The New York TimesEl doctor Matthew Rhoa encara està angoixat per un dels pitjors moments de la seva carrera com a metge. Fa uns anys, en la primera etapa d'un vol internacional, s'estava preparant per una bona dormida quan un assistent de vol va preguntar pel sistema de megafonia: "Hi ha algun metge a l'avió?"
Rhoa, que viu a San Francisco, no va fer res: "Com a ginecòleg, sempre esperava que ho fes un altre doctor. Mai hi ha necessitat d'una citologia a 9.000 metres d'altitud". Es va adormir, però una hora després es va despertar amb una segona crida. Aquest cop va respondre i al darrere de l'avió va trobar dos pares nerviosos amb una nena de divuit mesos que tenia una cama enguixada i plorava desconsoladament. La nena tenia els dits dels peus blaus. Les extremitats de vegades s'inflen en els vols i era evident que el guix li estrenyia massa. Rhoa el va tallar i el va obrir, i la nena va parar de plorar de cop. "M'he sentit culpable fins avui", diu Rhoa, que ara respon puntualment cada crida d'assistència mèdica en avions. "Mai més vull que un nen pateixi així quan jo podria haver-hi fet alguna cosa abans".
Més vols, més emergències
Des dels inicis de l'aviació comercial, les aerolínies han gestionat les emergències mèdiques en vols a base de recórrer a metges que són passatgers. I a mesura que més persones viatgen per aire, el nombre d'emergències ha augmentat. "La salut dels passatgers s'ha convertit cada cop més en un problema, per l'augment de l'esperança de vida i perquè hi ha més persones que volen amb malalties preexistents", diu el doctor Paulo Alves, vicepresident de MedAire, empresa que dóna consells mèdics de metges de terra a membres de la tripulació.
MedAire, que aconsella més de 60 empreses aèries arreu del món, va gestionar uns 19.000 casos mèdics per a aerolínies comercials el 2010. Tot i que pocs van posar vides en risc, 442 van ser prou seriosos per requerir desviar l'avió i 94 persones van morir a bord. Els nombres reflecteixen només una fracció del nombre real d'emergències a bord.
Les crides d'assistència mèdica són un repte singular per als metges, que es troben, de sobte, tenint cura d'un desconegut la història del qual no coneixen, sovint amb un problema que té poc a veure amb la seva especialitat, en un entorn amb equipaments limitats però ple d'espectadors que escruten cada moviment.
I ho fan sense compensació, de manera que no sorprèn que molts dubtin abans de respondre a una crida d'emergència.
Fa tres anys, el doctor Peter Freed, psiquiatra a Manhattan, va respondre una crida durant un vol intern als EUA. Un passatger acabava de tenir un atac d'apoplexia. Freed va dir a l'hostessa que ell no havia practicat medicina general des de la seva residència, però era l'únic metge que havia respost i ella li va dir que qualsevol ajuda era agraïda. La passatgera, una dona d'uns 30 anys, va dir a Freed que tenia una llarga història d'aquest tipus d'atacs. Ell li va fer prendre la seva medicació i es va quedar amb ella, tot desitjant que estigués bé durant la resta del vol. Al cap de 20 minuts, però, va tenir un gran atac i es va quedar inconscient. Ell va demanar parlar amb un neuròleg a terra i en qüestió de minuts el pilot va aconseguir-ne un a la ràdio. Però com Freed recorda, se li va impedir l'entrada a la cabina del pilot per raons de seguretat i no va poder parlar directament amb l'especialista: "Jo parlava amb l'hostessa, que parlava amb el capità a la cabina, que parlava amb el doctor".
Després va venir la pregunta que molts metges en aquesta situació afronten: s'havia de desviar el vol a un aeroport pròxim? En última instància, la decisió és del pilot, però ell recorre a l'expert mèdic perquè l'ajudi. I és una decisió que els altres passatgers esperen impacientment. En aquest cas, després de calcular que trigarien igual a desviar l'avió que a arribar a la destinació, Freed va decidir que no el desviessin. Un cop l'avió havia aterrat, un equip mèdic d'emergència es va endur la dona. Malgrat que l'agraïment dels passatgers en desembarcar va ser gratificant, per a ell l'episodi encara no estava resolt. "Als metges ens agrada saber com acaben els casos -diu-. Però no vaig saber-ne res. Ni tan sols vaig saber mai com es deia. Encara hi penso".
La vocació aflora
Els metges no estan completament desemparats en emergències en vols. L'Administració Federal d'Aviació dels EUA, per exemple, requereix que els assistents de vol se sotmetin a un entrenament i que totes les aerolínies nord-americanes duguin kits mèdics d'emergència i desfibril·ladors externs automàtics. Però metges que han fet una mirada als kits diuen que els continguts varien.
"En alguns avions hi ha un hospital en una capsa -diu el doctor Paul Abramson, metge d'atenció primària a San Francisco-. Però sovint els falten la meitat de coses".
El doctor Paul Sullam, professor a la Universitat de Califòrnia a San Francisco, diu que fa uns quants anys va ser en un avió en què un passatger va tenir un atac de cor. La tripulació va demanar als passatgers si algú tenia pastilles de nitroglicerina, comprimits que es col·loquen sota la llengua per millorar el flux de la sang cap al cor. Ningú va respondre. Però quan va demanar vàlium per calmar el pacient, "un bosc de mans es van aixecar", recorda Sullam. La manca d'estandardització es criticava en un article recent a The Journal of the American Medical Association . La revista argumentava no només que els kits mèdics s'haurien de regular -fins i tot en el nombre de guants de làtex-, sinó també que hi hauria d'haver un mateix mètode per informar dels incidents en totes les aerolínies.
"L'aviació segueix sent un model de seguretat i en canvi hi passa això terrible que no hi ha cap pauta per informar", diu una de les autores de l'article, la doctora Melissa Mattison, directora adjunta de medicina hospitalària al Centre Mèdic Beth Israel Deaconess a Boston. "Sabem més dels animals que moren en avions que de la gent".
Abramson, el metge de San Francisco, ha respost a tantes crides d'emergència en avions que ara duu medicacions bàsiques al seu necesser sempre que vola, inclosos antihistamínics, sedants i calmants, "per si de cas ells no en tenen". A més, reserva els vols amb "doctor" davant del seu nom. "És perquè em despertin si estic dormint", diu. I no es pren pastilles per dormir o beu alcohol en avions: "L'últim que vols és que et despertin i no estar en plenitud mental". "M'agrada fer-ho -continua-. És la feina a què em dedico i sembla útil, i també és interessant sortir-se'n amb els recursos que et trobes". Abramson rep ocasionalment cartes d'agraïment d'aerolínies i una vegada va rebre un bitllet domèstic gratuït.
La doctora Celine Gounder, especialista en malalties infeccioses, ha contestat a nombroses crides d'emergència en vols. Una vegada li van donar una ampolla de xampany quan sortia corrent de l'avió per atrapar un altre vol. "Què se suposa que he de fer amb això?", va pensar, i la va tornar. Malgrat les pressions, la naturalesa caòtica de la feina, la manca de compensació i els riscos, els metges segueixen alçant el braç i responent a la crida. En un món de formularis d'assegurances, visites de consulta exprés i tecnologia omnipresent, molts compten aquestes crides d'emergència entre les expressions pures del seu jurament hipocràtic. "Et sents bé perquè intentes ajudar algú i és el més important", diu la doctora Ingrid Katz, especialista en malalties infeccioses a l'Hospital de Dones Bringham, a Boston. "Però cal no esperar-ne res. És només per a la persona que ho necessita".
