Tots som uns friquis
Toni Rovira Giró és comunicador i pintor
BarcelonaTot es transforma quan s’encén el pilot vermell de la càmera. L’energia invisible del plató es condensa i es fa corpòria en la figura del xòuman, el comunicador indomable que improvisa un monòleg sobre l’espiritualitat i la creativitat que tots portem a dins. Porta barret, corbatí i vestit de gala. També un guant blanc i un de negre amb els quals fabula sobre el bé i el mal. L’acompanyen els seus acòlits, un grup de personatges carregats de vivències que, emmascarats de friquis, són gent normal i corrent. Qui és elfriqui? El que no es conforma amb l’ortodòxia? El que es rebel·la contra la presumpta normalitat? El que fa i diu sempre el que vol? Ells són friquis i nosaltres no ho som?
El Toni Rovira porta tota la vida dinamitant aquestes etiquetes i llançant-nos als morros els prejudicis que les fan possibles. Fa una televisió especial, al marge i a contracorrent de tot. No per portar la contrària. Tampoc per fer-se l’estrambòtic gratuïtament. Només perquè hi creu. Perquè és el que més li agrada del món. Són catorze anys seguits de Toni Rovira i tu a 25TV. Catorze! Massa temps de fidelitat i de passió perquè algú pugui considerar-lo senzillament un excèntric amb ànima de telepredicador.
La vena artística habita dins seu des de qui sap quan. De petit volia ser cantant, però a casa no li van donar el suport que esperava. A Tiana, on va néixer, el negoci familiar de venda de vi se li fa aviat petit. L’afició per la pintura el porta a llicenciar-se en gravat i litografia i a desenvolupar una potent intuïció pictòrica. La gran Lola Anglada l’apadrina i va prenent cos tota la seva potencialitat. Primer a través del paisatgisme i després retratant el costumisme i la vida quotidiana. És una pintura forta i expressiva, de traç contundent i extremat, injectada d’humanisme. Recorda com a data important l’exposició del 1979 a la Sala Rovira de Barcelona. Durant l’etapa més decisiva de la dedicació a la pintura rep el suport explícit de Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán, Paco Candel, José Maria Gironella o Baltasar Porcel. “Toni Rovira és un enamorat de les persones”, escriu Candel. “En aquest pintor la filosofia és molt important”, reflexiona Montalbán.
Als inicis de Barcelona TV, una entrevista sobre la seva pintura desemboca en un programa propi: La pintura és ràdio. I poc després cristal·litza Pinzellades d’amor, la seva primera experiència davant la càmera. A mitjans dels anys 90, a les beceroles de la televisió municipal -quan cada districte emetia els seus continguts des de la seva seu-, la mirada de Rovira esdevé una proposta fora de la norma. S’aproxima a l’entrevistat, el toca i intenta fer-lo transitar per camins de reflexió imprevistos. És televisió arriscada, no sempre reeixida, però ningú pot negar que molt intensa. Una experiència d’estranyesa, sí, un experiment de resultats incerts.
Objectiu: salvar el programa
El camí continua cap a Ràdio Espanya amb El poeta pelegrí, un programa de testimonis i conversa nocturna que ell mateix no dubta a qualificar com un precursor de Gran Hermano. Allà s’hi esdevé de tot: confessions, contactes, psicoanàlisi... Tot un món d’estímuls i contradiccions vitals per bussejar-hi sense escafandre. A pulmó viu i amb tota la força desbocada de les vides convocades a un aquelarre de sensacions. Amb l’arribada del nou mil·lenni, és Fernando Barona -director de 25TV- qui li proposa Toni Rovira i tu, la continuació lògica d’una trajectòria arrelada en les persones, en els retrats al natural de tantes i tantes vivències que val la pena explicar.
El programa ha evolucionat de manera natural i espontània al llarg de tots aquests anys. “L’Arribas Castro també feia a la ràdio coses considerades poc normals”, recorda a mode d’homenatge a algú que mai va demanar permís per deixar la ment lliure de qualsevol molesta cotilla. El Toni té una cosa molt clara. Per sobre de l’aparença de disbauxa o frivolitat que a vegades pot transmetre el seu programa, l’únic que li interessa de veritat és aconseguir comunicar. Explicar valors, espiritualitat i estimació cap als altres a través de tot un univers de sensacions i d’emocions. L’ajuden el ballarí que encara pot marcar-se un zapateao, la cantaora que es resisteix a abandonar l’escenari, el mag que demana una oportunitat o el transvestit amb ànima de comediant. Tots ells estan convocats a un espectacle fellinià de vida i alegria. És l’esperit únic de la Bodega Bohèmia, aquell cabaret mític del Raval on cada nit s’oficiava un deliri insospitat. Grups com La Pegatina o Muchachito Bombo Inferno han tingut al plató de Toni Rovira les primeres oportunitats per demostrar el seu talent.
Salvant suspicàcies i rebel·lant-se contra cànons i apriorismes culturals, el Toni segueix a la seva. Ara 25TV ha tancat l’estudi, però ell està decidit a salvar el programa. Té clar que al setembre l’espectacle continuarà com sempre. És innegociable. La vida no s’atura.
