PERFIL Josep Miquel Abad i Silvestre (Valladolid, 1946) viu a Barcelona des que tenia un any, va ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona (1979-1983) i director general de la Fira de Barcelona (1983-1987) abans que el 1987 fos nomenat conseller delegat del Comitè Organitzador Olímpic (COOB 92). Després ha fet feines de gestió importants però ha fugit dels aparadors mediàtics marcant un perfil més de gestor. Va ser director general d’estratègia del Grupo Planeta i conseller i membre del comitè executiu d’empreses participades per Planeta com Antena 3 TV i Vueling, una aerolínia que va presidir els primers quatre anys (2003-2007). Ara és director general del Corte Inglés a Catalunya. L’Ajuntament de Barcelona li donarà la Medalla d’Or al mèrit civil al setembre, conjuntament amb Leopoldo Rodés. Del que està més orgullós és que no hi hagués cap escàndol econòmic, no es perdessin diners, es marquessin tots els límits i tot anés en benefici de la ciutat. “No es pot dir el mateix de totes les ciutats espanyoles que van organitzar esdeveniments el 1992”, deixa anar.

...................................................................

Fa vint-i dos anys jo escrivia la informació preolímpica per al diari Avui i cobria les rodes de premsa de Josep Miquel Abad. Em va impressionar conèixer una persona austera, molt seriosa, ultraprofessional, rígida, obsessionada amb cada detall, perfeccionista, que va assumir la càrrega de l'organització amb una fortalesa, concentració i capacitat de resistència que sens dubte va ser una de les claus de l'èxit. Poder-hi conversar dues dècades després i recordar com ho va viure per dins és tot un luxe, i em confirma que la seva habilitat marcant els límits va ser clau. No sempre s'ha repetit en aventures posteriors, per cert. D'això no en vam aprendre.

___ ¿Organitzar els Jocs del 92 és el millor que ha fet a la vida?

___ El millor són els meus fills. Però des del punt de vista professional és el que ha tingut més repercussió, el que ha significat una experiència més extrema, en el patiment i en la gratificació, que són sentiments que s'entrenen. A patir t'hi entrenes. I allà ens vam entregar i vam patir tot el que vulguis, moltíssim per raons subjectives, per la pressió externa, per les demandes sovint capricioses de les federacions i del COI i dels mateixos mitjans, per la situació internacional, per Bòsnia, pel desmembrament de la Unió Soviètica...

___ Un màster en adaptació als canvis.

___ Quan ja teníem un equip, una bandera i un himne i els teníem tots junts a la Vila Olímpica, es va desmembrar la Unió Soviètica. I de sobte t'apareixen 12 països amb 12 banderes, alguns amb himne, d'altres no, i algunes repúbliques d'aquestes amb convivències difícils, així que la ubicació a la Vila Olímpica era complexa. Hi va haver problemes d'aquest tipus. I vam patir. Lluites contra el temps i lluites contra la teva pròpia inexperiència de no haver fet una mai una cosa com aquesta. Perquè d'organitzar Jocs només en sap qui ho ha fet, això no ho ensenyen a la universitat. I ja pots anar a mirar com ho han fet uns altres, que no et serveix.

___ ¿El pitjor moment van ser els fracassos del dia de la inauguració de l'Estadi Olímpic el 1989?

___ Sí, perquè ja pensàvem que estàvem tocant coses concretes i acabades i podíem presumir que tres anys abans ja teníem l'Estadi. I, esclar, ens van fotre una bufetada molt important, per excés de confiança. Ningú ens demanava cap campionat del món, ni inaugurar l'Estadi sense haver-ho provat abans amb alguna competició menor sense riscos. Érem nosaltres que ja volíem fer alguna cosa que calmés l'ansietat de la classe política i periodística, que no acabava d'entendre i admetre que el més important és destinar temps a planificar. Perquè quan tu planifiques no fas, no es visualitza el que estàs fent. Això ho sap la gent que s'ha dedicat a planificar. Però la pressió era brutal i ens demanaven resultats.

