Descendent directe del rei Sundiata Keita (1190-1255), el llegendari fundador de l'Imperi Mandinga, Salif Keita, un dels pares de l'afro-pop, torna a Catalunya amb dos concerts (avui a l'Auditori de Girona, i demà a la Sala Apolo de Barcelona) que serviran per presentar el seu nou disc, Talé (Emarcy/Universal), i per recordar-nos, ni que sigui durant una estona, que la música és una de les riqueses més grans de Mali. De fet, el mateix Keita fa servir sovint una expressió que resumeix aquest concepte: "La música és el veritable petroli del nostre país".

I no és pas cap boutade. Mali ha esdevingut el centre d'atenció durant les últimes setmanes en la secció de notícies internacionals. Abans no hi existia i, d'aquí poc, n'haurà desaparegut. Els amants de la música, però, fa temps que tenim l'ull posat en aquesta terra, enorme i diversa, on les arrels dels diferents pobles que ara mateix acull (mandinga, ful, senufo, tuareg, songhai...) s'enfonsen en la història.

Com a estat modern, Mali va néixer l'any 1960 fruit del procés de descolonització posterior a la Segona Guerra Mundial. L'eufòria de la independència va recórrer tot el continent africà i va tenir un fort impacte en diversos àmbits, amb la música com un dels més evidents. En pocs anys, Bamako, la capital del nou país, hereu en bona part dels imperis Mandinga (segles XII-XV) i Songhai (segles XV-XVI), s'havia convertit en un dels epicentres de la música panafricana. Hi naixien bandes com Rail Band, Super Djata de Bamako i Les Ambassadeurs du Motel, i hi arribaven artistes com els guineans Mory Kanté i Ousmane Kouyaté, i el mateix Salif Keita, que en la seva doble condició de persona albina i hereu d'un llinatge noble va haver de traslladar-se de Djoliba, la seva localitat natal, a Bamako per iniciar i desenvolupar la seva carrera musical.

Aquella edat d'or de la música maliana, que es va allargar dues dècades, no va tenir continuïtat durant els anys vuitanta, un període en què les il·lusions i les esperances es van desinflar a força de corrupció i cops militars. No seria fins als anys noranta, amb el naixement del concepte world music i el progressiu interès internacional per les músiques d'arrel, que els artistes malians recuperarien el protagonisme que el seu nivell i la seva creativitat mereixien. L'aparició de noms com els de Toumani Diabaté, Boubacar Traoré, Afel Bocoum i Habib Koité en el cartell de festivals d'arreu del món és, des d'aleshores, una constant. I també en els festivals de caràcter internacional que el govern malià va projectar i impulsar a principis dels 2000, com el Festival sur le Niger, amb seu a Ségou, i el Festival au Désert, amb un gust molt especial perquè es desenvolupava a Essakane, vuitanta quilòmetres enllà de Tombouctou, ja dins del desert.

Amb tots aquests elements damunt la taula, potser ara és més fàcil entendre la relació entre música i petroli de Salif Keita. De fet, malgrat la complicada situació actual, els artistes malians no han aturat la seva dinàmica internacional. O potser, pels moments que viuen, l'han activat més que mai. Així, el festival Celtic Connections, celebrat a la ciutat escocesa de Glasgow entre el 17 de gener i el 3 de febrer, ha presentat el projecte Sahara Soul Project, amb Bassekou Kouyaté (de cultura fula), el grup Tamishek (joves tuaregs) i Sidi Touré (griot de tradició songhai). I a banda de l'activitat de Salif Keita, aquests dies també hem rebut notícies de Rokia Traoré (que viu entre París i Bamako), una de les primeres confirmacions del festival de Glanstonbury, i d'Oumou Sangaré, que anuncia per a la primavera el seu sisè àlbum internacional.

Passar a l'acció

La situació inestable dels últims anys ha condicionat la continuïtat de molts projectes. L'any 2008 els comentaris d'una nova rebel·lió tuareg i de la presència d'Al-Qaida ja recorrien els campaments on ens vam allotjar durant el Festival au Désert. I si en fa dos l'escenari es va traslladar a la vora de Tombouctou, aquest 2013 s'ha exiliat a Burkina Faso, qui sap si definitivament. A Bamako no hi queda cap estudi de gravació actiu i són poques les sales on es pot escoltar música en directe, quan fa pocs anys era un punt de trobada entre músics i productors de tot el món i era fàcil trobar-s'hi Toumani Diabaté amb la seva kora.

Els músics han reaccionat, dins i fora del país. És el cas de Tata Pound, gent del rap que ha liderat iniciatives i projectes de resposta a la corrupció política i al cop d'estat del 2012, entre les quals destaca l'anomenada Sofas de la République. En mandinga, sofas significa guerrers protectors, i Ramses, Ras Bathily i els seus companys volen crear un col·lectiu ciutadà de guardians de la República. "Els malians volem pertànyer al món, no volem viure conflictes que ens en facin fora", van declarar poc després del cop. Un altre cas és el de Fatoumata Diawara, una jove cantant connectada amb la tradició wassoulou del sud i que ha reunit una quarantena dels millors artistes malians per enregistrar el tema Mali-ko , un crit de ràbia, desesperació i esperança davant tot plegat.

Molt diferent és l'acció que va protagonitzar Ibrahim Ag Alhabib, del grup Tinariwen. Antic i respectat combatent en les revoltes tuareg de finals del segle XX, va canviar la metralladora per la guitarra elèctrica ara fa uns anys i, amb altres companys de guerra, va traslladar el seu discurs reivindicatiu a unes cançons de gran càrrega melòdica i amb una atmosfera molt especial. Però arran del cop d'estat, va abandonar la gira internacional que la formació estava fent i va tornar amb la família, a casa seva, a Azawad, per ser al costat de la seva gent.

No sembla fàcil que l'escenari visqui un canvi significatiu en poc temps. Encara que els músics fan crides constants a favor de la pau, la majoria són conscients que hauran de passar molts anys abans no es recuperi la situació social prèvia. Un exemple paradigmàtic és Niafunké, el petit poble del nord, prop de Tombouctou, on va néixer Ali Farka Touré. Abandonat pels seus habitants davant la pressió dels uns i els altres, ara mateix és un poble fantasma, tot i que el mític guitarrista l'havia situat al centre del món.