Yolanda Onghena: “Si ets estranger ets alhora visible i invisible”

Barreja Després de tota una vida a Catalunya, aquesta belga flamenca ha après que la d’estranger és una condició “per sempre”. Però és també una posició privilegiada per comprendre la interculturalitat i poder afirmar que “la identitat no és fixa” i que “tots som barreja”

Després de provar sort amb la història de l’art, el teatre i fins i tot la traducció simultània, Yolanda Onghena es va adonar que el que havia estat buscant en totes aquelles experiències era una manera de fer de pont, de mediadora. I és això el que finalment -ja fa 22 anys- va encaminar els seus passos cap al Cidob, on es dedica a la recerca sobre interculturalitat. Aquesta belga establerta a Catalunya des de jove ens vol ajudar amb Pensar la mezcla (Gedisa) a entendre el món des de la visió “humil”, diu, d’algú que és i serà “sempre una estrangera”.

Què defineix la identitat cultural?

En el nivell personal, s’accepta que la identitat canvia, però la identitat cultural es dóna per fet que és estàtica i immòbil. D’alguna manera crec que vaig escriure el llibre perquè la gent arribi a la conclusió que la identitat no és una cosa fixa, sinó que va canviant a partir dels contactes. La identitat cultural es forma sovint en contra d’alguna cosa, igual que durant l’adolescència forges la teva identitat personal en contra del que pensen els teus pares, per exemple. Per formar la identitat, d’una banda hi ha l’enemic comú, i de l’altra hi ha l’ideal, allò que et sembla que és cap on has d’anar. I és aquí quan entres en el terreny de les representacions i l’imaginari, els mites que s’agafen com a veritat única però que són construccions.

Me’n pot posar un exemple?

Jo sóc flamenca, i durant tot la meva infància la identitat flamenca era la d’una minoria en contra d’una majoria, però ara els flamencs són majoria i els francòfons minoria. El que em va servir com a construcció de la meva identitat ja no em serveix, ara m’he d’identificar amb una majoria que més o menys està fent el que abans feia aquella majoria. La cultura flamenca segueix sent la cultura flamenca, perquè hi ha elements com la llengua que perduren, però altres parts de la identitat són més polítiques i manipulades, com la qüestió de ser la minoria. Per això crec que les construccions identitàries s’han de qüestionar, perquè sempre van condicionades per la política i l’economia.

I els canvis vénen sovint de la barreja o mescla. Per què ha escollit aquesta paraula?

Tots som barreja. De fet, al principi volia posar quatre pàgines en blanc al final del llibre perquè la gent hi escrivís la seva barreja. Però a més, dic barreja perquè és una manera de no posar-te ni d’una banda ni de l’altra, ni amb el discurs hegemònic ni amb el discurs contestatari, que molts cops arriben a ser igual d’essencialistes. Però només ho pots veure així quan ets estrangera i et situes en aquesta frontera, que no ets ni dins ni fora.

¿Encara se sent estrangera, després de 40 anys vivint aquí?

No és que jo m’hi senti, però m’he adonat que això de ser estrangera és una cosa per sempre. He d’acceptar que la gent encara em pren per estrangera, i no passa res. Ser estranger és ser visible i invisible, les dues coses alhora, és ser dins i fora. Ets visible per l’accent i la fisionomia, però invisible perquè has d’aprendre a callar, no pots anar explicant les coses que creus que funcionen millor al teu país, perquè ja no ets allà. I quan hi tornes et passa igual, perquè notes que a la realitat d’allà ja no hi ets. En ser estranger has d’abandonar algunes referències culturals que per a tu són evidents, i les has de canviar per altres perquè si no no pots funcionar en una altra societat. I això és el que em permet donar aquesta visió, que no és des de dins ni des de fora.

I com a estrangera, com veu la societat catalana?

Al principi d’arribar aquí notava que la gent no era gens racista, sobretot si ho comparava amb Bèlgica o França. No hi havia aquesta percepció que “nosaltres som únics”. Crec que a Espanya comencen a ser racistes quan entren a la Unió Europea. Abans hi havia altres prioritats. Crec que quan vaig arribar aquí l’enemic comú era Franco. Jo trobava increïble que un paleta pogués ser al bar parlant amb un empresari sobre política, això no ho veies al nord. Però en aquella època també hi havia el mite que al nord tot eren llibertats. Quan intentaves explicar-los que al nord no tot era tan bo com pensaven, no et volien escoltar, necessitaven aquest mite. Altre cop entrem en el terreny de les representacions i les construccions.

¿I potser ara l’enemic comú és l’immigrant?

Estranger i immigrant no és el mateix. Són dos conceptes que s’associen, però en realitat a cap societat no li agraden els seus pobres, i si els seus pobres són estrangers és molt fàcil trobar barreres culturals. Però si llegeixes els autors que pensaven la societat en l’època de la lluita de classe socials, hi ha moltes coses que deien en referència als obrers que ara es diuen igual però aplicat als immigrants. Moltes vegades es parla de diferència, quan en el fons s’hauria de parlar de desigualtat.

Com es pot lluitar contra la por a l’altre?

Coneixent-lo. Sempre necessites un altre per saber qui ets tu. Per tenir una identitat has de sentir-te diferent per alguna cosa. I també és un tret humà la necessitat de sentir que l’altre és inferior, però la política se n’aprofita i ho manipula. I quan ho porta a l’extrem és quan apareixen els discursos d’extrema dreta.

Més continguts de