SEGURETAT CIUTADANA

La maledicció del director dels Mossos

Els dos directors generals de la policia dels últims cinc anys han plegat enmig de la polèmica

El dia que Manel Prat havia d’assistir com a director general al seu primer Consell de la Policia -camp de batalla de les relacions laborals dels Mossos-, va coincidir a l’ascensor amb representants dels sindicats. Per evitar un silenci incòmode, li van preguntar com li provava el càrrec. Ell va confessar que s’enfrontava a una tasca difícil. I la resposta va ser: “No es preocupi, no és per sempre”. Ara que Prat s’ha convertit en el segon director del cos consecutiu que plega enmig d’una polèmica, l’anècdota es converteix en premonició. De fet, l'ocurrència d'aquell sindicalista era un reflex de l'escepticisme dels policies, que veuen com els van passant per davant càrrecs polítics de rang mitjà que han de els han de manar i prendre decisions operatives.

Home de Felip Puig
Les crítiques a la gestió de Prat són generalitzades i –sigui únicament responsabilitat seva o no– el cas és que durant el seu mandat, de tres anys i mig, els Mossos han acabat en una mena de carreró del descrèdit del qual els serà difícil sortir.

El jove historiador Prat (1972) va accedir al càrrec que ara deixa –procedent de la gerència del Centre d’Estudis Jordi Pujol– perquè era un home de Felip Puig, amb qui havia treballat a Política Territorial i Obres Públiques del 2002 al 2004.

El seu destí era la cadira que havia deixat buida el març del 2009 Rafael Olmos, cessat pel desastre de la gestió de les protestes dels estudiants contra el pla de Bolonya. Joan Saura l'havia fet plegar per decisions que a la conselleria es van considerar precipitades i errònies. El cap d’Olmos va salvar el del conseller i el del secretari de Seguretat, Joan Delort, que va decidir deixar refredar les coses, no nomenar cap altre director i assumir-ne ell les tasques.

Delort –policia de carrera i amb un sisè sentit per evitar determinats embolics– va aconseguir acabar la legislatura amb més o menys tranquil·litat, amb el lloc de director general vacant. Però el dragon khan va tornar amb el primer govern d’Artur Mas.

El nomenament frustrat del 'no-secretari' Crespo
D'entrada, el nou conseller, Felip Puig, no va poder nomenar el secretari de Seguretat que volia, Xavier Crespo, aleshores alcalde de Lloret de Mar, perquè estava sent investigat per la Guàrdia Civil per un cas de corrupció. Algú de la cúpula d'Interior de Rodríguez Zapatero va trucar a Puig per advertir-lo.

Finalment doncs, es va fer l'operació inversa a la que s'havia fet després de la dimissió d'Olmos: es va deixar 'deserta' la plaça de secretari –un càrrec que de fet no existia fins al tripartit– i es va tirar endavant amb el conseller Puig i el director general Prat. I van començar els problemes: el desallotjament dels indignats a la plaça Catalunya, el setge al Parlament, el nen de 13 anys colpejat amb una porra durant la vaga del 14-N a Tarragona i, sobretot, el cas d’ Ester Quintana van cremar Felip Puig i Manel Prat.

Puig marxa, Prat es queda sol
Després, el director dels Mossos, de CDC, va veure marxar Felip Puig en començar la segona legislatura de Mas i es va anar quedant aïllat mentre el nou conseller, Ramon Espadaler, d’UDC, estrenyia llaços amb el flamant cap uniformat del cos, Josep Lluís Trapero, nomenat l’abril del 2013.

I hi va haver més crisis: algunes de menors – Alícia Sánchez-Camacho va prescindir dels escortes dels Mossos en saber-se que Prat havia recollit amb el cotxe oficial, per anar a dinar, una periodista que acabava de parlar amb l’amo de Método 3– i altres de més greus, com la mort al Raval de Juan Andrés Benítez mentre era reduït per mossos, que ha portat nou agents al jutjat imputats per homicidi.

El càrrec més difícil del món
La pel·lícula dels fets deixa clar que els dos directors que han tingut els Mossos des que el desplegament es va completar s’han cremat ràpidament i han rebut les crítiques de la ciutadania i dels mateixos membres del cos. La qüestió és saber per què i si té remei.

