De la columna de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) publicada aquest dijous fa anys a Mirador (18-VIII-1932). Vuit dies abans el general Sanjurjo s’havia rebel·lat contra la República. Va fracassar. El 24 d’agost, un consell de guerra el va condemnar a mort. El president Alcalá-Zamora la va commutar per cadena perpètua. El govern Lerroux el va amnistiar (1934).
[...]
Recordeu que les erupcions volcàniques, els terratrèmols, les proclamacions de guerra, el còlera, les cremes de convents, les vagues inflades de trets de pistola, les derrotes africanes, tot ha vingut a l’estiu. Aquest estiu, per no ésser menys que els altres, mentre la gent vivia en el millor dels mons, pensant en una vinent prosperitat econòmica i contemplant la terra rejovenida i repintada de verd per les pluges, se’ns presenta de sobte aquest cop militar monàrquic fracassat, i el somni de l’estiu rep un trasbals fantàstic, aquell trasbals que fa que tots els veïns d’una casa es trobin dalt del terrat preguntant, vociferant o mirant amb dues ulleres de llarga vista la fugida dels monstres que han estripat el repòs. Els diaris i les revistes gràfiques van plenes de ninots actualíssims, que la gent menja amb els ulls. Fotografies borroses de generals que es tapen la cara, soldats amb el cap obert, o amb un fil de sang que els raja de la boca, ocupant un primer terme esgarrifós, tot de color vermell i de color de pólvora. [...] En aquesta mena d’ensurt dintre el somni estival, l’inconscient egoisme de tots s’aprofita dels esdeveniments per fer ben desllorigada i ben absurda l’estoneta de vetlla tumultuosa, proporcionada per uns quants generals monàrquics. Els noms de Sanjurjo i dels principals complicats que tenen la sort lligada a la sentència d’un tribunal, serveixen de condiment picant a totes les converses. Sanjurjo, per la seva posició més espectacular dins de la trista militarada, és la principal obsessió. Si el mataran o si no el mataran; si és millor que el matin o que no el matin; si és just o si és injust; si és prudent o imprudent. Tothom opina, i després de les opinions vénen les juguesques. Entre cullerades de fideus o entre peces de dòmino, la gent fa les seves apostes i les seves baralles; hi ha persona que s’hi ha jugat un dinar i persona que s’hi ha jugat pessetes. El vici de jugar és humaníssim, i es pot jugar sobre tot, sobre les cames d’un cavall, sobre un dècim de la rifa o sobre el cap d’un general. Els esdeveniments d’aquesta setmana passada, a mesura que passen les hores, es desinflen; als ulls del gran públic, tenen derivacions d’un ordre moral completament olla, i l’excentricisme del somni estival reprèn la seva autoritat damunt d’aquestes estones de vetlla d’una realitat anguniosa i antipàtica. Es perd, àdhuc, aquella voracitat de lectura dels primers dies; si el que duen els diaris sobre el cas particular no té una gran novetat o una gran truculència, ja no s’accepta amb cap interès. L’egoisme de l’estiu es tornarà a adormir encara una bona estoneta entre el soroll dels tobogans nocturns, dels arbres de seda, del cant dels passerells i de les platges corrosives. Per moltíssims espectadors, aquesta conspiració fracassada contra la República no serà res més que una broma pesada, fàcilment oblidable sobre el coixí de les inútils i insignificants preocupacions de cadascú.
