Jolyon Howorth: “La resta del món juga a escacs i Europa juga a ping-pong”

Crític Expert en Europa i en polítiques de seguretat, Jolyon Howorth té clar que la UE ho està fent molt malament a Ucraïna. La “falta de lideratge” d’Europa, començant per la seva pròpia àrea d’influència, alerta, ens pot arraconar en el tauler mundial

De la seva visita a Barcelona, convidat per Sobirania i Justícia, Jolyon Howorth se’n va sorprès, admet, pel convenciment que ha vist en molts dels catalans amb qui ha parlat, que Catalunya serà independent. Insisteix que no és la seva àrea d’expertesa -ell del que sap és de política europea, en especial de seguretat i defensa-, però acaba donant un consell als catalans: jugar la carta de potència mediterrània.

Com creu que un hipotètic estat català hauria d’adreçar-se a la UE?

Sospito que si Catalunya esdevingués independent hi hauria un grapat d’estats de la UE que tindrien problemes per reconèixer-ho. Hem vist una situació similar a Kosovo, que ha quedat en una mena de llimbs en què 103 estats de l’ONU el reconeixen, però un bon grapat no. Rússia ha utilitzat el cas de Kosovo i ara també encoratja les aspiracions catalanes per justificar la seva actuació a Crimea, Ossètia del Sud o Geòrgia. Els catalans haurien d’anar amb compte de no prendre’s l’encoratjament rus seriosament.

Catalunya ja s’ha desmarcat del cas de Crimea i de Rússia.

Sí. Jo crec que la resposta de la UE en el cas català dependrà molt del que Catalunya digui que vol fer com a estat membre. La UE té el gran repte de definir una estratègia per al Mediterrani i els veïns del nord de l’Àfrica. I en això Catalunya podria jugar un paper molt important, com a potència mediterrània.

Aquesta àrea d’influència és una de les mancances que vostè denuncia també en l’àmbit de la política comuna de defensa europea (CEDP).

Sí. En l’àmbit de la seguretat, Europa té el gran repte, primer, de ser autònoma dels Estats Units, i després de fixar una estratègia clara: què pretén aconseguir i amb quins mitjans, començant pels seus veïns del sud. Des de l’Àrtic al mar Negre i des del Bòsfor a Gibraltar, no hi ha més que crisis de seguretat, i la UE necessita tenir-hi una política clara.

Però els interessos militars dels estats membres no coincideixen.

Aquest és el problema. Quan va esclatar la crisi a Líbia, l’operació va ser franco-britànica, la resposta a Mali és només francesa i a Ucraïna és un desastre. Ens falta cultura de lideratge, creure que podem resoldre conflictes. Hem tingut 25 anys, des del final de la Guerra Freda, per intentar convertir Europa en un actor en política de seguretat i ja és hora d’aconseguir-ho. Si no ho fem, Europa anirà decaient i al segle XXII els europeus seran immigrants globals que aniran a buscar feines mal pagades a les metròpolis d’Àsia i l’Amèrica Llatina. És una visió molt pessimista, però crec que Europa no pot seguir sent només un soft power (poder suau) i pensar que a la resta del món li interessa aquest poder suau. Hi ha tota una literatura a les universitats que parla de la UE com el gran model exitós de relacions internacionals i això no és cert. La resta del món juga als escacs i Europa juga al ping-pong.

Com a Ucraïna, on la dependència del gas rus ha frenat la UE a l’hora d’emprendre accions contundents.

A Europa hi ha un grup de països, com Polònia o els bàltics, que volen ficar el dit a l’ull de Rússia. Després hi ha un altre grup d’estats que vendria la seva ànima per un barril de gasoil. I un tercer grup és al mig, intentant casar els principis ètics amb el pragmatisme. Però cada cop més tots els estats europeus estan anant cap a aquesta posició més centrada, fins i tot Alemanya, amb tota la seva dependència energètica, s’ha mogut i ha adoptat un discurs més dur cap a Rússia.

Putin és una amenaça real?

Putin és un oportunista i s’aprofitarà de la inestabilitat per jugar les seves cartes. I la UE el que hauria d’estar fent, en lloc de donar senyals falsos d’una possible entrada d’Ucraïna a la Unió, és convèncer els ucraïnesos que s’uneixin i creïn una zona neutral entre Europa i Rússia.

I quin paper juga l’OTAN?

L’OTAN porta reinventant-se des del final de la Guerra Freda. Fa poc va dir que enviava personal a lluitar contra l’Ebola: no es va crear per això! No desapareixerà perquè és un monstre burocràtic enorme, però en la meva opinió personal, la resposta lògica per a l’OTAN és que sigui entregada a la UE.

Que substitueixi la CEDP [política de defensa comuna europea]?

Que es fusioni amb la CEDP. La política de seguretat europea té un problema d’ambició i d’estratègia, i l’OTAN no sap com reinventar-se. Jo hi veig un matrimoni de conveniència perfecte.

Una OTAN sense els Estats Units?

Els Estats Units haurien d’anar cedint poder a Europa dins de l’OTAN progressivament. De fet, ho han volgut fer ja des de la guerra als Balcans. Els EUA volien que se n’encarregués Europa, però la incompetència europea va fer que els EUA agafessin l’operació. Ara els EUA no volen intervenir a Ucraïna: el 56% de la seva població ho veu com un problema aliè i vol quedar-se’n al marge. El problema dels EUA ha sigut l’eixamplament irracional de l’OTAN. Ningú podia imaginar a principis dels 90 que realment arribés un moment en què l’OTAN pogués entrar en guerra amb Rússia. Però els Estats Units han après la lliçó de l’Afganistan i són conscients que la seva capacitat i efectivitat militars tenen límits.

Més continguts de

El + vist

El + comentat