Ana Surra Spadea: Tot el món dins d’una identitat

“Qui ha trencat el cavallet de pintar?” L’Ana no havia sigut però es va aixecar i va carregar amb les culpes. Immediatament un altre company va fer el mateix, i un altre també, i encara un altre. Als dotze anys, com a delegada de classe en una escola de Montevideo, l’Ana Surra ja tenia activada la consciència solidària. I ha lluitat tota la vida per mantenir-la intacta. Fins on li arriba la memòria -i quina memòria!- els seus records basteixen una vida d’activisme i de rebel·lia contra la imposició. Tant se val si venia per la força de les armes o de les convencions socials. Ha conegut la intolerància i la persecució de les idees. La seva personalitat està forjada pel viatge, per la mirada transversal a multitud de realitats i de persones. La seva ànima és uruguaiana, però té el cor travessat per tot tipus de cultures, que ha interioritzat dins seu fugint sempre de la incultura. Es casa aviat, als disset anys, i, amb els ànims encesos pels efectes mundials del Maig del 68, entra en contacte amb els moviments estudiantils d’oposició al govern de dretes del país, una dictadura de facto que culminarà amb el cop d’estat militar del juny del 1973. Uns mesos abans que s’esdevingui, acompanyada pel seu marit, s’exilia un any i mig a Xile, llavors reducte democràtic de l’Amèrica Llatina. Allà treballa amb el sector dels miners d’Aconcagua (prop de Valparaíso) portant a terme tasques d’alfabetització d’adults i d’assessorament al sindicat de miners.

Una dona en un món d’homes

L’Ana recorda amb entusiasme la increïble resposta organitzativa de la gent davant de les vagues de camioners i comerciants -organitzades per la dreta- per evitar la distribució de productes bàsics i desestabilitzar així el govern de Salvador Allende. El cop d’estat d’Augusto Pinochet, l’11 de setembre del 1973, l’agafa vivint a l’ambaixada de Panamà a Santiago de Xile, l’única de la ciutat que no estava vigilada pels militars. El viatge continua. Quatre mesos a la ciutat de Panamà són el pròleg de la seva decisió d’anar a Bèlgica, gràcies a l’ajuda d’una agrupació de suport als exiliats uruguaians. Durant l’any i mig d’estada a Brussel·les, neix el seu fill, perfecciona el francès i fa de cosidora. Li concedeixen l’asil polític a França, on viurà 10 anys. Bona coneixedora de l’idioma, treballa a l’Ajuntament de Chelles, als afores de París, on forma part del sindicat de funcionaris públics i participa activament en la defensa de la situació dels immigrants. També participa en l’associació de pares de l’escola on estudia el seu fill, sense deixar de pertànyer a grups de defensa de les lluites dels pobles llatinoamericans.

En els tres últims anys d’estada a París fa la carrera d’assistenta social. El 1985 cau la dictadura militar a l’Uruguai i es decreta l’amnistia política. Així, l’Ana torna al seu país i se’l troba com si no haguessin passat més de deu anys. Tot igual. Els mateixos carrers i autobusos i també una personalitat col·lectiva marcada a foc per una dècada de manca de llibertats. Sense perdre temps es reincorpora a l’activitat que més l’omple: la lluita social. Treballa com a secretària de direcció al Liceu Francès de Montevideo i fa tasques de treball social a través de l’esport amb nens, adolescents i dones. El bàsquet sempre ha sigut una de les seves grans passions i es forma com a entrenadora i àrbitra. D’això n’està especialment orgullosa, ja que, en el camí, topa amb traves i suspicàcies per ser dona en un món dominat pels homes. Però s’hi encaparra, se’n surt i tira endavant.

Els anys passen i el seu fill, quan es fa gran, se’n va a estudiar la carrera de música a París. L’Ana viatja amunt i avall per veure’l sovint. Durant unes vacances plegats a Cuba, ell s’enamora d’una cantant cubana que de seguida obté un contracte de treball de tres anys a Barcelona, on la parella s’estableix definitivament. Som al 1998 i sis anys després neix el nét català de l’Ana. El ve a conèixer i decideix quedar-se. Troba feina d’àrbitra de bàsquet i això li permet mantenir-se ocupada i activa durant els tres anys d’impàs que tot immigrant ha d’esperar abans de poder sol·licitar el permís de residència. Ara, impregnada de la personalitat catalana, viu entusiasmada com a presidenta de l’associació Sí, amb Nosaltres, que agrupa ciutadans estrangers residents a Catalunya partidaris del dret a decidir. Li agrada explicar que per les seves venes corre sang d’orígens diversos i personalitats fusionades.

Una identitat creixent

Spadea és italià, els quatre besavis ho eren. I el pare sempre li va dir que Surra té arrels basques i franceses. Però ella està convençuda que cal buscar-les en el cognom català Surrà. S’ha capbussat en aquesta recerca. Ha venut les propietats a Montevideo, el germà viu a Brussel·les i ella va a buscar gairebé cada dia el nét a l’escola. Tota la vida amb la identitat creixent i desenvolupant-se, com un arbre robust amb les branques buscant sempre la llum.

Més continguts de