RETRATS DEL NATURAL (26)

No tothom ha sigut Jesucrist

Enrique Irazoqui Levi, professor de literatura

Al final d’una carretera de revolts que sembla interminable s’hi arrecera la badia de Cadaqués. Els mesos d’estiu, el poble injectat de llum batega al vaivé del turista i del passavolant que hi arriba necessitat d’energia. A l’hora blava de les sis de la tarda he quedat a la terrassa del Marítim amb l’Enrique Irazoqui, que hi viu tot l’any i té els bioritmes adaptats a la metamorfosi fascinant i addictiva d’un indret que, per moltes invasions de guiris que pateixi, sempre conservarà essències irreductibles. Quan era jove, als anys seixanta, ja n’era visitant habitual amb la família. A mitjans dels vuitanta va començar a fer-hi llargues estades. I el 1997 s’hi va quedar a viure per sempre. No li agrada que el turisme s’hi hagi massificat i el disgusta que Dalí -que no li és gens si mpàtic- en sigui l’emblema comercial més destacat.

Malgrat tot, Cadaqués és el microclima d’aquest barceloní content dels seus setanta anys acabats de complir i felicíssim de la seva tranquil·la jubilació. Una vegada, ara fa justament cinquanta anys, va ser Jesucrist. Se’n recorda però hi treu rellevància. Té la memòria robusta però prefereix rememorar el seu passat amb la flegma irònica d’un cert distanciament més que no pas amb l’afany historicista de qui es dóna massa importància. A la Barcelona de principis dels anys 60, l’Enrique és un estudiant inquiet de vint anys, antifranquista conscienciat i molt proper al PSUC.

Durant una estada a Roma, li proposen visitar un poeta comunista a qui interessarà molt conèixer la situació política espanyola i les idees subversives dels moviments a la clandestinitat. I així ho fa. Resulta que el poeta en qüestió ha iniciat fa pocs anys una prometedora carrera cinematogràfica. L’escolta amb atenció i encabat li demana un favor: que interpreti Jesús a la nova pel·lícula que està preparant. Ja ho ha proposat abans a persones tan variades com Jack Kerouac i Luis Goytisolo. La idea li sembla un disbarat i la refusa. El cinema no forma part de les seves prioritats. La insistència d’uns amics -en especial de la seva gran amiga Elsa Morante- li fa veure que els diners que li ofereixen serien mannà del cel per dedicar-los a allò que de veritat li interessa. I sí, finalment l’Enrique es converteix en el protagonista de L’evangeli segons sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini. “No sóc conscient d’haver fet aquella pel·lícula”, m’explica. Li agrada més recordar les llargues xerrades amb Pasolini, les discussions aferrissades i els partits de futbol que improvisaven plegats. Li hauria agradat guanyar-lo als escacs, una de les seves grans passions, però el cineasta, conscient del nivell del seu oponent, sempre declinava la invitació. Traven una amistat franca i intensa que quasi desemboca en una nova col·laboració: El pare salvatge, que s’havia de rodar a Kènia però que l’Enrique desestima.

De l’esquerra “melancòlica”

De tornada a Barcelona, acaba els estudis d’economia que havia iniciat i treballa de director financer i cap de personal d’una empresa de construcció. Ben aviat, però, veu clar que tampoc és aquest el seu món. Flirteja amb el cinema una mica més gràcies als vents d’inquieta renovació de l’Escola de Barcelona. Amb el gran José María Nunes protagonitza Noche de vino tinto i acte seguit Dante no es únicamente severo amb el tàndem Joaquim Jordà i Jacinto Esteva. També té un fill, amb només vint anys. Tot va molt ràpid. El que li agrada de veritat és llegir, devorar llibres sense parar. Marxa a estudiar literatura a la Universitat de Minneapolis. Ho fa ben avalat, amb cartes de recomanació d’Alberto Moravia, Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Carlo Levi i Pasolini, esclar. També de José Agustín Goytisolo, Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma. La flor i nata de la intel·lectualitat europea i catalana del moment, vaja. D’això se’n diu tenir bons padrins. Després de completar els estudis, exerceix de mestre de literatura als Estats Units, Mèxic i Granada. Però sempre torna, sempre té ganes de retrobar-se amb l’espai emocional que més el conforta. Enyora aquells amics del poble que ja no hi són, pura bohèmia, amb qui conversava de la poesia, l’amor i la vida i que per sempre formaran part del seu Cadaqués emocional.

Als setanta anys encara no sap què vol fer quan sigui gran. La seva vocació és fer el que li doni la gana, tranquil·lament assegut al Marítim, fent petar la xerrada durant hores i arreglant el món. Hauria volgut ser un revolucionari però no ha trobat pel camí cap revolució que li semblés que valgués la pena. Fa poc li van preguntar si encara és d’esquerres. “De l’esquerra melancòlica, no n’hi ha cap altra”, va respondre. De fet, acaba d’afiliar-se a Podem. Qui sap? Potser algun clatellot revolucionari encara es pot clavar. Precisament avui és a Venècia perquè al festival de cine s’hi celebra el cinquantenari de L’evangeli segons sant Mateu i l’han convidat a participar-hi. Segur que està passejant pel Lido, tocat amb el seu panamà i veient passar la vida.

El + vist

El + comentat