Corria el mes de gener del 2007. Marta Luna tenia amigues que li havien explicat que en un país d'Europa, Catalunya, hi havia feina per a les dones. Ella segur que també en trobaria. La necessitava. A casa eren quatre -dos adults i dues criatures- i només comptaven amb el sou del pare. Era poc. Li recava deixar enrere els seus fills, tan petits. Tenien 6 anys -la nena, la Chaterine- i 3 -el nen, el Kevin Luis-. Però ho havia de fer, perquè treballaria pels seus fills. Els enviaria el que guanyés. I viurien millor.

Així ho va fer. El 28 de gener del 2007, Marta Luna arribava a Catalunya amb una maleta plena de fotos dels seus fills i la roba imprescindible. Tenia apuntada en un paper l'adreça d'unes amigues amb qui podria viure. De seguida va trobar feina com a cangur. Cristina Ribet la va contractar. La Cristina és dentista i mare del Marc i la Núria. Treballa cada tarda i, a més, plega molt tard als vespres, per això necessita algú de confiança, com la Marta, que pugui anar a buscar els fills a l'escola i portar-los a les extraescolars i a casa. També cal preparar-los el sopar i, mentrestant, esperar que arribi la mare.

"No em va reconèixer"

La Núria tenia 8 mesos quan la Marta la va començar a cuidar. El Marc, 2 anys. I la pregunta irremeiable: "Penses en els teus fills mentre ets amb el Marc i la Núria?" "Esclar. Ara la Núria té 6 anys, la mateixa edat que tenia la meva filla, la Catherine, quan vaig arribar a Catalunya".

L'enyorança la va fer tornar l'octubre passat a Sucre, a Bolívia. S'hi va presentar de sorpresa després de tants anys sense veure la família. Mare i filla van començar a plorar quan es van veure. El fill, no. "No em va reconèixer". El pare i parella ni plorava ni somreia, perquè tan bon punt la va veure li va demanar el divorci. Li va argumentar que "vés a saber" què havia fet durant tants anys fora de casa i que ell tenia una nova parella. La Marta estava desconcertada. No s'esperava aquesta rebuda. Sabia que havien passat anys, però gairebé havien parlat cada dia per telèfon. Ella havia anat donant consells als seus fills: "No agafeu res que us donin desconeguts", perquè "la droga circula per tot arreu a Bolívia", diu la Marta. Per telèfon, no és possible educar, explica. Però sí que es pot mantenir el record. Li senten la veu, i ella sent la seva. L'amor és una altra història. "Sé que he perdut l'amor dels meus fills perquè els dies que vaig estar amb ells només feien cas al pare". Però no està tot perdut.

Tot i que la Marta ha tornat a Catalunya perquè la situació econòmica de Bolívia no ha canviat, té l'esperança de recuperar els seus fills. Hi va haver un dia que la Catherine li va dir que volia venir amb ella. L'hi va dir ben segura. "Sé que els meus fills estarien molt bé amb mi; els encantaria el país", diu la Marta. Per això començarà aviat a lluitar amb advocats. L'argument de reagrupació familiar serà el més important. Hi dedicarà tots els esforços per aconseguir-ho, perquè ella vol continuar vivint a Barcelona, on sap que els seus fills tindran un futur més bo. "Tornaré a aconseguir l'amor dels meus fills, costi el que costi". És qüestió de temps i de paciència. La Marta té la certesa que els seus fills entendran que la mare marxés lluny a buscar feina. Ho va fer per ells. I el dia que tornin a estar tots junts, aquí, la Marta tornarà a recuperar el somriure i l'alegria, que va perdre quan va sortir de Bolívia. "Amb el Marc i la Núria sóc feliç, i de vegades em sembla que són els meus fills, però quan m'adono que no ho són, és quan més enyoro els meus". La Marta té clar que se'n sortirà.