BarcelonaQuè és un ovni? Qui més qui menys sap què significa: objecte volador no identificat. Però què és en realitat, més enllà de la nebulosa? ¿És un visitant d’un altre planeta, una mentida, una presència espacial indeterminada, una visió al·lucinada, un malson, un estat mental, la certesa que existeix algú més a part de nosaltres? Conec dues persones que asseguren que n’han vist. N’estan convençudes i no fan broma. I set o vuit més a les quals alguna vegada els ha semblat veure una cosa estranya al cel. Un efecte òptic, una estrella massa resplendent, la llum d’un far que enganya la vista, els ulls de bou d’un vaixell a la llunyania. Juan Carlos Olaria fa molts anys que viu interessat per aquest món d’incerteses i suspicàcies, aquest terreny fronterer de totes les fronteres reals i imaginades. Li interessen tant els ovnis que va fer-ne una pel·lícula. L’apassiona tant el seu misteri, la seva poètica incomprensible, que els fabrica amb les seves mans.
Per recomanació del seu pare, estudia enginyeria industrial, però aviat descobreix que no és el seu món i abandona la carrera. La seva professió la té claríssima: el cinematografisme. La paraula no existeix però és bona per descriure la seva passió pel cinema. De ben jovenet va succionar les essències de la cinefília a les sales de Gràcia, el seu barri: Máximo, Roxy, Rovira, Sanllehí, Delicias, Texas... No en queda cap. Totes s’han volatilitzat en un trànsit inconcret cap a la nova dimensió de la modernitat.
Treball manual
El Juan Carlos va quedar captivat pel cinema, però no de manera platònica, sinó ben terrenal. Fabricar amb les pròpies mans allò que després apareixerà en pantalla ha sigut sempre innegociable per ell. Des dels primers curtmetratges de joventut, construeix manualment els ginys i trucatges que necessita per bastir les històries sobrenaturals que li habiten el cap. Debuta als catorze anys amb Robo al amanecer, un relat policíac en què ell mateix dóna vida als tres personatges: el comissari, el detectiu i el dolent. La por i el respecte inicials van donant pas a un torrent de llibertat creativa a través de noves produccions com Planeta Plinio i Hormiga, ja injectades del verí de la ciència-ficció. Amb aquest últim guanya un premi en un festival de cinema italià i detecta que tal vegada sigui oportú fer un pas endavant, esdevenir professional del cinema, arribar al gran públic i explicar-los noves històries.
El 1972 convenç el seu pare perquè es faci càrrec de les despeses del llargmetratge que té al cap i que finalment es decideix a tirar endavant. Es llança a la piscina i dirigeix El hombre perseguido por un ovni, la història d’un escriptor bon vivant que es veu abocat a un malson quan uns extraterrestres obsessionats per capturar un ésser humà amb finalitats científiques decideixen que ell és l’escollit. Es tracta d’una producció insòlita en la història del cinema espanyol, espurnejada d’erotisme i amb una mirada profundament artesanal. Es va estrenar d’amagatotis tres anys després del rodatge però amb els anys ha esdevingut un film de culte amb ànima de precursor. Encara avui es projecta en festivals especialitzats i s’ha editat en DVD.
Juan Carlos Olaria recorda l’experiència amb gran satisfacció, però amb la recança de no haver pogut donar continuïtat a la seva carrera de director. L’any 1980 va rodar El diario rojo, una història d’amor que es va quedar al calaix perquè no va convèncer a qui havia de ser-ne el distribuïdor.
Es mostra sincer quan lamenta no haver sigut més atrevit i valent per engegar nous projectes encara que fos amb una sabata i una espardenya. Encara que a l’ovni protagonista se li vegi de tant en tant el fil de pescar que el subjecta. És igual, no importa. L’interessant és fer el que creus que has de fer. Doncs, qui sap què li prepara el futur? Ja fa uns mesos que està entusiasmat amb la idea d’una continuació del seu film emblema. El hijo del hombre perseguido por un ovni s’està cuinant a foc lent. Al seu taller hi construeix els trucatges de sempre, però no menysté els efectes digitals. Simplement no se’n refia gaire. Confia més en l’ovni que pot tocar i manipular amb les mans, en l’artefacte que construeix i tuneja amb dedicació i paciència. Per ell, la idea de l’ovni no és res més que preguntar-se què fem en aquest món i interrogar-se sobre si estem sols o no. Les preguntes de sempre, els clàssics que mai ens abandonen.
Rei del cinema barat
Algú el va anomenar l’Ed Wood català. I no s’enfada. Al contrari, li agrada. Estava convençut que el rei del cinema barat era ell, però sempre apareix algú que el supera. Està al cas del cinema d’avui. Li agraden Bayona i Vigalondo, per exemple. I fa un símil impecable: hi ha boxejadors que amb prou feines han guanyat dos combats al llarg de la seva vida i que als seixanta anys encara es belluguen pel ring amb aquella alegria. “La felicitat no es mesura per l’èxit”. La felicitat, sí. Tan intangible i irreal.
