Barcelona."Tu busca un agent teatral que jo m'hi apunto", em desafia Sergi Belbel sabent que té la partida guanyada. Aquest és el gran problema dels dramaturgs que han aconseguit posar un peu a l'estranger: que no tenen ningú que els representi. A Catalunya i Espanya no existeix la figura de l'agent teatral -que sí que tenen els novel·listes o els actors de cine- que promocioni els seus nous textos i, encara més important, que es preocupi de reclamar els drets d'autor quan una companyia estrangera munta una obra seva. "Desprotecció total i absoluta", denuncia Belbel. Ell té fins a sis agents a França, Itàlia, Alemanya, Finlàndia, Escandinàvia i Nord-amèrica. "Jo , quan acabo d'escriure una obra, l'envio a aquests agents i ells s'ocupen de traduir-la i de perseguir directors i teatres perquè les muntin, cosa que aquí no tenim. Tenim una agència, la SGAE, que se centra en el tema de drets, però no és activa, no reclama. Funciona perquè la gent té bona ànima i, si són seriosos, ells mateixos t'avisen que muntaran una obra teva. La quantitat de drets que he perdut perquè ningú no ha dit «Ep!»", lamenta. Les fuites són en països en què els autors no tenen (o no existeixen) agents. Per exemple, als països de l'Est.
Jordi Galceran és l'home del mètode. Dedica tres hores a la setmana a fer del seu propi agent, a investigar on s'està representant El mètode Grönholm -i s'ha fet gairebé en quaranta països!- per controlar si funciona o no i deduir els drets que li hauran d'enviar. L' egosurfing per Google és l'única solució. "He trobat produccions per les quals no m'havien demanat permís i llavors aviso la SAGE. Perquè ells no fan cap mena de control seriós. Ho faig jo, però a mi m'encantaria tenir un agent i donar-li el 10% del que guanyo. Suposo que si no existeix és perquè no té sentit, perquè els autors d'aquí no devem generar prou diners per justificar-lo, però és estrany, a tot Europa n'hi ha. Jo crec que per a una persona segur que hi ha feina", aventura Galceran.
"El millor és concentrar-se en l'escriptura i deixar que els textos es moguin sols, però sovint t'arriba un correu de la quinta punyeta i et demana una crítica de l'espectacle. Et vas embolicant amb feines de producció o de secretaria i jo tinc el remordiment que acabo escrivint poc", s'excusa Esteve Soler. "És l'altra cara de la moneda de la globalització", sentencia Guillem Clua.
