cardenals i arquebisbes d’arreu del planeta reunits aquesta setmana a Barcelona per participar en el Congrés Internacional de Pastorals de Grans Ciutats -promogut per l’arquebisbat per reflexionar sobre els reptes de l’Església a les metròpolis- presentaran les seves conclusions avui al papa Francesc. “Ara el 52% de la població mundial viu en grans ciutats, però es calcula que el 2050 aquesta xifra s’elevarà fins al 70%. Per tant, l’Església s’ha de replantejar ser urbana en el seu servei. Ha de ser un focus de solidaritat a les metròpolis”, apunta el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que encapçalarà la delegació que viatjarà al Vaticà amb el document de conclusions. Amb l’objectiu de donar continuïtat al Congrés -celebrat en dues tongades, la primera al mes de maig amb intel·lectuals de diverses disciplines, i la segona aquest novembre, amb la presència dels prelats-, Martínez Sistach estudia la creació d’una fundació. “Ens plantegem que amb l’ajuda d’una fundació es pugui continuar verbalitzant el debat que hem mantingut aquests dies”, afegeix l’arquebisbe de Barcelona.

El + vist

El + comentat