Preguntis a qui preguntis, dins i fora del cos, tothom opina que ser el màxim responsable polític operatiu de la policia catalana és, possiblement, el pitjor càrrec del món. “Un director de policia és un fusible del conseller o del ministre en qualsevol país. Però els catalans tenen molt clar el paper de la policia com a servei públic, perquè és un cos creat en democràcia i perquè que és l’única estructura d’estat que tenim, per això l’exigència ètica és superior”, explica la directora de l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral de la UAB, Rut Carandell.

Pèrdua de credibilitat
“I així ha de ser”, apunten experts, comandaments, mossos de la base i membres dels sindicats. Ara bé, ni parlen ben bé del mateix ni es posen d’acord sobre com afrontar-ho. El secretari general del Sindicat de Policia de Catalunya (SPC), David José, creu que la trajectòria de Prat només es pot avaluar com una sèrie de “nyaps”. Tant ell com Valentín Anadón (SAP-UGT) consideren que no ha sabut protegir els agents. “L’exigència està bé, però també necessitem confiança”, reclama José. “Provocar la pèrdua de credibilitat del cos és tan greu com mentir, i això és el que ha passat amb el cas Quintana. Estic convençut que no va ser una pilota de goma el que va ferir Ester Quintana, però sé que ningú ens creu”, afegeix Anadón.

En canvi, per Ramon Moles, director del Centre de Recerca en Governança del Risc de la UAB, és “intolerable que el cos encara no hagi identificat qui va disparar la pilota de goma i que no col·labori com ho hauria de fer en la investigació judicial del cas del Raval”. Pel professor, tot està relacionat amb el sistema de designació de càrrecs “com a premi a la fidelitat política” i amb un excés de “control polític sobre la policia”. Creu que el director hauria de tenir “un perfil més tècnic”.

"Fora de la policia hi ha vida intel·ligent"
Els defensors de Prat –en té alguns– li valoren que hagi creat mecanismes com una unitat de mediació amb els organitzadors de manifestacions –va funcionar bé en la marxa alternativa del Primer de Maig– i una altra especialitzada en l'elaboració dels atestats de les crisi d'ordre públic. I, sobretot, defensen que ha intentat que el cos deixés de mirar-se tant el melic: li atribueixen la frase “Encara que no us ho sembli, hi ha vida intel·ligent fora de la policia”, que etzibava sovint en les reunions.

"Evidentment que l’endogàmia s’ha de combatre, però no amb control polític, sinó amb formació, dels comandaments i de tots els agents", replica Moles. Curiosament, els sindicats –que no acceptarien mai la visió del professor Moles sobre el cas Quintana i el cas Raval– estan d’acord amb aquestes observacions. I assenyalen que “els directors generals moltes vegades es deixen arrossegar per un mal assessorament” de la mateixa cúpula uniformada del cos.

“Arriben, no saben res i es troben que han de prendre decisions operatives. És fàcil que els comandaments els fagocitin en el sentit que els interessa. I quan han après alguna cosa i estan condicions d'adornar-se'n, resulta que estan cremats i han de marxar”, es lamenta Anadón. Pel portaveu sindical, la recepta seria directors generals amb certa experiència en el terreny de la seguretat, “un regidor de Seguretat”, per exemple.

Anadón oblida, no obstant, que Olmos tenia aquest perfil –havia estat director del servei de Seguretat Ciutadana a l'Ajuntament del Prat de Llobregat i director del Servei Català de Trànsit– i igualment va tenir un final problemàtic. Però és cert que el context polític d’Olmos era especialment crispat entre els tres partits del Govern tripartit. Per això, Moles insisteix en la seva tesi de l’excés de control polític i marca com a via de sortida figures com la de Trapero, que esmenta i lloa espontàniament, sense que se li hagi preguntat per ell. “Ha demostrat que sap connectar amb la societat quan és capaç de demanar perdó, una cosa que els polítics mai fan, el Dia de les Esquadres i davant del conseller i del director”, sentencia el professor.

El + vist

El + comentat