Sergi Schaaff: “És difícil que les audiències et diguin res de la qualitat d’un programa”

És un apassionat del mitjà i ho transmet: es filtra als seus programes, és un professor universitari dels que es recorden (s’autodefineix com a “pintoresc”) i també en l’entrevista se li nota que la televisió és, per a ell, un hàbitat natural.

Després de tants anys d’èxit, ¿encara mira les audiències de Saber y ganar només llevar-se?

No ben bé quan m’aixeco, però sí quan arribo aquí a l’oficina. Les audiències són addictives. Necessito saber com he estat. I si passa com amb el Saber y ganar, que estan molt bé... doncs sí, l’ego ho agraeix. I et permet una certa posició de força. Molt poqueta, però una miqueta sí.

És previsible l’èxit d’un programa?

El cap d’entreteniment de TVE sempre em demana quin és el secret, i jo li dic que no el sé. Sí que sé que treballem de valent amb el programa. Però a vegades fas igualment la feina i no acaba de funcionar. En tot cas, l’èxit d’un programa és un 50% del format, però l’altre 50% és del programador: quan et posa, què col·loca al davant i al darrere... El Saber y ganar està molt ben col·locat. Ens han ofert saltar a La 1, a la franja d’abans del Telediario, però jo sempre m’hi he negat.

El faria indefinidament?

Sí, a mi em fa trempar. El faria fins a l’infinit. Ja faig altres coses, en paral·lel, però m’agrada mimar el Saber y ganar. I l’esquema del programa és el mateix, però alhora ha evolucionat molt. Si miréssim el primer programa, veuríem que no es manté gairebé res. Penso com Lampedusa: alguna cosa ha de canviar perquè no canviï res i mantingui l’èxit.

Per tant, als 76 anys no es planteja jubilar-se.

Quan vaig fer 65 anys vaig fer una reflexió i vaig dir-me: “No. Continuaré fins que pugui”. I aguanto bé. Em canso, però aguanto bé (riu).

Com sorgeix un programa com, posem per cas, Si lo sé no vengo?

Aquell el vam parir amb el Sergio Gil, fruit d’una conversa. La idea era: fem un programa en què es putegi els concursants al màxim. I quan teníem les proves vam dir: i, a sobre, que els vagin caient preguntes. Jo, per pensar, faig servir paper i bolígraf. Penso l’estructura, distribueixo les tensions, poso una apoteosi al final... Com que hi havia més calés, vam poder fer pilots i arreglar serrells. Ara costaria més...

Ha catapultat les carreres de Jordi Hurtado, Júlia Otero, Constantino Romero... Com els va detectar i els va portar a la televisió?

És una qüestió de nas i feeling. Jo sobretot he defensat la gent de ràdio, perquè parlen bé. Avui hi ha molta gent que, a la tele, obliden que estan parlant en públic. En canvi, amb aquests t’enamores: complementen el programa i hi aporten coses.

Per què triomfa tant el format de preguntes i respostes?

Sovint quan et diuen la resposta veus que la sabies i tens una gratificació. Però si fóssim a l’estudi, ja ho veuríem si la contestaríem... L’altra cosa que funciona és l’admiració cap a gent que en sàpiga molt.

Quan arriba a casa, ¿mira televisió o se’n desintoxica?

La miro, i tant. En general, intento mirar tots els programes que surten, encara que sigui un cop, per tenir idea de què s’està fent. I miro llavors informatius, sèries... Pel que fa a sèries americanes, segueixo les mateixes que tothom: Juego de tronos, Mad men... Les meves filles es deleixen amb delicatessens, però jo no vaig tan enllà. Arribo a True detective i gràcies. Com a espectador, veig també Salvados i El objetivo.

Aquest any fa mig segle que el català va arribar a la televisió. ¿Tenim prou present aquesta efemèride?

La protohistòria de la televisió en català s’ha oblidat excessivament. El que en diem Circuit Català és un capítol que s’hauria de mantenir: hi ha molta riquesa allà i en un temps que era difícil fer-ho. Jo he intentat, fins i tot, que aquesta etapa quedi recollida als museus d’història de Barcelona i de Catalunya, perquè aquests antecedents són valuosos.

¿Recorda alguna topada intensa, d’aquella època?

Ho patien sobretot els d’informatius, esclar. Més que topades, el que passava és que un acabava autocensurant-se, perquè ja sabia què li deixarien fer i què no. Fèiem obres de tipus clàssic perquè les modernes, que poguessin ser lleugerament conflictives... ja ni t’ho plantejaves.

¿Sent nostàlgia, però, per aquella època més artesanal?

Sí. Jo em sento realitzador. I aquella figura, aleshores, era la de qui feia el producte i li donava l’autoria. Ara el realitzador és més un supercàmera o un supermesclador. Amb gran professionalitat, i tant, però s’ha perdut allò de posar-hi el segell personal. Ara es produeix més en sèrie. I graves tots els programes seguits... Abans era una cosa més mimada. Incorporaves més el feedback de l’espectador.

És curiós que digui això quan avui tenim audímetres i xarxes socials.

Sí, tens retorns. Saps si agrada o no. Però la cosa del detall... això no t’ho diuen. Ho pots interpretar, però igualment no tens tanta capacitat de reacció, si graves en bloc. Les audiències enganyen molt. És un factor, però és difícil que les audiències et diguin res de la qualitat o la bondat d’un programa.