Un home es queixa perquè l'esclau que ha comprat se li ha mort. "Doncs quan estava amb mi no va fer mai una cosa així", s'exclama el venedor. L'acudit potser no fa petar de riure, però té el mèrit de ser un dels 256 que formen Philogelos , la compilació de facècies més antiga que es conserva i que la majoria d'estudiosos daten al segle IV després de Crist. Han passat disset segles, durant els quals Grècia ha recorregut el dolorós camí que va de ser el bressol de la civilització europea fins a ser rescatada pels descendents dels bàrbars del nord. L'humor, però, l'han conservat. I accentuat, com acostuma a passar en temps de crisi i revolució.

La part més visible de l'humor grec és, per a molts, el que fan als Estats Units els còmics d'aquest origen. Actors com Zach Galifianakis i pel·lícules com La meva gran boda grega han aconseguit fixar un estereotip sobre el grec mitjà: sorollós, familiar, tradicionalista, escatològic... També els monologuistes juguen aquesta carta. Ellen Karis, Jim Mendrinos o Basile tenen un espectacle titulat oportunament Els déus grecs de la comèdi a, en què exploten tots els tòpics sobre l'immigrant grec.

La fina frontera amb la política

Una mica a l'oest de Grècia hi ha Itàlia, un país que també ha descendit per un tobogan similar en l'escala de valoració europea. La tradició humorística al país és llarga i prolífica: Alberto Sordi, Totò, Roberto Benigni i Nanni Moretti són alguns dels noms dispars que s'han exportat amb èxit les últimes dècades.

En pocs llocs com a Itàlia la frontera entre l'humor i la política és tan llarga com porosa. El cas més paradigmàtic és el del genovès Beppe Grillo. El seu humor trepitjava ulls de poll sovint. Quan el primer ministre italià Bettino Craxi va visitar la Xina, Grillo explicava que un membre del partit socialista italià li havia preguntat: "Si els xinesos són tots socialistes, de qui roben?" Això era el 1987. El van vetar de la televisió pública, tot i la seva popularitat. El 1993 va aconseguir que emetessin un espectacle seu: va fer rècord d'audiència, amb 16 milions d'espectadors. Però més tard van tornar les pressions i, al final, el veto definitiu. La revenja, però, es va servir freda: Craxi va morir l'any 2000 a Tunísia, incapaç de tornar a Itàlia perquè sobre ell pesaven diverses condemnes per corrupció que sumaven 27 anys de presó.

La impossibilitat de comptar amb la televisió va empènyer Grillo a actuar sobretot en teatres i festivals, amb el seu humor al voltant de les multinacionals, el món financer, la falta de llibertat d'expressió, l'explotació infantil, la fal·lera tecnològica i, esclar, la política. El contacte directe amb el públic el va animar a fer accions com el V-Day. Però no es tractava només de V de vendetta ( revenja ) sinó de V de vaffanculo ( a prendre pel sac ).

La primera jornada es va celebrar el setembre del 2007 i va ser secundada per dos milions d'italians, en diverses ciutats, on es llegien els noms dels polítics amb condemnes. L'any següent es va fer un V-Day dedicat a escarnir la vergonyosa proximitat entre certa premsa italiana i el poder.

El tomb definitiu de l'humor a la política el va fer el 2010, amb l'impuls del Moviment de les 5 Estrelles (corresponents a cinc temes essencials: aigua, medi ambient, transport, connectivitat i creixement). L'objectiu del moviment no és aconseguir representants a les institucions sinó "renovar les regles del joc democràtic". La pàgina web d'aquest moviment assembleari i popular és el lloc de trobada virtual on s'està preparant l'estratègia de cara a les eleccions del 2013.

Mentrestant, el seu blog és també un lloc de referència. Technorati el va arribar a considerar un dels deu més visitats del món. I The Guardian el va considerar el novè més influent, en una llista recent. Els comentaris als seus posts es compten sovint per milers.

El personatge té ombres. Li critiquen la seva passió pels Ferrari -un caprici poc harmònic amb les proclames ecologistes; se'ls ha acabat venent- o que es beneficiés d'una amnistia fiscal (per bé que només de 500 euros, segons ha reiterat).

El veto continua

Daniele Luzzati és un dels còmics italians que més ha atacat els problemes polítics del país, però l'espai mediàtic que té a l'abast és escàs: el 8 de desembre del 2007, a la televisió italiana La7, va proferir el següent comentari: "Després de quatre anys de guerra a l'Iraq, 3.900 soldats americans morts, 85.000 civils iraquians assassinats i tots els italians morts per culpa seva en el camp de batalla, Berlusconi ha tingut el coratge de dir que ell en el fons s'oposava a la Guerra de l'Iraq. Com es pot suportar una cosa així? Doncs jo tinc un sistema: penso en Giuliano Ferrara [un dels periodistes afins al Cavaliere] dins d'una banyera, amb Berlusconi i Dell'Utri que s'hi pixen al damunt, Previti que s'hi caga a la boca mentre Santanché, vestit de sadomaso, el fueteja. Ja us sentiu millor, oi?" Tot i que Ferrara va assegurar que no se sentia insultat perquè entenia el caràcter satíric del comentari, el seu programa va ser suspès. Aquest març, però, el canal va perdre el cas al jutjat i va haver-li de pagar 1,2 milions d'euros d'indemnització.

La conflictiva relació dels humoristes italians amb la televisió ve de lluny. El 18 d'abril del 2002, tot sortint d'una conferència amb el primer ministre búlgar, Berlusconi deixa anar el que s'acabaria coneixent com a edicte búlgar : "L'ús que Enzo Biagi, Santoro i Luzzati han fet de la televisió pública, pagada amb els diners de tots, és criminal. Crec que és un deure del nou equip directiu de la Rai evitar que això torni a passar".

Els tres xous que presentaven els tres humoristes esmentats pel primer ministre italià van ser cancel·lats per "no competitius", tot i que l'audiència ho desmentia. Biagi i Santoro van tornar a la Rai després de la derrota de l'aliança La Casa delle Libertà el 2006, però Luzzati encara hi està vetat.

La nova generació d'humoristes italians la formen noms com Corrado Guzzanti. Tot i ser contrari a Berlusconi i haver participat en algun moviment cívic, últimament ha defensat que els satiristes no han de fer política, sinó només criticar els errors dels polítics.

Més mala bava a Portugal

Sense la virulència de Grècia, Portugal ha patit també un rescat de la UE, que va demanar l'abril del 2011. L'humor ha seguit el seu curs, si bé les temàtiques vinculades a la crisi són ara més prominents, sobretot en els ninotaires de la premsa. José Bandeira, un dels dibuixants més cèlebres del país, explica: "No crec que el rescat de la UE hagi alterat radicalment la manera de fer humor a Portugal (som des de sempre un país molt faceciós), però sí que ha canviat el to. La població viu moments dramàtics. Sentim com la crisi i l'austeritat que imposa fereixen tremendament la classe mitjana, i als pobres els fa més pobres encara. L'estat amb prou feines respecta els contractes amb els rics. La impunitat de tota aquesta gent irresponsable (inclosos els governants) fa que els humoristes tendeixin a tractar l'assumpte de manera més agressiva". A diferència dels col·legues italians, però, la censura no ha retallat la llibertat d'expressió.