En periodisme, com a la vida, hi ha una fórmula per no ficar la pota que no falla mai: fer el que fa tothom. Mirar el que fa el teu veí, el que fa la competència, i copiar-ho. Per si de cas. Aquesta fórmula preventiva contra el ridícul, permet, en el cas que t'hagis equivocat -donant, per exemple, una notícia inexistent o fent una valoració desmesurada d'una nimietat qualsevol- justificar el teu error dins de l'error general, i convertir així la teva pròpia rucada en un fet social, de manera que la responsabilitat individual quedi diluïda en la irresponsabilitat compartida de la mirada general.
A vegades, als periodistes se'ns pregunta com és que hi ha dies que tots els diaris porten la mateixa portada o totes les cadenes de televisió i les ràdios obren amb la mateixa notícia. És una pregunta que es pot interpretar de dues maneres completament diferents: o som uns genis o som uns babaus. Probablement, els periodistes no siguem ni una cosa ni l'altra -en un grau superlatiu, s'ha d'entendre-, i es donen casos -com és l'accident de tren a Santiago de Compostel·la- que no mereixen discutir la seva importància. De manera que la pregunta sobre la nostra sapiència o la nostra incapacitat només té en aquesta mena de successos una resposta: depèn de com ho tractem.
Des de fa uns anys, no sé quants però ja són massa, ens hem avesat a un tractament que sembla haver trobat la seva fórmula màgica en la desmesura: moltes hores d'emissió, moltes pàgines, molta xerrameca. Primer es crea l'espai, el buit, i després ja s'encarregarà la inspiració divina d'omplir-lo de sentit. El problema és que quan has creat l'espai i falla l'ajuda divina, has d'omplir el buit i aleshores ja no hi ha manera de parar-ho: la bestiesa, la tonteria, el sentimentalisme, la manipulació i l'exposició immoral de les víctimes, l'espectacle catàrtic de la maionesa mal lligada del morbo social exploten com uns petards descontrolats en què els fets, les responsabilitats, el dolor de les persones i la intimitat s'intercanvien els barrets a la velocitat dels trilers. Fins que al final no queda res de res: només un buit interior.
Hi va haver un dia no gaire llunyà en què el periodisme va decidir que les coses importants eren "allò que vol la gent". No és que els periodistes tinguessin uns coneixements sobrenaturals sobre "la gent". Només va passar que es van rendir al fet ideològic segons el qual el consum decideix la necessitat i no la necessitat el consum. I aleshores es va anar renunciant progressivament a la informació entesa com una eina social, una feina d'investigació i explicació sobre les coses que passen i han passat, aquell famós qui, què, com, quan, on. I es va arribar a la bestiesa de "les coses que vol la gent". Recordo el dia que un responsable meu va preguntar: "Aquest llibre que dieu que és tan important, quants exemplars ha venut?". "És un bon llibre", va dir algú que l'havia llegit, que va ser immediatament considerat un gamarús. I així successivament.
Tot això em va passar pel cap davant del televisor el dia de l'accident de tren, després de veure la pel·lícula sobre Hannah Arendt: aquesta renúncia a pensar per un mateix davant del grup, a ser humà, persona, aquesta banalització del mal d'Eichmann, té massa punts de contacte amb l'actual deriva totalitària de la societat de masses. "Allò que vol la gent", vaig pensar horroritzat.
