REPRODUCCIÓ ASSISTIDA

La subrogació, una alternativa a l’adopció

L’Estat es compromet a inscriure els nens nascuts per aquesta tècnica

No és legal aquí però sí en països com els Estats Units, Mèxic i Ucraïna. Cada cop més parelles recorren a la maternitat per subrogació -popularment coneguda com a ventre de lloguer -, una pràctica que està guanyant pes des que s’han endurit els requisits per a l’adopció internacional. Tot i el seu elevat preu -pot costar entre 50.000 i 200.000 euros en funció del país- cada any entre 800 i 1.100 parelles tenen fills per la via de la subrogació. “I les xifres creixen un 20% anual”, explica Diego Sánchez, president de Subrogalia, una empresa dedicada a l’assessorament jurídic de la maternitat subrogada. Growing Generations, l’agència de subrogació més gran dels EUA, explicava a l’ARA que l’estat espanyol està entre els seus cinc primers clients i reconeixia que és un mercat en expansió. Davant l’augment de la demanda, en els últims anys també han proliferat a l’Estat les agències especialitzades.

Els problemes de fertilitat i les restriccions en l’adopció internacional, tant per a parelles homosexuals com heterosexuals, són dos dels motius que expliquen l’augment d’aquesta pràctica. A més, per a moltes parelles és l’única opció de tenir un fill biològic. “Quan vam decidir ser pares vam començar per l’adopció, però el procés s’allargava. Quan va aparèixer aquesta oportunitat i vam veure que tirava endavant vam descartar l’adopció”, explica José Miguel Latorre. Ell i el Jordi aviat seran pares de la Clara, la seva segona filla nascuda per subrogació.

Fa anys que parelles heterosexuals amb problemes per tenir fills viatgen a Califòrnia per contractar una gestant, però el fenomen l’han fet visible les parelles gais a causa dels problemes que han tingut per inscriure legalment els seus fills al Registre Civil. “Gràcies a ells el 2010 vam aconseguir una instrucció per regular-ho [que el Suprem després va tombar] i ara estem lluitant perquè sigui llei”, diu el Ramon Spa, que, amb la Carla Vidal, la seva dona, van ser pares per primer cop fa dos anys gràcies a aquesta tècnica. Reconeix que la subrogació és més tabú per a les parelles heterosexuals, que són més reticents a parlar-ne obertament, i això que representen el 55% dels que recorren a aquesta tècnica, segons dades de Subrogalia. Ell ho atribueix al fet que aquí encara està molt instaurat socialment -i legalment- que la mare és la que pareix. “Però les parelles heterosexuals comencen a sortir de l’armari”, apunta el José Miguel. Des que el matrimoni gai es va legalitzar, també ha crescut la demanda de la subrogació entre aquest col·lectiu. “Abans es feia els ulls grossos, però és una realitat que augmenta”, diu Antonio Vila-Coro, president de l’associació Son Nuestros Hijos. I posa com a exemple el fet que la ciutat de Los Angeles té una taxa de natalitat d’espanyols que no es correspon amb la població real.

