Tot i que James Bond ja campava per les pàgines dels llibres d'Ian Fleming el 1952, han estat les pel·lícules -es compleixen avui 50 anys de la primera de les considerades oficials- les que han elevat l'agent 007 a la categoria d'icona universal. Els dolents megalòmans que revelen imprudentment els seus plans per dominar el món, els Martinis mesclats, no sacsejats, les noies Bond, els invents al límit del surrealisme o la música (més aviat una fanfàrria) escrita per Monty Norman i arranjada per John Barry s'han convertit ja en referents per a més d'una generació.
No en va, es tracta de la sèrie més exitosa del cel·luloide: si es fan els ajustos que toca d'inflació, les 23 pel·lícules canòniques han recaptat 4.754 milions de dòlars, per davant de La guerra de les galàxies (4.039 milions) i Harry Potter (2.839), que han generat més diner de mitjana per film però que es veuen perjudicades perquè no són tan longeves com les de l'agent britànic.
La bondologia, per cert, considera només les pel·lícules produïdes per Eon com a oficials. Però n'hi ha d'altres. De fet, la primera aparició audiovisual de James Bond no va ser al cinema, sinó a la televisió, en un episodi d'una hora de la sèrie Climax! , emès l'any 1954 i en el qual Barry Nelson interpretava un Bond que no era anglès, sinó americà. També es considera heterodoxa la versió del 1967 de Casino Royale (amb David Niven) i Mai no diguis mai més , del 1983, que va marcar un inesperat -i envellit- retorn de Sean Connery com a intèrpret de l'espia del MI6.
Un fenomen pop
La història de les pel·lícules de James Bond és gairebé tan atzarosa com la del mateix agent: les diferents crisis viscudes pels estudis que les produïen han estat a punt de matar la sèrie en un mínim de tres ocasions. L'última el 2010, quan la Metro Goldwyn Mayer es va declarar en fallida. Però com diuen els títols de crèdit finals dels films: James Bond will be back [James Bond tornarà], i el 23 d'octubre s'estrenarà al Regne Unit Skyfall , la nova entrega, amb Daniel Craig fent per tercera vegada d'agent 007. I té contracte per a dos films més, el primer dels quals podria comptar amb la direcció de Christopher Nolan.
Un dels èxits de la seva pervivència ha sigut saber-se adaptar-se als temps. El James Bond de Sean Connery era un bon vivant masclista i elegant que té poc a veure amb l'home d'acció i força sensible que encarna l'actual Bond titular, Daniel Craig. "Les pel·lícules de James Bond són un fenomen pop", explica el documentalista Carles Prats, autor d'un llibre sobre l'agent. "Als anys 60 mostraven un estil de vida de luxe -Rolexs, viatges i casinos- que enlluernava la població puritana anglesa de l'època. Participava del Swinging London i és pop en estat pur: estructura molt tancada, el disseny, les cançons..."
La sèrie va entrar, però, en decadència als anys 70, i és aleshores quan es comença a adaptar als nous temps, amb un Roger Moore que, tot i ser tres anys més vell que Connery, volia rejovenir el personatge i accentuar-ne la seva vessant cínica i humorística.
Ficció i realitat
Jofre Montoto, analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) considera que la sèrie no guarda cap relació amb la realitat de l'espionatge. "L'autor Ian Fleming havia estat membre de la Divisió d'Intel·ligència Naval i els seus primers llibres sí que tenen algunes situacions i procediments que poden assemblar-s'hi, però no és el cas de les pel·lícules, que són pur cinema fantasiós", explica. "El més flagrant és que el bé més preuat per a un espia és la seva discreció i que no el coneguin, mentre que Bond arriba als llocs i la majoria de vegades ja tothom sap qui és. Tampoc és habitual, en una organització d'intel·ligència, que els que recullen la informació, els espies estrictament parlant, siguin els mateixos agents que fan les missions d'acció".
Un dels films més vinculat a la realitat és Casino Royale , en què l'autor Ian Fleming va intentar desplomar els espies alemanys al casino d'Estoril. Va acabar pelat: es rescabalaria fent guanyar el seu James Bond.
