Ricky Araiza: El subconscient és música

BarcelonaQuan algú ens menciona els Eagles immediatament pensem en Hotel California, el seu tema més mític. Els acords de la cançó, al seu torn, ens transporten a El gran Lebowski, el film dels germans Coen, que també van dirigir Fargo, convertida fa poc en una de les sèries del moment. El subconscient és això, encadenar referents fins a l’infinit o fins que s’esgotin. La memòria emocional és un mecanisme capritxós, conté el nostre ADN molt més ben codificat que qualsevol cromosoma posat al microscopi. Mai ens falla, sempre respon encara que estigui trista i sempre, sempre, hi sona música.

M’han explicat que els Eagles són especials per al Ricky i tinc ganes de saber què sent quan fa memòria. La banda de Los Angeles té molt a veure amb les seves arrels, amb els anys de descoberta de la música i de la vida. Allò que ens impacta i ens commou quan som joves és fàcil que se’ns quedi ficat a dins i que no hi hagi manera humana de fer-ho fora. El Ricky és un paio xerraire i sorneguer, transpira una parsimònia quasi zen mentre xarrupa una birra. Treu ferro de tot i de reüll guaita el banjo, que d’aquí una estona farà sonar amb la tranquil·litat habitual. Veurem com li prova viatjar fins al seu San Diego de finals dels 60.

Va estudiar psicologia i antropologia però el que el feia somiar era la música. Aviat veu clar que el so d’una guitarra i la veu amplificada per un micròfon no estan gens lluny de la més lúcida de les disquisicions antropològiques. Ans al contrari, pur humanisme esfilagarsant-se entre els acords inconcrets d’un baix. Primer com a hobby, impregnat de Bob Dylan i Joan Baez, comença a tocar i a formar-se, a fer colla entre els companys que s’ajunten al bar The Blue Guitar de San Diego. Tots viuen inquiets, hipnotitzats per allò que tant els fa trempar. Toca al costat de Chris Hilman (després membre de The Birds), Eric Hord (The Mamas & the Papas) i Bernie Leadon (The Eagles). Amb els bolos de cap de setmana aprenen i paladegen l’ofici amb la millor de les fórmules: exercint-lo.

Frenada i recuperació

Acabada la universitat arriba el gran trencament. El servei militar! Entre el 1969 i finals del 1971 la mili frena la seva prometedora projecció. Quan torna, els Eagles ja són una realitat i han agafat l’embranzida definitiva. Un cop de mala sort, sens dubte, però que no el fa resignar-se al lament. Acumula taules suficients per agafar de nou el tren de la música. S’especialitza en les gravacions d’estudi, els xous televisius i la publicitat. Col·labora assíduament amb els The New Christy Minstrels, un grup de folk molt popular dels 70. Amb ells viatja per tot el país i forja les claus més decisives d’un ofici que l’absorbeix completament.

Es guanya raonablement bé la vida i el 1979 decideix donar un cop de volant. Vol veure món i Europa l’espera. Primer Londres, després Hamburg i les arrels espanyoles (Araiza és navarrès i també té sang andalusa) l’encaminen a la Barcelona del 1984. Amb la mateixa naturalitat de sempre coneix músics que viuen, respiren i estimen igual que ell. S’ajunta amb La Vella Dixieland i hi comparteix escenari durant quinze anys. També col·labora amb la carrera en solitari de Pep Sala, tocant la guitarra i el banjo, fent els cors i perfilant les harmonies. Inquiet, vitalista, sempre a la recerca de nous estímuls, així és el Ricky. A l’escenari sempre hi respira millor, encara que el bar sigui ple de fum i tot el públic porti una sensacional trompa.

Es veu a ell mateix com un totterreny, un “ guitar player ”, diu ell. Un artesà de la música, vaja, que se sap l’ofici com si hagués nascut dins d’una caixa de ressonància. Cap instrument de corda té secrets per a ell. L’Àlex és el seu fill català de 17 anys i sembla que l’ha posseït un verí similar al seu. I els famosos vicis? Res, alguna cervesa i quatre cigarrets. Fa poc es va reunir amb els seus vells amics de San Diego i alguns no s’han cuidat gens. La cocaïna i l’heroïna han fet molt mal, m’explica. Ell té sort d’haver anat amb compte. De fet, es va marejar l’últim cop que va provar un porro.

Abans del recital a l’Astrolabi, filosofant de tot i de res alhora, m’explica que no sent recança de no haver pogut ser un eagle. Li hauria agradat, esclar, però la vida va com va. A la mili va tenir sort. L’haurien pogut enviar al Vietnam (on van morir alguns amics seus), però el van destinar a Florida i Nova Orleans. També a Cuba, que en plena Guerra Freda no era precisament una bassa d’oli. El seu pla vital era ser psicòleg però, vist amb perspectiva, molt millor l’escenari que el divan. “Has vist Inside Llewyn Davis?”, em pregunta. Se m’il·lumina la cara perquè portava estona pensant en el seu protagonista, un músic de folk que es busca la vida al Nova York del 1961. Tornem a ser on érem al principi: els germans Coen. És allò del subconscient, sí. No hi donem més voltes i mirem tranquil·lament el concert, amb una copa de més i una noia bonica al costat taral·lejant totes les lletres.