BarcelonaMentre tothom parla terrenalment, un nen estiuenc es menja amb els ulls el sostre. Hi ha una balena. Un esquelet de 18,3 metres de llarg i 1.162 quilos de pes. A terra ferma una nena amb trena de color blat seu en una cadira reixada com una ossada. La devora amb la vista. Amb pantis vermells de tardor una altra nena ressegueix les parets de carbó com si les pintés. Hi ha un nen que diu adéu a les lleganyes quan veu els terraris amb els animals més verinosos del planeta. Són els consellers de la mirada.
Estrenen càrrec oftalmològic. Trenta-dos ulls esguarden Anna Omedes, directora del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. 16 nens. Cinquè i sisè de primària. De les escoles Els Porxos i Els Horts del districte de Sant Martí. Desacluca els ulls el primer Consell d’Infants d’un museu a Catalunya. El Museu Blau. La natura sota observació infantil. “Ens falta la vostra mirada. Ens interessa la vostra opinió”, diu Omedes. Tots la segueixen amb la vista. I continuen caçant qualsevol gest, soroll, objecte que els crida. “No tingueu por”, els diu el pedagog Francesco Tonucci. No. D’aquí surt tot: del coratge, la creativitat per a dir coses noves. I l’examinen. La vista de Tonucci impulsa a Itàlia La città dei bambini. Una nova filosofia de govern de les ciutats que incorpora la mirada dels infants. N’hi ha en museus, escoles, hospitals, esplais... Busquen aquestes mirades, aquestes opinions. El dret dels nens a participar en les decisions que els afecten. Són aquí. Mirant de reüll. Esperant començar a treballar.
Caminen pels passadissos. Cada cop se’ls obren més els ulls. Arriben a l’ull del museu. On es decideix tot. Tenen mirada del dia de Reis, però sent ells els Reis. Entra la llum com una llambregada permanent. La sala de reunions a punt: els folis, els fosforescents, els post-its, la pissarra... La porta de vidre es va tancant. Ningú pot molestar els experts en mirades. Ningú els pot espiar. Són contemplativament sobirans. El Consell s’asseu. Es guaiten entre ells. Tothom s’acomiada passant la vista com una mà.
La llibreta plena
Més d’una hora reunits. Arriben d’un en un. Se’ls veu a la cara. Li pregunto a una nena amb ullets d’olives negres: “Quines idees heu tingut?” Em mira de fit a fit. M’està avisant. I dispara sense silenciador: “Ui, no tindràs prou llibreta per escriure!” Em quedo mut. Ho clissa. Treu la llibreta de la bossa: la pàgina plena. Ataca una altra nena per l’oest: “Jo he tingut 21 idees”. S’hi suma un nen per l’est: “Jo 14!” Un altre que no sé d’on apareix: “18!” Tots els ulls, totes les boques disparen com metralletes: “Els rètols s’han de fer més grans per a la gent que no té vista”; “Falten llocs per seure”; “L’ascensor ha de ser més visible”; “Pintar les parets d’un altre color”; “Falten més colors”; “Tapar el sostre”; “Un teatre de la Prehistòria fins ara”; “Veure els ous dels animals des de dins”; “Un holograma de com era abans la terra”; “Més objectes de fa molt temps”...
M’encerclen tots els ulls sense deixar de parlar. Emboscat. Capturat. Em claven les mirades. Sóc com un insecte observat en una reunió d’entomòlegs. Em faig cada cop més petit, petit...
