Oriol Comas: "La gent que fa trampes a la vida són els mateixos que en fan en el joc"

Tradició Fa 4.600 anys que juguem a jocs de taula, així que es mostra confiat que ho seguirem fent durant molt i molt de temps. Oriol Comas va decidir, fa quinze anys, que viuria dels jocs: d'inventar-se'n i de popularitzar-los

Aquest filòleg de 57 anys és una de les màximes autoritats en jocs del país. Hi juga, els fa, els estudia, els divulga i també és comissari de Dau Barcelona, el festival de jocs de taula que, aquest dissabte i diumenge, celebra la segona edició a la fàbrica Fabra i Coats amb un munt d'activitats adreçades a les famílies.

Quin va ser el seu primer joc?

El joc de la barricada. És simple com el parxís: fas un recorregut i et vas trobant amb barricades. Si hi caus amb el número exacte, la pots moure on vulguis per fer la punyeta als altres. De petit vaig estar un temps malalt i aïllat: també recordo jugar a la brisca i a l'oca els pocs moments que em treien. I més endavant vaig tenir l'època Risk.

I a partir d'aquí en comença a acumular. Quants en té?

A casa, uns 4.000, però no he jugat a tots. De totes maneres, el que té més valor són sobretot els 3.000 llibres sobre jocs que hi ha: tota una biblioteca especialitzada sobre el tema, que fa que acabi venint molta gent a casa a demanar-me llibres.

¿Hi ha alguna aportació catalana rellevant als jocs de taula?

Si incloem les cartes, la botifarra. I ara, amb el micromecenatge, estan aflorant molts jocs de creadors catalans. Però aportacions com el Rummikub, que és el joc nacional d'Israel i una de les exportacions del país, no en tenim. Això sí: hi ha molt talent i creadors que a través de concursos i festivals s'estan obrint pas. Parlo d'autors com Pere Pau Llistosella o Josep Maria Allué, que editen aquí, però també a Alemanya, Àustria i Holanda.

Autors i editors, com en els llibres.

És que un llibre i un joc són molt i molt semblants. Al darrere hi ha un personatge, l'autor, que treballa en solitari, donant forma a una idea. Després poden ser sociables o no: els autors de jocs ho solen ser, perquè juguen amb gent. I també hi ha editors, que en comptes de llegir-se un manuscrit proven el joc, miren si els fa trempar, si hi veuen negoci... i el produeixen i el posen al mercat.

La pirateria també els afecta?

N'hi ha poca. Però si fas un joc és perquè el vols fer. La millor manera de protegir-lo és ensenyar-lo molt. Si l'amagues ningú te'l pisparà, però tampoc no el coneixeran.

Com porta que li facin trampes?

Fa ràbia, a menys que formin part del joc, que n'hi ha que ja ho preveuen. La gent que fa trampes a la vida són els mateixos que en fan en el joc.

Com es fa, això de crear un joc?

Conec molts autors i diria que tots som diferents. En el meu cas, sempre hi ha una idea inicial que em crida: una mecànica, un tema... Entro en un bar i l'escric en una llibreta. Si al cap d'uns dies allò que he escrit no em sembla una rucada ho converteixo en unes regles.

Té algun projecte en cartera?

Ara estic fent un joc amb cartes a partir de la novel·la Victus, d'Albert Sánchez Piñol. Sóc fan seu, i quan vaig llegir el llibre em va agradar moltíssim i vaig veure que hi havia matèria per a un joc.

Hi ha creadors de jocs milionaris?

Uns quants! L'Uno, que és l'adaptació d'un joc tradicional americà que va fer un barber i que se'l va fabricar ell mateix: ara el fa una major i en ven milions cada any. O el Catan, que ha canviat el món del joc. El va fer Klaus Teuber, un dentista que creava jocs, com a afició, dels quals en venia uns 5.000. Amb aquest la va encertar i ja n'ha despatxat més de 25 milions d'unitats. Ara s'estilen els anomenats eurogames, com aquest. Són jocs més curts, que pots enllestir en poc més d'una hora, fàcils d'aprendre, amb materials bons, on hi ha atzar però no gaire, i on cal pensar però tampoc gaire.

Juguem en totes les etapes?

De petits, tots. Quan comencem a perseguir pantalons i faldilles ens n'oblidem una mica. I de grans, per sort, uns quants hi tornen. En tot cas, com que cada cop els avis ens duren més ens haurem de preocupar com a servei social de portar el joc a les residències. El joc és una gimnàstica saludable per als avis.

El joc és més masculí?

Aquí sí, però a Alemanya o a França és una pràctica familiar i molt compartida. Potser aquí es percep que el joc desenvolupa la competitivitat. O potser és una qüestió d'història: a la meva generació encara pesa la noció que els nois fan coses de nois i les noies de noies.

Encara no m'ha dit quin és el seu joc preferit.

A veure, el joc de jocs és el Go. Jo en sóc un pèssim jugador, però les coses són com són. Ara bé, el meu preferit és l'Eleusis, de cartes. En cada partida un jugador crea una regla, la que vulgui, i els altres l'han d'endevinar. N'he fet centenars de partides i només una vegada vam repetir regla. La imaginació humana és infinita.

Pensava que diria que el joc de jocs són els escacs.

Entre els autors de jocs hi ha un acudit: si algú inventés ara els escacs, els editors el fotrien escales avall. Un joc que necessites tota la vida per convertir-te en un jugador mediocre... a qui li interessa? Però, esclar, els escacs, el Go i els mancales, jocs africans amb llavors, són els màxims exponents de tres tradicions de joc.

Més continguts de