Salvats de l'extermini per un passaport espanyol

Barcelona.Quan el tren creua la frontera de França respiren alleujats. No van a Auschwitz. Són el primer comboi d'un grup de 365 jueus sefardites, amb nacionalitat espanyola, de Salònica , que han pogut evitar el tràgic destí de 50.000 correligionaris i compatriotes seus: els camps d'extermini. Són un grup afortunat amb un bon aliat: el cònsol general d'Espanya a Atenes, Sebastián Romero Radigales, casat amb una sefardita romanesa. Franco ha acceptat que passin per Espanya, però en cap cas s'hi poden quedar. Els franquistes temen una "invasió jueva".

El govern franquista no s'interessa per la sort dels jueus espanyols fins a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, quan l'exèrcit nazi és ja una turba de soldats atordits i derrotats. Abans, el govern feixista, segons els documents que l'historiador Alfons Aragoneses ha localitzat al minsteri d'Afers Exteriors , havia donat indicacions a tots els seus ambaixadors perquè tinguessin una actitud "passiva" amb els jueus de nacionalitat espanyola, amenaçats amb la deportació, que trucaven desesperadament a les seves portes.

20-12-24

Decret de nacionalització

El 20 de desembre del 1924 la dictadura de Miguel Primo de Rivera emet un reial decret segons el qual tots els jueus sefardites que viuen als Balcans tenen dret a la nacionalitat espanyola. No és un interès purament humanitari. El març del 1930 José Maria Doussinague, aleshores agent comercial espanyol a Europa i que, amb el cop d'estat de Franco, ascendiria a secretari general de Política Exterior, expressa per carta els avantatges que podia tenir aquesta nacionalització: "És una arma de penetració comercial". Serà en temps de la Segona República, però, quan es produiran més nacionalitzacions.

13-10-38

Por a una invasió jueva

El bàndol sublevat està a punt de guanyar la Guerra Civil amb l'ajuda dels avions feixistes alemanys i italians, que bombardegen la població civil. Des de Burgos, els feixistes emeten un comunicat, amb la llegenda " Tercer año triunfal ", en el qual donen instruccions sobre l'expedició de passaports als sefardites espanyols que Mussolini ha expulsat d'Itàlia: "Només hi ha espanyols d'una sola categoria" i aquesta categoria es regula segons "el matís d'adhesió o simpatia a la Causa Nacional. Als hostils o tebis davant el nostre Moviment se'ls ha de denegar l'assistència". El govern de Burgos expressa la seva preocupació pel "possible" corrent migratori jueu: "Mereix un estudi de mesures que posin una barrera davant la massa que pot envair la nostra Nació".

18-1-43

Els béns sí que són espanyols, els sefardites no tant...

Doussinague, ja convertit en secretari general de Política Exterior, dóna instruccions als representants d'Espanya a Europa sobre el tracte que han de rebre els sefardites angoixats davant la perspectiva d'acabar en camps envoltats de filferrades: "No és oportú, pels corrents ideològics del moment actual, al·legar davant les Autoritats [referint-se als nazis] que sent espanyols són per nosaltres de la mateixa condició que els nascuts a Espanya. S'ha d'eludir aquest aspecte i convé més referir-se als béns dels sefardites demanant que siguin respectats com a béns d'espanyols i que formen part, en certa manera, de la riquesa espanyola". En el cas que els desesperats sefardites insisteixin i al·leguin que tenen la nacionalitat espanyola, Doussinague convida a fer-se l'orni: "Convé mostrar-se elusiu i manifestar que no es tenen instruccions especials". No es pot comparar, acaba dient el secretari de Política Exterior, un sefardita amb un espanyol "nascut a Espanya, fill d'espanyol i educat en l'ambient i esperit espanyol".

6-5-43

Radigales prega, Franco se'n desentén

El Reich comença a exasperar-se davant la indiferència del govern espanyol. Ofereixen a Franco la possibilitat que els sefardites espanyols siguin repatriats, però no obtenen resposta: "El govern espanyol es desentén per complet dels súbdits sefardites residents a Grècia", comunica en una carta l'ambaixador alemany a Madrid. Qui també es desespera és el cònsol Radigales: "La situació de 179 famílies amb 515 membres residents a Salònica és extremadament tràgica". Al cònsol no li contesten els telegrames: "Prego encaridament es dignin a ordenar-me, en la màxima brevetat possible, la conducta que he de tenir. Si es jutja que no és convenient que vinguin a Espanya es poden distribuir entre les poblacions del nostre Protectorat de Marroc. Si no es permet als expulsats entrar al nostre territori seran deportats a Polònia i patiran grans penalitats".

