Lluc Mir: “Els marge de la serra de Tramuntana són una construcció tan vasta com la Gran Muralla”

Patrimonial L’ofici de marger és un dels més antics de Mallorca i del Mediterrani. Ser marger a principis del segle XXI com ho és Lluc Mir (Palma, 1977) és contribuir a preservar un patrimoni cultural d’una importància, utilitat i bellesa insuperables

Quan la serra de Tramuntana va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco (2011), se’n va valorar la “simbiosi gairebé perfecta entre l’acció de l’ésser humà i la naturalesa”. Era tot un homenatge a les incomptables construccions de pedra seca: barraques, ponts, forns de calç i sobretot marges. Format a l’Escola de Margers de Mallorca, Lluc Mir té consciència de ser el continuador d’un ofici rude i venerable. Ell i tres companys tenen l’empresa Arrels de Pedra, amb què fan i restauren construccions de pedra seca. L’any 2011 va protagonitzar el documental L’obra d’un gegant. Dirigit pel seu germà, Antoni Mir, era un cant d’amor a la serra de Tramuntana i a un ofici tan antic com mític.

Què és la construcció de pedra seca?

Són construccions fetes sense materials de morter, els materials usats perquè les pedres s’aguantin. La tècnica de la pedra seca és universal. El Machu Pichu ho és, per exemple. A Mallorca, les construccions més conegudes són els marges, que esglaonen terrenys costeruts, i les parets seques, que delimiten terrenys.

És una tècnica antiga.

Molt. Es remunta a l’Edat de Pedra, en realitat. Quan els humans decidírem construir habitatges sòlids i permanents, usàrem el que teníem a mà: fusta i pedra. A les Balears tenim un patrimoni talaiòtic extraordinari: construccions ciclòpies, amb pedres gegantines, de més de quatre mil anys. I encara aguanten!

La serra de Tramuntana és un santuari de la pedra seca, sobretot gràcies a la bellesa dels marges.

Sí, però mai s’han fet marges perquè fossin bells. Avui potser sí, però antigament la funció era pràctica. Mallorca és una terra extremadament rocosa, l’abundància de pedres és un problema per cultivar. La idea de construir parets o marges amb les pedres dels terrenys resolia dos problemes: espedregaves -treies les pedres del camp- i donaves una utilitat a uns materials sobrants.

A la muntanya la funció encara és més evident.

Què pots fer quan tens uns terrenys tan inclinats, propensos a patir els efectes de l’erosió, que s’emportarà la poca terra que hi ha? Doncs agafes les pedres que treus del terreny i construeixes uns marges que et permeten esglaonar un paisatge en pendent, amb unes terrasses on podràs cultivar. A més, la pedra seca funciona com un colador: permet el filtratge de l’aigua.

De la necessitat, virtut!

La pedra seca està totalment associada a una economia agrícola i és el material més sostenible que hi ha. Amb un material que tens en abundància, fas construccions que eviten l’erosió, retenen la terra i et permeten sembrar. Els oliverars de la serra de Tramuntana no hi serien, si no fos pels marges de pedra seca.

Una feina gegantina, de segles.

Si comptem en quilòmetres lineals tots els marges de la serra de Tramuntana, sumen 20.000 quilòmetres. O sigui que, posats un darrere l’altre, donarien una construcció tan vasta com la Gran Muralla Xinesa.

Com tot al Mediterrani, la pedra seca de Mallorca també deu ser fruit d’una confluència de cultures.

Les primeres construccions estan documentades al segle XIV, un segle després de la conquesta catalana. Cal tenir en compte, però, que els documents comencen en aquella època, perquè tot el que hi havia abans del 1229 es va cremar o es va destruir. En realitat, molts elements i sistemes de pedra seca, sobretot de gestió hídrica, són islàmics. No és casualitat que paraules com aljub i sínia siguin àrabs.

¿Presenta particularitats la manera de treballar la pedra seca a l’illa?

La tècnica mallorquina té la particularitat que juga amb totes les formes de les pedres, a diferència del que fan a altres llocs, on les escairen per fer-ne rectangles i quadrats perquè les filades siguin simètriques. Nosaltres utilitzem qualsevol forma geomètrica: no donem a la pedra una forma determinada perquè quedi tot igual. Quant al disseny, això és molt atractiu. Resulta més vistós i dinàmic per al cervell humà. I encaixa millor en les formes -igualment dinàmiques i vistoses- del paisatge natural.

En funció de l’objectiu, la pedra pot tocar-se poc o molt, suposo.

Evidentment. Per a un marge rústic d’oliverar, agafes la pedra i només l’ajustes pegant-li un cop de martell. És “el cop de sentència”, i així queda “fort i lleig”, tal com diem els margers. Però si fas una paret seca per a un client que prefereix una cosa més polida, doncs no et bastarà amb el martell: necessitaràs un punxó, diverses escàrperes… I elaboraràs al màxim cada pedra.

Quina mena de clients teniu? N’heu tingut algun de molt il·lustre…

Ara he treballat a la casa que la cantant d’òpera Cecilia Bartoli té a Zuric. Hi he fet uns marges en un jardí, amb fonts... També hem treballat a la casa que el compositor Andrew Lloyd Webber té a Deià. En pobles de la Serra com Sóller i Deià hem tingut bastants clients. Són gent d’un cert nivell econòmic que tenen el bon gust d’arreglar els marges de les propietats. També tenim clients sense tants recursos que, un cop a l’any, ens contracten per arreglar aquell marge petit que tenen a la finca. Em sembla preciós.

El + vist

El + comentat