De petit mai no va tenir bici. Però d'ençà que es va comprar la primera, ja fa vint-i-cinc anys, formen part de la seva vida. "Cap als anys vuitanta les bicicletes de muntanya es van posar de moda i vaig pensar: «Per què no ho provo?»", recorda. Abel Folk, un home de múltiples aficions (també practica el golf, el piano i la guitarra), ha trobat en la bicicleta una companya profitosa per al cos i la ment i un complement ideal per a la seva feina d'actor, director i doblador.

Alguns d'aquests beneficis salten a la vista: no aparenta els 53 anys que farà a l'agost. Els altres es poden intuir a través de la seva mirada serena i reflexiva. Parla de "la gran dosi d'experiència i ensenyament vital" que aporten els esports practicats amb intensitat i voluntat de millora. I cita l'arquitecte Norman Foster, que declara que per pensar necessita practicar esquí de muntanya. "A mi em passa una mica el mateix: quan portes una estona en bici, el reg sanguini funciona diferent i el cap s'allibera. Es produeix una disposició de pensament molt curiosa".

En temporades de poca feina, Abel Folk agafa la bicicleta "cada dia". I quan no ho pot fer, per imperatius professionals, la troba molt a faltar. "No és tant el plaer com la intensitat. És un esport molt exigent, però el cap i el cos m'ho agraeixen. Cada vegada que m'he de demanar un esforç, tinc un entrenament que em permet fer-lo", explica.

Esforç i perseverança

Al principi, però, no va ser així. Abel Folk les va passar magres quan va començar a pedalar pels camins del Maresme, la seva terra d'adopció. "Em va costar molt. La bicicleta és molt dura", reconeix. Fins al dia que va aconseguir la primera fita de la seva vida de ciclista: pujar a Sant Mateu, un cim de l'alçària del Tibidabo. "Ara el faig tot sovint però al principi el veia com un monstre".

Aquesta sensació s'ha repetit a mesura que ha anat superant reptes més ambiciosos. "Cada vegada que puges a un lloc una mica complicat es genera una sensació molt agradable. Pujar al Puigmal se'm va fer duríssim, però arribar-hi va ser tan gratificant!"

És prudent per no posar en risc la seva feina: "Faig alguna trialera però no baixo descerebrat", assegura. I sempre porta casc, tot i que se l'hagi oblidat a casa per a la sessió de fotografies a la muntanya. Una llicència a la coqueteria; al capdavall, és actor.

Quan canvia d'entorn i es desplaça a la Cerdanya, on té un apartament, també practica la bici de carretera. En destaca "uns recorreguts brutals i unes baixades molt gustoses". Es declara seguidor de les grans curses per etapes. És a dir, Abel Folk és un apassionat de la bici de qualsevol tipus i en tots els àmbits. Però no oblida mai que la bicicleta és un mitjà, no un objecte de culte. Fa una crida a "no obsessionar-se amb els components", considera que "una bicicleta penjada és un crim" i recorda, rient, la frase que diu un amic seu: "No és la fletxa, és l'indi!"

Totes les bicis que té Abel Folk són de gamma mitjana. La seva bicicleta de muntanya actual la coneix com una filla: "És una delícia però és molt sensible, es desajusta fàcilment -afirma-. Li vaig haver de canviar les llantes perquè era molt fràgil i punxava molt. Ara, però, estem passant una bona època", continua explicant.

Conciliació familiar

Concilia sense problemes la bicicleta i la família, dona i tres fills (la Maria, de 15 anys, i els bessons Àlex i Abel, de 13). "No he estat un pare absent per culpa de la bici", ironitza.

El secret és "llevar-se d'hora": "Quan els nanos eren petits feia bici abans que es despertessin". Tot i que de tant en tant l'acompanyen, els nois prefereixen el futbol. Però no es dóna per vençut: utilitza la bici com a metàfora per abordar el sempre relliscós concepte de l'esforç entre els adolescents: "Quan penses que no pots més, que has arribat al teu llindar del cansament, és possible anar més enllà. Quan creus que t'estàs morint, no et mors: persevera i ho veuràs".

La relació entre Abel Folk i la bicicleta és estable, sòlida i de llarg recorregut. Després d'un quart de segle de pràctica regular, l'actor ha arribat a aquell punt en què la frontera entre l'esforç i la satisfacció es dilueix. Així és com intenta explicar-ho als seus fills: "La bici m'ha ensenyat que mai s'ha d'abandonar perquè el sacrifici té molts beneficis. La perseverança et pot portar a objectius que semblen impossibles".

Si la seva intensa activitat professional l'hi permet, Abel Folk agafa la bici cada dia. Ara probablement no ho podrà fer tan sovint, però ha acumulat el fons necessari per afrontar el desgast de les quatre hores i vint minuts que dura Agost , l'obra revelació de la temporada passada, que torna a representar fins al 17 de juny al Teatre Nacional de Catalunya.