El bicentenari del naixement de Robert Schumann (1810-1856) comença a la temporada de la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) amb el primer dels dos concerts que el seu director titular, Pablo González, dedica a les quatre simfonies del compositor alemany. La interessant proposta -la celebració de l'Any Schumann és una de les apostes de la temporada- ha tingut, però, un gris inici amb un primer programa, integrat per la Primera simfonia , Primavera , i la Tercera , Renana , que difícilment deixarà empremta. El concert es va iniciar en un clima de fredor. D'entrada, la sala oferia un aspecte més aviat trist, amb moltes butaques buides, cosa estranya quan la proposta és del repertori romàntic, favorit del públic, segons les enquestes de L'Auditori entre els abonats.
El més preocupant és que la calor no va prendre en una vetllada que va concloure sense entusiasme, entre aplaudiments de cortesia. González encara no aconsegueix de l'OBC aquest punt de passió, lliurament i convicció necessaris per enterrar la rutina i fer grans coses. Preocupant, perquè Schumann prodiga lirisme, noblesa en el fraseig i alegria vital en les simfonies. I aquesta riquesa expressiva no arriba a l'espectador amb simple ofici. La interpretació de la tradició romàntica demana un so orquestral potent, dens, càlid i brillant. Però l'OBC no va tenir la seva nit: so anèmic en les cordes, metalls borrosos, desajustos i atropellaments en passatges que demanaven més assossec. Insistim, un gris començament de l'Any Schumann.
