Les set vides d'Anglada: racisme sense càstig

BarcelonaPersonatge histriònic, per baladrer i visceral, Josep Anglada ha edificat la seva trajectòria política a partir d'un discurs monotemàtic, criminalització de la immigració i descrèdit de la classe política, que li ha donat rèdits electorals a l'esfera municipal. Anglada -que no ha estat capaç de fer-se un forat al Parlament tot i haver assegut 67 regidors de Plataforma per Catalunya (PxC) als consistoris catalans- ha tret rendiment del contacte directe amb el ciutadà. Ha estat hàbil per alimentar la por al desconegut i burxar en les friccions quotidianes associades a la convivència, amb estratègies que l'han conduït repetidament als jutjats. La recerca permanent del conflicte ha consolidat el líder xenòfob com a cap de l'oposició a l'Ajuntament de Vic, una ciutat que va digerir el canvi de paisatge urbà en l'última dècada -una quarta part de la població és d'origen estranger- amb l'aparició i la consolidació de PxC.

Anglada sempre ha estat un animal de jutjats, tot i que dels embats als tribunals n'ha sortit airós. Davant dels jutges ha hagut de donar explicacions pel seu discurs intransigent -el van acusar dels delictes d'incitació a l'odi racial i de difusió d'informacions injurioses pel cas dels 3.000 pamflets xenòfobs repartits a Vic abans de les eleccions del 2007-, i també per les conseqüències d'una personalitat autoritària i agressiva. El líder de PxC ha protagonitzat baralles de carrer amb joves als quals duplicava l'edat i, fins i tot, ha hagut de personar-se als jutjats per una suposada agressió al seu fill, una denúncia per maltractaments finalment retirada. Abans d'irrompre a la política local amb missatges xenòfobs -"un moro sempre serà un moro", va vomitar Anglada en els seus primers passos a l'Ajuntament-, va abraçar el franquisme tardà, quan defensar que Franco era un exercici anacrònic. Fidel als postulats d'ultradreta, Anglada va reverenciar Blas Piñar -amb qui durant molts anys va mantenir correspondència regular- militant a Fuerza Nueva i Frente Nacional, partit del qual va sortir per la porta del darrere. Tot i defensar que va presentar la dimissió -el 29 de gener del 1992-, en realitat la direcció provincial de la formació el va expulsar per apropiar-se de béns del partit (350.000 pessetes), per agredir un company de formació i per conducta inapropiada. La carta de la direcció provincial de Frente Nacional remesa a Anglada detallava que havia estat " amonestado " per " participar como espontáneo en estado alegre en una fiesta de barrio, con tocamientos en los senos y en partes traseras a la vedette Regina Do Santos ". En aquella època, al polític vigatà ja el defensava l'advocat ultradretà Esteban Gómez Rovira, un altre exmilitant de Fuerza Nueva amb qui aniria de bracet molts anys.

Instal·lat en la desqualificació

Anglada ha acabat malament amb tots els que li han discutit l'autoritat. A la PxC no se li discuteix el lideratge ni la gestió de la caixa. I les dissidències internes sempre han acabat amb ruptura: des de la fuga de Jaume Farrerons, primer secretari general i ideòleg del partit, fins a l'última, protagonitzada pels tres regidors que la formació tenia a Manlleu. L'últim missatge xenòfob d'Anglada ha actualitzat el seu perfil més groller. Mai s'ha sentit pressionat per la justícia. En el judici dels pamflets xenòfobs -del qual va ser absolt perquè no va quedar demostrat que ordenés difondre els fullets repartits per un regidor de la PxC- només va dir que era "víctima d'una caça de bruixes".