Fora de classe sembla que només hi hagi espai per al càstig o la fugida, els passadissos silenciosos i foscos on passen l’estona els castigats, o el sol i les aventures amb què somien els qui passen el dia tancats a les aules. Però fora de classe hi ha també tot allò que ha quedat per pensar: els desitjos encesos pel que hem començat a aprendre, el ressò de les paraules inquietants, els problemes no resolts i, sobretot, la relació de tot aprenentatge amb la vida, amb la pròpia vida i també amb la vida col·lectiva.
Fora de classe, per tant, hi ha els anhels i els compromisos dels sabers que no poden ser capturats, ni per l’acadèmia ni per cap altra forma de monopolitzar el coneixement. En aquesta secció m’enduré paraules i problemes fora de classe, de les classes de filosofia que realment estic donant a la universitat, i les portaré aquí per ser pensades i continuades, obertes a tothom, i per ser posades en relació amb aquells problemes que avui veritablement ens importen.
Fa poc llegíem a classe uns fragments del Zhuang Zi, que és un dels llibres fonamentals del taoisme xinès. Un llibre clàssic, en diríem nosaltres, encara que per a la cultura xinesa tot llibre antic, com aquest, del s. IV aC, segueix sent actual. Entre moltes d’altres, hi ha una frase d’aquesta gran col·lecció d’històries i de pensaments que em captiva: “Busco un home que hagi oblidat les paraules per poder parlar amb ell”. Oblidar les paraules per poder parlar: una contradicció? No. Crec, més aviat, que és una condició. Els taoistes alertaven contra el perill de fixar el sentit de la realitat i tenien por d’aquells que s’aferren a les paraules per construir-se una posició més forta. Les paraules com a tribuna i com a gàbia: això era el que calia oblidar per poder parlar, per poder parlar-nos. Com ara.
Avui, a la nostra societat, les paraules semblen circular lliurement, però ens atrapen igualment. Ens atrapen els clixés: maneres estereotipades de dir la realitat, de referir-nos al que passa i de valorar l’actualitat, sentències simplificadores que anem passant de boca en boca, des de bon matí, quan les tertúlies es posen en marxa, i que segueixen entretenint-nos i donant-nos seguretat quan arriben, al vespre, les converses amb familiars i amics. Ens atrapa, també, l’ànsia de comunicació. Si no hi ha activitat comunicativa, deixem d’escoltar. Si no rebem missatges, deixem de percebre. La comunicació, així, es torna un activitat buida que només demana més i més comunicació.
Saturats de clixés i d’activitat comunicativa, deixem de parlar. Parlar és interrompre el soroll i trobar aquella paraula que realment necessito dir-te, aquell sentit que il·lumina d’una altra manera el que estem vivint.
