Ray Loriga: “És evident que el sistema en què vivim està esgotat i trencat”

Amb només 25 anys, Ray Loriga es va convertir en un escriptor molt popular. El seu debut, Lo peor de todo (1992), va ser seguit ràpidament per Héroes (1993) i Caídos del cielo (1995). Les opinions contundents i tot sovint irades de Loriga, juntament amb una imatge dura -poderosa-, van donar un cop de mà a la seva literatura, fosca i al·lucinada. Amb 30 anys, dirigia la seva primera pel·lícula, La pistola de mi hermano, i col·laborava en el guió de Carne trémula, de Pedro Almodóvar. El cineasta manxec, entusiasta dels seus llibres, diu que són “una barreja fascinant entre Marguerite Duras i Jim Thompson”.

Loriga torna tres anys després de publicar El bebedor de lágrimas, una novel·la de vampirs per a joves. Za Za, emperador de Ibiza (Alfaguara) està protagonitzada per un extraficant de cocaïna que és convidat a tornar a la seva antiga professió per una sèrie de personatges estranys.

Zacarías Zaragoza, Za Za, és un home que, tot i tenir només 53 anys, es comporta i es vesteix com un vell.

A la dècada dels 90 va ser traficant de carrer. Quan va tenir uns quants diners estalviats, va deixar la feina i es va comprar un petit apartament a Dalt Vila, la part antiga d’Eivissa. Des de llavors, viu tranquil i content, sense cap al·licient. Amb prou feines té relacions amb dones.

No espera res de res, però de cop li comencen a passar coses.

Se li desmunta tot. El confonen amb el multimilionari Zlatan Zalkenberg, i aquest malentès l’arrossega cap a una espiral de bogeria progressiva que toca sostre quan se li proposa de ser el nou emperador d’Eivissa. [Riu.]

Per què vas escollir Eivissa?

Hi he passat moltes temporades des que era petit. L’Eivissa que jo retrato a la novel·la no és fruit de cap recerca sobre el present de l’illa: he volgut fer una faula, construïda a partir de la fantasia, però també amb retalls de la meva memòria. Eivissa ha canviat molt, però també jo, i el que trobo a faltar no és únicament aquella illa sinó també el meu passat. Als anys 70, que és quan hi vaig començar a anar amb els pares, tenia moltes coses per viure encara.

L’Eivissa del llibre és la dels excessos, tot i que hi ha alguna menció al ball pagès.

[Riu.] Durant un temps creia que la novel·la es diria Sexo, drogas y ball pagès, però al final va acabar imposant-se un títol que contingués el sobrenom del personatge, Za Za. Eivissa s’ha convertit en un referent a nivell mundial pel que fa a la festa i als excessos. És un lloc molt petit, però tothom en té una imatge creada. Eivissa és una marca registrada. La majoria de gent que hi ha anat un estiu ha passat per les discoteques o hi ha tingut alguna experiència memorable. Jo em quedo amb l’Eivissa solitària de l’hivern. És un altre món.

Encara que el personatge de Za Za s’hagi retirat de la seva feina, les drogues són el motor de l’acció de la novel·la. El consum de cocaïna amenaça de ser desplaçat per unes pastilles batejades amb el nom d’ Obama. Els traficants diuen: “Obama no mola”.

Sí, exacte [riu]. Volia investigar les drogues com a indústria i la relació que tenen amb el poder. La droga mou grans quantitats de diners. La droga legal, la il·legal i la paralegal. Hi ha substàncies que s’utilitzen per a l’oci, però d’altres que es fan servir per suprimir o controlar les emocions. Aquestes últimes estan molt esteses... Hi ha gent que les intercanvia al metro. La droga que invento, la zaza, és un verí per a la realitat emocional. Qui la pren no pot parar de riure. El problema de les drogues és que, sigui perquè t’augmenten la percepció o perquè te la inhibeixen, acaben anul·lant la teva pròpia personalitat.

Feia sis anys que no publicaves cap novel·la, excepte El bebedor de lágrimas. Q uè has fet, durant tot aquest temps?

Doncs mira, ara que ho dius, no ho sé gaire, què he fet. He perdut el fil. Però ara ja he començat una altra novel·la. És una estratègia que tinc cada vegada que publico. Si la crítica em vol enfonsar el vaixell o em tira floretes, jo ja no hi sóc, tinc el cap en la pròxima història.

Al llarg dels anys s’ha comentat molt la teva afició per llegir els beatniks. Za Za comença i acaba, però, amb mencions a Conrad.

Za Za, emperador de Ibiza és una novel·la marinera, i això em permetia repescar dos autors que tinc al cap des de fa molts anys, Joseph Conrad i Herman Melville. Els beatniks m’han interessat, però no són els meus únics referents. Aquí m’ha ajudat molt l’humorisme esbojarrat de Gógol -un dels russos més sonats- i el de Felisberto Hernández, un dels precursors del boom llatinoamericà.

¿Creus que si debutessis ara podries consolidar-te tan fàcilment com a escriptor?

És evident que el sistema en què vivim està esgotat i trencat. Les grans estructures, fins i tot les culturals, estan caducades. Quan vaig publicar Lo peor de todo, hi havia més circuits literaris: els autors de bestsellers convivien amb els de culte, que també podien vendre força exemplars. Actualment, l’impacte és molt més petit que fa vint anys. I el gran públic viu d’esquena a la cultura.