22-7-43

Comencen les deportacions

Si a principis de juny el govern espanyol havia decidit repatriar als sefardites, el 16 de juny canvia d'opinió i ordena a Radigales no fer res. "Les trucades telefòniques, plenes d'angoixa, que m'han fet aquests desgraciats, demanant una protecció que no els podia donar, arriben a l'ànima", informa el cònsol. El 17 de juliol Radigales rep un telegrama de l'ambaixada espanyola a Berlín en què se li comunica que Espanya no pot acceptar cap repatriació ni en massa ni en grup. El 22 de juliol el Reich anuncia la deportació dels sefardites espanyols de Salònica. La seva consternació, explica el cònsol, és "indescriptible".

29-7-1943

De Salònica a Bergen-Belsen

El 29 de juliol, a les dues del migida, els alemanys reuneixen els homes de la comunitat sefardita a la sinagoga Beth Saul, la més important de Salònica. Les milícies civils a les ordres de la Gestapo els informen que, com que Espanya no els pot admetre, seran deportats a Alemanya, on seran considerats presos polítics i, per tant, no correran la mateixa sort que els seus correligioniaris. El 2 d'agost, a les vuit del vespre, pugen a un tren de bestiar. Hi ha 40 homes, dones i criatures en cada vagó. Tots ells amb l'estrella groga cosida a la jaqueta. El viatge, amb només una petita espitllera de 10 centímetres per on entra l'aire amb comptagotes, dura vuit dies. Quasi no poden respirar, i molts cauen desmaiats de calor i gana. Mentre el tren avança, els angoixats passatgers senten l'estrèpit de les bombes dels aliats que cauen a les vies del costat. El seu destí final és el camp de Bergen-Belsen, on arriben el 13 d'agost.

13-8-43

Un tall de llonganissa per setmana

Salomón Ezratty Botton, vicecònsol a Salònica i també internat a Bergen-Belsen, emet un informe per fer saber al govern franquista que els internats sefardites tenen millors condicions que els seus correligionaris. Per exemple, els nens poden menjar 160 grams de pa diaris i 20 grams de mantega. Els adults tenen dret a un tall de llonganissa per setmana. I no han de fer treballs forçats. La majoria sobreviurà als sis mesos en què estan tancats entre les filferrades del camp.

2-2-44

El comboi surt de Bergen-Belsen amb destí Portbou

E 2 de febrer del 1944 l'ambaixador alemany a Espanya anuncia que la primera expedició de sefardites espanyols surt aquell mateix dia de Bergen-Belsen i la segona ha d'abandonar el camp el dia 7. El que no pot precisar és la data exacta de l'arribada. Moure's per Europa mentre cauen les bombes és complicat. El govern espanyol, però, s'ha preparat a consciència. La direcció general de Política Exterior exposa el seu punt de vista: "Podran depositar als consolats els béns que desitgin. L'Institut de Moneda entregarà a la frontera al depositant una suma de pessetes equivalent al 20% del dipòsit. La resta se li entregarà quan surti d'Espanya. D'aquesta manera se'ls coacciona perquè surtin d'Espanya i se'ls obliga a deixar el 20% de la fortuna, sigui per gastar-se-la, o en pessetes bloquejades, i l'Institut en treu un benefici en forma de divises".

Els sefardites, que fins que no veuen França temen que en realitat el seu destí és el camp d'extermini d'Auschwitz, hauran de firmar un document en què "sota jurament" especifiquen que el seu darrer destí és fora d'Esanya. El seu viatge continuarà fins a les costes del sud. D'allà embarcaran cap al camp de refugiats de Fedala, al Marroc. El seu darrer destí serà Gaza, a Palestina. Molts tornaran a Salònica després de la victòria dels aliats. Quan tornin, hauran de començar de nou, perquè en la majoria de casos ho hauran perdut tot. Milers de jueus sefardites, però, no correran la mateixa fortuna. Hi ha molts altres llistats, com el dels fills de les sefardites espanyoles de Salònica casades amb grecs, que no van tenir dret a la repatriació. Ells i les seves famílies van acabar als camps d'extermini nazis. I d'aquell infern, on alguns optaven pel suïcidi i s'electrocutaven voluntàriament tirant-se a una tela metàl·lica, molt pocs van sortir-ne vius.