Joan Company: "Si una societat té complexos, és perquè se sap mediocre"

Amb el pas del temps, la tasca de Joan Company (Sant Joan, 1954) s'ha convertit en tot un referent musical més enllà de l'àmbit balear del qual sorgeix. Com a fundador i director de la Coral de la Universitat de les Illes Balears des del 1976, ha creat tota una escola coral amb uns cinc-cents cantaires i deu corals filials de totes les edats. Des de fa disset anys, ho compagina amb la direcció dels Cors de l'Orquestra Simfònica de Galícia. Ha dirigit orquestres i corals en diversos continents. Així i tot, assegura que mai no s'ha emocionat tant com quan va agafar la batuta davant la tomba de Bach a Leipzig.

No és habitual en aquest país perpetuar-se tants anys al capdavant d'un projecte cultural. ¿Ens pot dir quin és el secret?

En el cas de la Coral de la UIB, s'han ajuntat diversos elements. Jo era molt jove quan la vaig fundar, amb unes dosis elevades d'energia que he procurat mantenir. S'ha de tenir en compte que el 1976, a Mallorca, hi havia poc més que els estudis de filosofia i lletres, que depenien de la Universitat de Barcelona. La Coral de la UIB és més vella que la UIB mateixa. He conegut tots els rectors de la universitat i ha estat essencial tenir el suport institucional de totes les autoritats acadèmiques. També s'ha de saber que aquest va ser el primer cor civil de les Illes Balears. Així, jo diria que les claus de la pervivència han estat la joventut, l'energia, el suport i el laïcisme.

Una coral universitària amb més de deu cors filials. Com ho ha fet per convertir-la en un referent?

Sempre insistesc que s'han de tenir les portes molt obertes. Tot territori té el perill de tancar-se, i més si es tracta d'unes illes. La Coral de la UIB està oberta sempre a cantar amb les principals escolanies, a convidar grans batutes a dirigir-la, a treballar amb orquestres de referència, a formar nous directors... Miri, en aquests moments, més de 80 cantaires nostres han estat o són directors de corals de gran nivell. Com a director, no es pot ser gelós ni tancat. No es pot tenir por de treballar amb els millors per no mostrar les mancances pròpies.

A la universitat balear, vostè ha creat tota una escola coral. Quins valors inculca el fet de cantar en un cor?

Són molts, els valors educatius i formatius del cant coral. Destacaria el sentit de la disciplina i la humilitat que dóna ser una veu més o manco anònima entre un col·lectiu. També parlaria de la constància, d'aprendre a treballar en equip. I, sobretot, dels valors de la convivència, del respecte i de l'obediència. En una coral, ningú no s'enfada per haver d'obeir. Són les regles del joc. Si conceptes com l'obediència o la disciplina no agraden, que passa sovint, ens ho hem de fer mirar.

Què hi ha del cant coral en relació a d'altres disciplines artístiques?

El cantaire d'un cor es familiaritza amb l'expressió corporal, amb la història de la literatura, de la pintura, del cinema i, per descomptat, amb la història de la música. D'aquí que sigui essencial la universalitat del repertori. Per això, feim encàrrecs a compositors actuals i cantam des del naixement de la polifonia fins als Beatles, passant pel Barroc o el Romanticisme.

Què és el més difícil d'afrontar per a una coral?

El més difícil és conèixer-se un mateix, conèixer-te com a coral. Has de tenir molt clars quins són els repertoris que pots fer i per a quins encara no estàs preparat. És com tot a la vida: la fruita no s'ha de menjar si no és madura. Cal perseguir la qualitat, hem de mirar cap a Europa sense complexos. Si una societat té complexos, és perquè se sap mediocre. Com a coral, no en tenim cap, de complex, només hem de conèixer les nostres limitacions.

Em referia a quines són les interpretacions més complexes que han duit a terme.

Vàrem estar molts d'anys per poder interpretar el Rèquiem de Verdi. I recentment hem aconseguit fer el War Requiem de Benjamin Britten, una obra de dificultat extraordinària que hem treballat durant anys.

Per què a les corals infantils hi ha més nines que nins?

Això és una realitat que respon al llegat del masclisme. Encara són moltes les famílies en què, mentre la nina va a cant, el nin juga a futbol. També és cert que els mateixos nins ho demanen. Més endavant, en créixer, les veus femenines i les masculines estan més equiparades.

Aquí té unes línies per parlar de la situació de l'ensenyament musical al nostre país.

La música en l'educació i en la societat està al mateix lloc que qualsevol branca de les humanitats: oblidada i desprestigiada. Es tracten d'inútils. Greu error. S'ha propiciat l'oblit de la sensibilitat i de la creativitat. I això que les disciplines humanístiques són un bé cívic, clínic i social.

Té vocació de servei públic?

Jo diria que tenc vocació pública i que, en la meva mesura, faig apostolat musical. Això del servei públic podria estar molt bé, però no m'agrada el terme perquè no voldria que se m'identificàs amb el que diuen els polítics majoritàriament putrefactes. Jo m'he dedicat a sembrar en el terreny de la música i no pens defallir en aquesta lluita.