___ Què va fallar?

___ Va ser culpa de molts factors, dels arquitectes que no van donar la cara o del contractista que no va fer les coses, i nostra per haver forçat una inauguració en una instal·lació que no estava acabada. Llavors va ploure tot el que no havia plogut en tot el segle; el rei, que normalment no arriba a tard, allà va arribar 20 minuts tard, i a la grada hi havia molta gent amb ganes de fer soroll. No vam tenir sensació de fracàs pels xiulets, no era culpa nostra, però que s'inundés l'estadi per dins... Ens vam despertar violentament d'un estat d'ànim. Estàvem massa confiats, i patapaf.

___ Els van esbroncar molt des del COI?

___ Un bon amic ens va dir: "Ho passareu molt malament, però teniu una immensa sort, queden tres anys". En vam prendre bona nota.

___ Rebíeu molta pressió de Samaranch?

___ Sí, era el que més pressionava i no sempre de manera ponderada, com ell ha reconegut. També és veritat que després no hauria pogut ser més generós. Quan els Jocs es van acabar no hi va haver discurs que fes en Samaranch en què no s'ho fes venir bé per treure el Jocs i el meu nom. Com si d'alguna manera volgués compensar els tràngols que em va fer passar. Molts amb raó i molts sense. Era una pressió que no era justa. Ell arribava a Barcelona i deia: "Això no va". Jo li deia: "Això no és just. Digue'm què no va i llavors m'ajudaràs". Si arribes i dius "Això no va", llances una ombra sobre el conjunt, la ciutat, tothom es queda bloquejat.

___ Vostè és un home tranquil.

___ En els moment extrems és quan tinc més calma. Jo he tingut sempre molt sentit de contradicció. M'agrada polemitzar en el sentit positiu. Quan tot està calmat jo estic movent l'arbre i quan el vent bufa, jo estic calmat. És un mecanisme d'equilibri. Sí que és veritat que jo en aquells moments estava molt tranquil. La gent ho deia: "Ostres, no sé com pots aguantar tan tranquil". La processó va per dins. Jo no dormia o dormia malament, però de portes enfora una de les meves obligacions era donar serenitat i fer de paraigua de rebre jo les hòsties i cobrir l'organització. Que l'organització treballés, que pogués fer la seva feina, i de les hòsties ja me n'encarregava jo. Allò em va fer patir molt. I tan extrema com l'experiència del patiment va ser la de la gratificació. Jo no he tornat a plorar mai més de goig. Com que no ho pots expressar amb paraules, el cos i l'ànima necessiten sortir per algun lloc, amb les llàgrimes, en un grau indescriptible. També és veritat que professionalment no he tingut l'ocasió d'una cosa tan variada. I el privilegi de poder dirigir un equipàs, allò sí que era un Dream Teamde collons. Després, a la vida, això no t'ho tornes a trobar.

___ ¿Se sentien uns escollits que es jugaven el prestigi del país?

Sí, sabíem que estava a les nostres mans: si la caguem ho haurem fet nosaltres però a més el país quedarà fatal i se'ns dirà allò que eren una colla de gent simpàtica però desorganitzada. I en aquests casos, més d'un estava esperant que te la fotessis. De dins i de fora, però de fora segur. Aquests n'haurien fet molta sang. I s'ho van haver de menjar. Per tant, és una experiència inigualable.

___ ¿El millor va ser la cerimònia inaugural?

___ Si la vesses a la cerimònia d'inauguració perquè no agrada, i ja no diguem si tens un incident, ja pots fer-ho bé els 16 dies següents, que no aixeques el cap. Si la cerimònia és de molta altura, com va ser la d'aquí, llavors hauria de caure l'estadi perquè et deixessin malament. Encara que l'organització no sigui bona, ho has salvat, i en aquest cas a més va anar tot perfecte. Als assajos ja vèiem que la cerimònia funcionava. Però a l'encesa de la flama... i si falla? ¿I si s'apaga la fletxa en el vol? I si toca el peveter i cau? El mateix dia al matí hi havia posada una xarxa per si queia la fletxa perquè no caigués sobre els que estaven asseguts a sota. I jo la vaig fer treure. Vaig dir que s'havia de córrer el risc. Quan t'adones que en aquell moment el Rebollo tensa l'arc i s'encén i esclata l'Estadi... Uf, en aquell moment dius: "Ja està".

