SitgesLa Cavalcada comença al Baluard Vidal-Quadras. La família de l'eurodiputat del PP és prou important a Sitges per ser recordada davant la preciosa platja de Sant Sebastià. També és bonic el panteó d'aquesta nissaga al cementiri del poble. Elegància burgesa, com la del Palau Maricel, on esperen a arrencar els gens elegants però molt funcionals tractors Ebro Massey-Ferguson que carreguen des d'Orient els tres Reis.
Darrere dels tractors, dos camionetes transporten regals per als nens. La segona camioneta és de l'empresa de construcció Xavi Montornés. Per a l'ocasió han guarnit el vehicle amb lones de Coca-cola. El regal més gran és per a un nen que es diu Èric. Potser és l'Èric que tinc al costat i que m'empeny les cames per recollir un caramel solitari. El pare li suplica que es calmi. La passió que senten les criatures amb els Reis és la mateixa que sentiran quan d'aquí uns anys assisteixin al seu primer concert de l'Eminem o la Miley Cyrus de torn. La seva il·lusió és entranyable una estona, però després m'esgota. Les trepitjades són permanents, i no només dels nens, també dels pares que els carreguen a collibè o en carretons, o fins i tot dels quatre turistes nord-americans que tinc a la dreta, fent fotos per al seu Instagram, emocionats de poder integrar-se en una tradició més desconeguda per a ells que els salts dels guerrers massai al Serengueti.
De la platja em desplaço a la plaça del Cap de la Vila. Aquí l'eufòria infantil és difícil de suportar si no ets de la seva família. No hi ha tanques que separin el públic de la cort reial i la pressió popular em recorda l'ascens al Tourmalet del Tour de França. La massa em desplaça cap al carrer Jesús, i allà m'arracona amb dues parelles de gais anglesos. Estan atemorits, com jo, però alhora fascinats amb l'espectacle. Un d'ells, quan veu que els patges negres són joves blancs pintats de negre, exclama: "Quina cosa més desagradable!" Quan li passa l'ensurt del que ell considera racisme, informa la resta que per al dinar de Reis ha comprat botifarres i croquetes.
El pas dels patges i dels tractors amb els tres Reis dura exactament deu minuts. Deu minuts de caos de caramels i caques dels cavalls, molt nerviosos davant de tanta fauna bípeda cridant com posseïts. El rei Baltasar m'etziba un dolç de maduixa al cap. Tinc temps, just abans de l'agressió, de comprovar que Baltasar porta els caramels en un sac de Correus. Faig mala cara i uns pares al meu costat em miren com recriminant-me: "I tu, sense nens, què hi fas aquí?" Els ensenyo la llibreta on prenc les notes, com per justificar la meva missió periodística, però encara m'entenen menys.
Marxo amb la cua entre les cames i em disposo a visitar El Prado, el casino conservador de Sitges. Vull fer una cervesa i participar en la sessió de quinto de la nit de Reis. Però a cada carrer hi ha una turba de pares que persegueixen els Reis d'una punta a l'altra. Al final opto per acabar la meva experiència de la Cavalcada recollint alguns caramels abandonats, però els que trobo estan esclafats: els sencers els han agafat just abans dues àvies que fan el mateix davant meu. L'amor pels nens pot amb tot, fins i tot amb la paciència del cronista.
