Francesc Soler: “L’Església ha sigut durant anys un refugi per a homosexuals”

Retrats Assegura que ha fet un llibre de gent valenta que s’ha atrevit a viure la vida com creia i sense amagar-se. Hi agafa el concepte ‘homenots’, de Josep Pla, i el transforma en ‘homonots’ per a aquestes ‘Converses amb deu gais que han obert camí’ (Angle)

Nascut a Roda de Ter (1978), Soler ha treballat 13 anys als serveis informatius de Catalunya Ràdio. Actualment, a cavall entre Barcelona i Madrid, comenta l’actualitat en mitjans com TVE i 8TV i al seu blog personal, Francescsoler.net.

Què significava ser homosexual en època franquista?

Parlant amb la gent més gran que surt al llibre, com l’Armand de Fluvià, i comparant-ho amb joves de 20 o 30 anys, t’adones que en aquella època l’Església tenia molt de pes. És un pes dir que fas alguna cosa malament a ulls de Déu, una cosa que és pecat, reprovable. Per als més grans va ser molt important, però ara és irrellevant.

Com es vivia aquesta homosexualitat durant la dictadura?

Era molt clandestina. Se socialitzava bàsicament en domicilis i en els locals adreçat a gais, situats en carrerons estrets i foscos de Ciutat Vella. Fins i tot en alguns calia trucar a un timbre. Era una homosexualitat molt viscuda de portes endins.

Quin va ser el moment més difícil, pel que fa a la seva sexualitat, dels protagonistes del llibre?

Quan ho diuen a la família. Tots coincideixen que hi ha alguna cosa que canvia en la relació amb els pares. Miquel Iceta, per exemple, diu que això no estarà normalitzat fins que el fet que un fill o una filla es declari obertament homosexual i no sigui un drama.

Entre els protagonistes del llibre hi ha excapellans, professors universitaris, empresaris... En quin sector és més difícil reconèixer l’homosexualitat?

Paradoxalment l’Església ha sigut durant anys un refugi per a homosexuals que no s’atrevien a sortir de l’armari quan estava molt penalitzat socialment. Als anys 40 o 50, si un home s’anava fent gran i no es casava la societat deia que allà passava alguna cosa. Si aquesta persona s’ordenava capellà ja quedava dispensat. Però això no ha servit perquè l’Església hagi fet passos en aquest sentit. Quan un empresari reconeix ser homosexual, també li costa més trobar finançament.

En l’àmbit polític, afavoreix?

Tal com diu Iceta, si donés vots n’haurien sortit molts més. En el seu moment Iceta va fer un gest de valentia perquè ho va fer en plena campanya electoral i sense que ho sabés Felipe González, que quan ho va saber no li va fer cap gràcia.

Quin mal va fer en el procés de normalització de l’homosexualitat la irrupció de la sida?

Socialment va penalitzar molt l’homosexualitat. Quan es va descobrir es deia que era el càncer dels gais. Això va provocar que molts homosexuals tornessin a l’armari o no s’atrevissin a sortir-ne per no ser assenyalats per la societat.

¿Es pot afirmar que l’homosexualitat ja està normalitzada en la societat actual?

Jo crec que encara no. Cal insistir sobretot en l’àmbit de l’educació. En els instituts continua havent-hi moltes situacions de bullying, que en alguns casos acaben en suïcidi, sobretot als Estats Units.

Quina tasca li falta fer, a l’escola?

Senzillament ha d’explicar l’homosexualitat com un capítol més de l’educació sexual de les persones. Això és bàsic.

¿Hi ha algun altre sector en què també s’hagin de fer els deures?

La gran assignatura pendent a Catalunya i Espanya és el món de l’esport d’elit, sobretot el del futbol. Hi ha hagut casos de sortides de l’armari de guàrdies civils, bombers, de mossos d’esquadra... I no hi ha ni un sol futbolista de Primera Divisió en actiu que hagi fet pública la seva homosexualitat. Vaig intentar trobar un testimoni, però des d’aquest àmbit se’m va dir que era molt complicat pel tema dels patrocinadors... Excuses de mal pagador!

Si no és només pel tema dels patrocinadors vol dir que hi ha alguna cosa més...

En un camp de futbol hem vist comportaments com el d’un aficionat tirant un plàtan a un jugador negre. En aquests espais és on surt la part més irracional i els comportaments més sàdics. El món de l’esport és l’últim reducte d’aquesta caverna homòfoba, el lloc on l’homòfob s’expressa sense que la resta de la gent l’increpi. Hi ha comentaris que òbviament a la universitat, en una biblioteca o en un concert ningú s’atreviria a fer, però en la grada d’un camp de futbol, sí.

¿El que més costa és que la gent accepti la visibilitat de l’homosexualitat?

Hi ha una part d’homofòbia frontal, que són els que argumenten que els homosexuals estan malalts o són uns viciosos, però també hi ha una homofòbia més soft, que defensa que aquesta condició pertany al vessant privat i que, per tant, no vol veure dos homes agafats de les mans al carrer o que dues dones demanin un llit de matrimoni en un hotel.

¿És possible arribar a la normalitat absoluta?

Si no hi ha una actitud militant i molt vigilant es pot fins i tot fer marxa enrere, com passa amb les dones i l’amenaça de la nova llei de l’avortament. Cal anar amb molt de compte i no donar per garantida aquesta Europa dels drets i les llibertats que tenim i que tant ens agrada.

Més continguts de

El + vist

El + comentat