___ ¿Van ser aquí les llàgrimes de goig que em deia abans?

___ Llavors les llàgrimes no van sortir. Va ser a la cerimònia de clausura, quan es va acabar i el rei em va abraçar a la llotja i em va dir: "José Miguel, ¿cómo lo has visto?" I jo li vaig dir: "Señor, como lo había soñado" . També hi va haver moments emotius abans, com quan va morir l'Ignasi Masferrer, un diplomàtic que ens va acompanyar en l'etapa de la candidatura, que va fer una feina crucial i en canvi va morir abans dels Jocs i no en va veure el final. I una part dels vots guanyats es deuen a la tasca de l'Ignasi Masferrer, que se'ls va ficar tots a la butxaca, com el Leopoldo Rodés i la seva dona Isabel Vilà.

___ Com viu els 20 anys de celebració?

___ Quan s'invoquen determinats moments i situacions jo em torno a emocionar igual que si hagués estat ahir. Des del punt de vista del calendari han passat 20 anys, però en el calendari emocional no passen els dies. Està tan viu com podia estar-ho ahir.

___ ¿Se sorprèn ara de com va aguantar tant d'estrès?

___ Estires les teves limitacions professionals fins a límits que no coneixies ni tu. Es demostra que la capacitat humana és molt gran. En els moments extrems és quan aquesta capacitat es posa en joc o et trenques. Hi havia coses que no sabíem com resoldre-les i anaves al llit i deies: "Ostres, i com en sortirem d'aquesta?" Per exemple, quan per falta d'hotels a prop vam decidir posar vaixells al port. L'únic precedent era a Miami, on havien tingut sis grans vaixells simultàniament, i aquí vam tenir-ne onze, en un port que llavors era més petit. Ni tenia la bocana oberta que ara té. Probablement va ser la logística més complicada de totes, perquè no hi havia precedents. I va sortir de cine. I els patrocinadors americans que al principi no volien anar-hi després no en van voler marxar.

___ Parli'm del paper de Maragall.

___ La confiança del Maragall va ser del mil per cent i, quan hi havia bufetades i l'atacaven, ell va protegir sempre l'organització. Quan li va tocar a ell posar-hi el coll, l'hi va posar. Hi podia no estar d'acord, perquè havíem discutit algunes vegades com enfocar diferents temes, que és normal, i mai em va donar una ordre i mai em va obligar a fer una cosa que jo no estigués convençut que s'havia de fer. Va ser modèlic. No va interferir en l'organització. Val a dir que jo probablement no l'hauria deixat. Segurament ell, que em coneixia molt bé, quan em va proposar al Felipe i al Pujol per a la candidatura és perquè coneixia el meu caràcter. Ell era el gran evangelista del projecte, el gran predicador, i ho feia de cine. Cadascú va fer el paper que havia de fer. Jo no em vaig ficar mai en el seu i ell va tenir l'exquisidesa de no ficar-se en el meu.

___ ¿Vostè, que procedia del PSUC, va tenir contradiccions ideològiques?

___ Jo vaig entrar al PSUC perquè el meu germà estava a la presó, quan vaig acabar la universitat, i el vaig deixar el 5 de gener del 1981 quan el congrés del PSUC va consagrar l'enfrontament i la fracció entre euros i prosoviètics. I estan jo fent de rei ros a la carrossa va pujar un company i em va dir: "Hem perdut". I dalt de la carrossa vaig dir: "Doncs fins aquí hem arribat". I l'endemà el senyor Narcís Serra, alcalde, va rebre una carta meva dimitint, que la va estripar davant meu. Li vaig enviar una carta al Guti, que era el secretari general saliente y perdedor del congreso . I em van contestar dient que no, que entenien perfectament la meva posició però que em demanaven que acabés el meu mandat perquè contribuïa a la governabilitat del PSUC i la ciutat i a estabilitzar un partit que en aquell moment estava trencat.