Recollida de signatures

El Ramon i la Carla es van trobar molt sols durant tot el procés. “I després t’adones que són centenars de parelles les que ho fan”. Confien que, a la llarga, l’Estat ho acabarà regulant. De fet, hi ha una associació que prepara una recollida de signatures per presentar una ILP per demanar-ne l’aprovació a l’Estat. “Si aquí fos legal, hauríem viscut de més a prop l’embaràs. I tot seria més fàcil”, argumenta el José Miguel. Però Montse Boada, presidenta de l’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció (Asebir), recorda que aquest és un procés en què intervenen tres persones “i no és tan simple com una donació”. “A més, comporta uns tràmits jurídics i té unes connotacions ètiques que fan que [l’aprovació] estigui en l’aire”. No obstant, creu que la comunitat científica ho acceptaria en determinades circumstàncies. Ara per ara, aquestes famílies ja han aconseguit que el ministeri de Justícia es comprometi a facilitar la inscripció de les criatures al Registre Civil, ja que des del febrer estaven en un atzucac legal a causa d’una sentència del Tribunal Suprem que negava la inscripció -i, per tant, la nacionalitat espanyola i els drets que comporta- emparant-se en la llei espanyola de reproducció assistida, que prohibeix la maternitat per subrogació. La nova llei del Registre Civil, aprovada el 13 de juny, havia de posar-hi solució, però encara hi afegia més entrebancs. Ara, després de recollir més de 84.000 signatures, els afectats han aconseguit el compromís del ministeri de canviar la llei a través d’una esmena i, mentrestant, reprendre les inscripcions paralitzades. Tenen a favor seu una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que obliga França a reconèixer aquests nens. “I volem que el procediment per inscriure els nostres fills sigui administratiu i no judicial”, argumenta Vila-Coro, que també denuncia que se’ls nega el dret a tenir les baixes de paternitat i maternitat. “Però les nostres famílies ja no callen”, avisa. Considera que per moltes traves legals que s’hi posin les parelles no deixaran de tenir fills per aquesta via. El gest del ministeri aporta seguretat a moltes famílies, com la del José Miguel: “Fins aquesta setmana vivíem amb la incertesa de si podríem inscriure la nostra filla. Però ara ja respirem més tranquils”.

Com funciona el procés

Abans del part, la gestant renuncia als drets maternals i una sentència judicial certifica la filiació de la criatura. Això és el que es fa als Estats Units. En altres països el pare, si és biològic, inscriu el seu fill com a seu i la mare ha d’adoptar-lo després de la renúncia de la gestant. Fa 30 anys que la subrogació es fa als Estats Units, un dels països amb més garanties legals. Les agències que ho gestionen ofereixen extenses bases de dades per triar donant d’òvuls i d’esperma, si cal. Es tria d’entre tot un detallat catàleg que inclou informació que va des del seu historial mèdic fins al color d’ulls o el nivell d’estudis. Pel que fa a la gestant, ha de complir uns requisits: tenir fills propis, haver superat un test psicològic i tenir bona salut.

A més, és imprescindible que sigui independent econòmicament perquè els diners no siguin la seva principal motivació. El José Miguel explica que la gestant de la Clara és un cas “vocacional”. És doula, mare de dues nenes als 27 anys i estudia per ser matrona. Pel que fa al Ramon i la Carla, reconeixen que ells i la seva gestant, l’Adrianne, són “un equip de tres”. Per això no volen que se la conegui com a mare de lloguer.

Els aspectes més polèmics d’una tècnica en expansió

Cost del procés

La maternitat per subrogació no és un capritx. Per a la majoria de parelles suposa un sacrifici econòmic. Tot el procés pot costar entre 150.000 i 200.000 euros als Estats Units. Però en els últims anys, ha crescut la demanda per fer-ho en països com Mèxic, Rússia, Ucraïna i Geòrgia, on els processos són més barats: uns 60.000 euros. Ara bé, alguns països posen restriccions a homosexuals i solters.

El paper de la gestant

En un procés de subrogació als EUA la gestant cobra al voltant de 20.000 euros, mentre que les clíniques poden cobrar fins a 50.000 dòlars. Se signa un contracte en què s’especifica des de qui assistirà el part fins a si es farà amniocentesi. Si els òvuls són donats, com passa en el 99% dels casos, la gestant no té cap vincle genètic amb la criatura. “No ho fan per obligació, volen ajudar”, argumenten els implicats.

El terme ‘ventre de lloguer’

Les famílies que opten per la subrogació volen que aquesta pràctica deixi d’anomenar-se ventre de lloguer perquè el consideren un terme pejoratiu. “Tu no llogues un ventre. Això és mercantilista. Tens una relació amb una persona”, diu Carla Vidal. José Miguel Latorre explica que amb la seva gestant tenen una relació de “confiança absoluta”. “No som amics però gairebé”, sosté.

Més continguts de