La Badia va arribar a Catalunya amb 27 anys. Hi posava els peus per primera vegada el 4 de març del 1996, i una setmana més tard, l'11 de març, naixia la seva primera filla, la Nlojain. "Els primers dies pensava que havíem arribat a Espanya, i que l'idioma seria l'espanyol", diu. Ella parlava àrab i francès. Ara bé, aviat, passejant amb la criatura per Vilanova i la Geltrú, es va adonar que al carrer es parlava un altre idioma. "Vaig començar a fer preguntes i em van dir que era català, i que jo no estava vivint a Espanya sinó a Catalunya", recorda la Badia, que assegura que es va emportar una gran sorpresa. Ningú abans li havia parlat de Catalunya i, encara menys, del català.
Quan la Nlojain tenia un any, la Badia i el Mostafa, el pare, la van apuntar a una llar d'infants. Hi entrava a les 9 del matí i en sortia a dos quarts de 5 de la tarda. La mare la recollia i se l'emportava a casa per donar-li el berenar. "I llavors em demanava una poma o una pera, en català. I jo no l'entenia gens ni mica", recorda la Badia amb un català correcte. I va ser llavors que va néixer la inquietud per aprendre. Si no entenia el que li deia la seva filla, ella s'havia d'espavilar: "Sóc jo la que passo les tardes amb les criatures, ja que el pare arriba als vespres de la feina".
Així que l'endemà es va dirigir al Centre de Normalització Lingüística i es va apuntar a un curs bàsic. Era el 1997, i la Badia ha estat pacient per anar estudiant tots els cursos, un darrere de l'altre, fins a arribar als últims, i ara està a punt de treure's el nivell C. Ara té dos fills més. La Laila, de 14 anys, i l'Áaadam, d'11. La gran ja en té 16 "i és una estudiant brillant". Té clar que vol ser ambaixadora perquè li agrada estudiar idiomes (parla anglès, francès, àrab, català i castellà) i viatjar. La mitjana vol ser professora d'educació física, i el petit encara no ho sap. Els germans sempre parlen català entre ells. Quan són a taula, l'àrab i el català batallen per aconseguir el seu espai. La Badia i el Mostafa, els pares, parlen àrab, però els fills parlen català. "A mi em fa gràcia que mantinguin l'àrab perquè és saviesa conèixer idiomes, però tinc clar que el seu idioma matern és el català. És amb el que han crescut". I continua: "Si tens en compte la quantitat d'hores que passen a l'escola i amb els amics, t'adones que el català és més el seu idioma que l'àrab".
D'altra banda, a la Badia li ha anat molt bé saber català perquè pot ajudar els seus fills amb els exercicis de gramàtica i ortografia. Molts els sap resoldre perquè ella ho ha estudiat també al Centre de Normalització Lingüística. Però encara hi ha una qüestió més important. "Puc respondre les notes que rebo de l'escola dels meus fills en el mateix idioma que les rebo, en català". Per a la Badia saber-lo escriure correctament és tan important com parlar-lo. A ella no li sembla gens bé respondre les notes dels professors en un altre idioma.
Ara la Badia té 43 anys. No porta mocador al cap. Ni tampoc ho fan les seves filles grans. Segons assegura, ella prové d'una família en què sempre havien donat llibertat a les dones per posar-se'l o no. Ella va optar per no fer-ho ni tan sols quan vivia al Marroc. A Catalunya tampoc no ho ha fet mai. I a les seves dues filles grans els dóna la mateixa llibertat que ha rebut ella. I les adolescents, la Nlojain i la Laila, han decidit no lligar-se'l. I, finalment, la feina. La Badia és cuinera d'un menjador escolar a la mateixa escola en què han estudiat els seus fills. Sense el català té clar que no hauria trobat la feina. Reconeix que ha tingut facilitat per aprendre perquè partia del francès. Però, si no hagués après català, no entendria els seus "propis fills", i, com a mare, això no ho hauria acceptat mai.
