Són relativament pocs els que el practiquen, en comparació amb els que fan esquí alpí, però són d'allò més fidels i entusiastes. Parlem, esclar, de l'esquí de fons, una modalitat de l'esquí nòrdic,que rep aquest nom perquè prové del nord d'Europa. La llista d'avantatges i al·licients que desgranen els aficionats és llarga: no hi ha cues ni aglomeracions, el material és lleuger, no cal estar dotat d'unes condicions físiques especials i l'esquiador queda integrat dins del paisatge perquè els circuits acostumen a passar per dins del bosc i en força casos s'aprofiten pistes forestals, cosa que esmorteeix l'impacte ambiental. Ah!, i un altre atractiu important: és molt més econòmic que l'esquí alpí, en bona part gràcies al fet que no cal agafar tele- esquís, ni telefèrics, ni telecadires.

"Fer esquí nòrdic és molt beneficiós per al cos, ja que millora el sistema cardiovascular, s'exercita la coordinació de braços, cames i tronc, i es cremen els greixos acumulats durant la setmana. A més, no hi ha riscos de lesions importants. De tota manera, convé no abaixar la guàrdia en cap moment", diu Jordi Ollé, president de la secció d'esquí nòrdic del Centre Excursionista de Catalunya, una de les entitats més actives del país en el foment d'aquesta disciplina esportiva. Per això no és estrany que hi hagi esportistes d'altres disciplines -com ara ciclistes o corredors de muntanya- que facin regularment esquí de fons per preparar-se físicament.

"És un dels esports més complets: el cos treballa harmònicament, sense tensions. I excepte en el cas que un vulgui anar a tota màquina, l'esforç que cal fer és mínim. És també una activitat ideal per gaudir del paisatge de boscos nevats i del silenci", afegeix Jordi Pons, que va ser entrenador d'esquí de fons del Centre Excursionista de Catalunya i de la Federació Catalana d'Esquí. Nascut el 1933, Pons és també un reconegut alpinista: va ser el primer de l'estat espanyol a coronar un 8.000 en l'expedició catalana del 1974 a l'Annapurna Est (8.026 metres d'altitud).

Jordi Pons va començar a fer esquí de fons a la Molina, a finals dels anys 50. Va escollir aquesta modalitat d'esquí, recorda, perquè "no tenia un duro" i "no podia pagar el tiquet dels remuntadors de l'esquí de pista" (aleshores no eren forfets, sinó tiquets de sis viatges). Pons s'hi desplaçava en tren des de Barcelona, però per estalviar comprava el bitllet fins a Granollers. "Si veia el revisor m'amagava a sota els seients o al lavabo. Per si de cas, demanava un bitllet a algú d'entre els que baixaven a Vic, després a algú dels que baixaven a Ribes...", explica.

Pons ha participat en diverses edicions de la tradicional Marxa Beret, en la multitudinària cursa d'esquí de fons Marcialonga (les Dolomites) -de 72 quilòmetres-, en la magnífica travessa d'esquí de Núria a la Molina -que enllaça les dues estacions d'esquí més antigues de Catalunya- i en campionats d'esquí de fons de Catalunya i de l'Estat. Va guanyar el Campionat de Catalunya l'any 1963, que es va fer a Rasos de Peguera (18 quilòmetres). "Vaig quedar primer, jo crec que gràcies al fet que m'havia pogut entrenar uns quants dies seguits a les Planes, a la Floresta i a Valldoreix, a finals del 1962, quan va haver-hi la gran nevada", recorda.

Pons va tenir sort d'aquella nevada inesperada que va cobrir Collserola. Habitualment, no hauria pogut vèncer els corredors de la Cerdanya, que s'entrenaven sempre que volien i qualsevol dia de la setmana. "Vaig arribar 40 segons abans que Joan Deulofeu, un dels millors esquiadors d'aleshores, del Club Esquí Alp!", explica.

Els inicis: la Molina i Sant Joan de l'Erm

La Molina va ser el primer lloc de Catalunya on es va començar a practicar l'esquí de fons. Però van anar-s'hi construint carreteres, que tallaven els camins per on passaven habitualment els esquiadors. Per això es va buscar un altre lloc per practicar-lo: Sant Joan de l'Erm. En aquest nou emplaçament es van celebrar els Campionats de Catalunya d'esquí de fons l'any 1969. Però l'esdeveniment que realment va contribuir a popularitzar-lo va ser la celebració, dos anys més tard, el 1971, del Campionat d'Espanya.

Era la primera vegada que la Federació Espanyola d'Esquí delegava en un club l'organització d'un campionat estatal. "La bellesa i les condicions del lloc només són comparables a les de Finlàndia i Suècia", va escriure el Diario de Barcelona el 25 de novembre del 1970.

Andreu Rafa, que va ser president del comitè organitzador d'aquell Campionat d'Espanya, recorda que van marcar les traces amb una moto de neu. "Va haver-hi una gran nevada i ens pensàvem que hauríem d'anul·lar el campionat. Sort que diversos tractors de la zona van netejar de neu la pista d'accés al Xalet de la Basseta", explica.

Un sector estratègic

Des de les intenses nevades del gener s'omplen a vessar les estacions d'esquí nòrdic del país: Arànser, Lles i Guils Fontanera, a la Cerdanya; Sant Joan de l'Erm i Tuixén - la Vansa, a l'Alt Urgell, i Tavascan i Virós-Vallferrera, al Pallars Sobirà. A totes s'hi practica tant la modalitat clàssica, que és la més senzilla d'aprendre -els esquís s'encarrilen dins una traça que ha fet una màquina, cosa que fa que no s'entrecreuin i que es mantingui l'equilibri amb facilitat-, com la d'estil patinador -és com patinar però amb esquís i amb l'impuls dels pals.

"Els que no han esquiat mai, millor que comencin fent esquí de fons. És més fàcil d'aprendre", diu Miquel Prat, gerent de l'estació d'esquí de Sant Joan de l'Erm, que destaca el "caràcter familiar" de les estacions d'esquí de fons, "una activitat gens estressant". Prat subratlla que les estacions són un sector estratègic important en petites valls de muntanya i considera que estan força ben equipades gràcies -en part- a la inversió en edificis, carreteres i maquinària que hi va fer fa uns anys la Generalitat.

Anys enrere, bona part de la joventut d'aquestes valls en marxava a l'hivern perquè no hi havia res a fer. Ara alguns treballen a les estacions d'esquí nòrdic o bé als hotels que allotgen els esquiadors. El principal client de les estacions d'esquí nòrdic catalanes és català, mentre que entre un 10% i un 20% vénen de la resta d'Espanya. "Les estacions d'esquí nòrdic no tenim grans xarxes d'innivació artificial. Nosaltres depenem de la neu natural", es lamenta Jordi Salvat, codirector d'Arànser, que recorda que la temporada passada va ser catastròfica: "No va nevar fins ben entrat el mes de març, i la neu ja no es va poder aprofitar". Aquest any la neu ha arribat tard però ha caigut amb ganes. Tot està a punt, si fa bo, per a una esplèndida temporada.