___ Però d'això a acontentar el que vostè ha definit com a alguns capricis del COI...

___ No sempre els fèiem cas. Quan tu tens dos tios que van a prendre mides de les habitacions del Princesa Sofia, dos adjunts, un del president de les Federacions Nacionals i un altre dels Comitès Nacionals Olímpics, perquè la seva habitació no pot ser més petita que la de l'altre, i t'ho diuen, els engegues a tots dos. No vam transigir en res. Va haver-hi un moment que es va parlar que jo era tan intransigent en certes coses i tan poc dúctil que s'havia de posar un vicepresident que mediés, i el Maragall i jo vam dir que no calia. Perquè si venia algú d'aquest perfil polític, l'organització perillava, les concessions serien després impagables. Si no marques el territori després no pots expulsar la gent del teu territori perquè ja t'han envaït. O tu poses les barreres ben fermes o has perdut.

___ ¿Van haver d'aturar peticions que freguessin la corrupció?

___ No. Corrupció no. En dono fe i dono la meva paraula. En la candidatura ja és una decisió que es va prendre fredament, nosaltres no vam comprar vots. Si fas un regal, l'has de poder explicar. No es va pagar a ningú, en això vam ser molt austers.

___ I Pujol quin rol va tenir?

___ Va tenir el rol de jugar molt a favor del projecte. En els moments durs va estar al meu costat. Al final, quan els problemes operatius estaven solucionats, sorgien problemes nous a l'horitzó: hi haurà bandera catalana o no? Sonaran Els segadors o no? Des del punt de vista del protocol estricte no hi caben. En canvi, es va saber trobar una solució satisfactòria. La bandera hi era i l'himne es va tocar. Es van tocar tots dos, un després de l'altre. Tothom va entendre que no es podia fer res. El que va entendre millor aquests problemes va ser el rei. Ell aquest problema no el té. Quan hi ha desacord segur que es troba un consens i ningú se sent perdedor, que això és més important encara.

___ Felipe ho va entendre?

___ Sí. Hi va haver situacions que es van solucionar per la talla política del Maragall, el Felipe i el Pujol. Amb uns altres líders no sé si hauríem pogut.

___ Hi havia tres grans líders?

___ Sí. Maragall era líder indiscutible de la ciutat, Pujol el líder indiscutible de Catalunya i Felipe ho era d'Espanya. I, a més, quines personalitats. Quins tres, eren "tres miuras , tres". Sovint els problemes eren més a un nivell inferior. I s'arreglaven quan tu tiraves per elevació. A la Generalitat crec que no va ser necessari mai, perquè la Generalitat va tenir l'encert de posar una persona a qui li tinc una gran estima, en Vilaseca. Encara ara quan ens veiem ens fem petons.

___ No ha escrit mai les memòries dels Jocs.

___ Una editorial molt important em va proposar escriure les memòries. Llavors em pagaven 150 milions de pessetes. La meitat per endavant. I em van dir que m'ho pensés i els vaig dir que no perquè si m'ho penso puc dir que sí. I em van dir i per què no? I va ser que no. El que sabia era en funció del meu càrrec i per tant entenc que és una informació que no em pertany. Jo no admeto el dret de la donzella de la reina d'Anglaterra de dir que té calces de color rosa. No ho admeto. Ho sap per la seva feina i per tant aquesta informació no li pertany. I com que penso que el que tindria gràcia que expliqués serien aquestes coses, doncs no vaig voler.

___ Hi ha coses que no sabrem mai?

___ Hi ha coses que no diré mai i hi ha coses que no me'n recordo. Tampoc s'ha de magnificar. No hi ha cap cosa que diguis "Ostres, és un secret d'estat". D'aquests, si n'hi ha, no en tinc.