BarcelonaBarcelona va acollir recentment el Congrés Internacional de Psicologia Ambiental, centrat en la comprensió de la ciutat contemporània. El simposi va comptar amb les aportacions de 319 participants de 21 països, que van debatre sobre l'ús de l'espai públic, la identificació amb l'entorn, els delictes ecològics o les possibilitats i límits de la participació. Enric Pol, catedràtic de psicologia social i ambiental de la Universitat de Barcelona (UB), va ser una de les ànimes del congrés.
Concreti l'objecte d'estudi de la psicologia ambiental.
El comportament de la persona en relació al seu entorn. Quan diem ambiental no parlem només de medi natural, sinó de tot el que ens envolta. Avui l'entorn natural de l'ésser humà és sobretot l'entorn tecnològic i construït. Ningú de nosaltres seria capaç de sobreviure en un medi natural. L'evolució de l'espècie humana ha anat atrofiant capacitats per adaptar-se a la naturalesa. Per exemple a factors com el fred i la calor. Fa uns anys podíem treballar sense aire condicionat i ara cada cop ens costa més, i hi ha milers d'exemples en aquest sentit. Per això, sovint parlem de psicologia de l'arquitectura i de psicologia de la ciutat.
¿La psicologia ambiental es pot orientar cap a l'acció pràctica?
A finals del segle XIX el metge i psicòleg alemany Willy Hellpach va dir que la conducta humana no es pot entendre al marge del medi, i no es pot simplificar en un laboratori. La disciplina ja neix orientada a millorar la relació de la persona amb el seu entorn i per això necessitem molta observació empírica.
I què s'ha après?
Per exemple, que la gestió ambiental de la qual tant es parla és sobretot gestió de persones en societat. El tema clau avui és descobrir per què hi ha resistències a certes accions i polítiques ambientals.
¿L'estima que es té a un lloc és una base suficient per cuidar-lo?
Si no hi ha sentiment de pertinença al lloc, no el cuides; això està comprovat. Per tant, un repte és com fer sentir l'espai públic com a propi.
Però de vegades es proposa a la gent que participi i llavors no vol, com va passar en el cas de la Diagonal de Barcelona. Com s'explica?
L'estat natural de l'ésser humà és la participació i la implicació. El que és estrany, encara que a vegades pugui ser dominant, és el contrari. Al nostre país s'ha abusat del terme i s'ha banalitzat tant que ha perdut sentit. És una qüestió de concepte. Recordo que una vegada, en un seminari amb regidors de diversos ajuntaments, algunes persones van definir la participació com: "Que la gent faci el que nosaltres volem". Un dels problemes més importants és que els processos de participació porten implícita la vacuna contra ells mateixos.
Què vol dir això?
La motivació per participar és l'afirmació individual, que s'escolti la meva veu. Però en la mesura que el procés sigui molt ampli, la persona difícilment veurà reconeguda la seva aportació singular en el resultat final. Sovint neix el desànim en veure que el consens ha diluït el que la persona ha aportat. I aquest és un gran desincentivador. En el cas de la Diagonal de Barcelona, que va comptar amb un procés de participació d'entitats sòlid, les errades i les imprevisions en la comunicació van transmetre la sensació d'un procés políticament instrumentalitzat.
I la crisi que vivim, quin paper juga en aquest esquema?
Si una forma de veure del món està guanyant ara és el neoliberalisme, que elimina qualsevol sentiment comunitari i redueix l'esquema social a un individu atomitzat que només pot lluitar per la supervivència. El resultat és una percepció d'indefensió. Si l'evolució de la societat segueix en la direcció global en què sembla que està orientada, el que estem fent nosaltres no serveix de res.
Per què?
Perquè la psicologia social i l'ambiental tenen sentit per millorar la cohesió social i les condicions de vida. Si no hi ha cohesió social i valors compartits, res és viable. No es pot anar apel·lant només a la responsabilitat individual. La persona actua en funció del que espera dels altres. La majoria de missatges ambientals s'adrecen a la persona perquè respongui individualment i la responsabilitzen de qüestions que són més estructurals que individuals. Això acaba generant ecofatiga i explica el fracàs de moltes polítiques.
Es torna adolescent la societat?
És la tesi defensada per alguns autors, com Richard Sennett quan descriu la ciutat segregada socialment i funcionalment. La pèrdua de maduresa social lliga amb la tesi de modernitat líquida de Zygmunt Bauman, que posa en relleu la falta d'elements sòlids de referència col·lectiva.
