Excèntrica, extravagant, pintoresca i sempre enigmàtica. La Monyos perdura en l'imaginari de Barcelona. És com si aquella follia mai no se n'hagués anat de la ciutat. Un restaurant du el seu nom, transmet identitat a una figura del Museu de Cera i encara ara se sent l'expressió "És més conegut que la Monyos".

Mite i llegenda, el personatge de la Monyos s'anirà construint dia a dia des dels primers anys del segle XX i fins a la Guerra Civil. Gairebé quatre dècades passejant incansablement per Barcelona, contemplada per tres generacions. "Podia semblar grotesca però era molt expressiva", recordava Octavi Saltor, històric dirigent de la Lliga Catalana i tinent d'alcalde de Barcelona el 1936. "Coneguda pels vianants, planyudapels piadosos i mofada pels inconscients, donava color a la ciutat. Era com una mena de Carnaval quotidià que després vam trobar a faltar". I Josep Andreu Abelló, dirigent d'Esquerra Republicana també als anys 30, hi afegia: "Era una dona que no es feia gens estranya. I per la seva manera de vestir i de viure la considero una precursora dels hippies ".

Les seves aturades, per agrair una salutació o un obsequi, són efímeres. La Monyos sempre està a punt de marxar o de fugir, temerosa de l'estirabot d'algun poca-solta. De tant en tant acceptarà asseure's a la fresca, al carrer: "¿Que m'heu guardat un mirallet? Que maco aquest vano! Me'l regales? No sé pas quan debutaré, però aviat... Tinc set, us agafo el càntir…! Què hi heu posat anisos?"

Vivia al carrer de la Cadena, al Raval, que llavors era el Barri Xino. Es mantenia més de la generositat ciutadana. No robava, ni bevia, ni feia res que pogués ser moralment reprovable en aquella societat catalana de principis del segle XX, en què una dona soltera i sola, si la despatxaven de la feina -de minyona, de la bugaderia o del taller de costura- era fàcil que davallés cap a l'exclusió social.

La gent la coneixia com la Monyos, però quan se li adreçaven tothom li deia Lola. Dolors Bonella Alcánzar és el nom que consta en els registres de l'època, però les recerques del cronista Ricard Suñer -transmeses a la cineasta Mireia Ros- assenyalen que el seu nom autèntic seria Dolors Vega Masana. Qui va fer canviar els cognoms i amb quin propòsit? ¿Era l'opacitat en la identitat d'aquella dona la manera d'encobrir un episodi de maltractaments? ¿Havia servit en una casa i el fill dels senyors se'n va enamorar? O se'n va aprofitar? ¿Va néixer una criatura, una nena, que va morir? O potser li van prendre?

Llegenda sota les bombes

Al voltant de la Monyos es teixiria una xarxa de complicitat compassiva visualitzada per la gentada que va mobilitzar la seva mort el 15 de setembre del 1940. Tenia 89 anys. El funeral va ser el més multitudinari d'algú que no era ni personatge del franquisme ni artista de varietats. Amb un lèxic alhora solemne i planyívol, El Noticiero Universal publicaria l'obituari al costat de notícies sobre els bombardejos alemanys contra Londres o de la celebrada entrevista de Hitler amb el ministre d'Exteriors espanyol Ramón Serrano Súñer.

Els testimonis més impactants sobre els últims anys de la Monyos són precisament els que parlen d'aquella Lola envoltada de trets i bombes de la Barcelona en guerra. "Va sonar l'alarma aèria i vam intentar convèncer la Monyos que ens acompanyés al refugi", explicava l'escriptora Teresas Pàmies, aleshores jove dirigent comunista. "«És que cauran bombes! És que et poden matar!», li dèiem. I ella es va ajupir a beure aigua a la font de Canaletes com si no entengués res. O potser ho entenia massa". El periodista Josep Maria Lladó narra com al passeig de Gràcia amb Diagonal es va aturar un tiroteig entre milicians de la CNT i de la UGT durant els Fets de Maig del 1937 per deixar passar la Monyos: "Es va decidir un alto el foc. Els que no la coneixien es van sumar a aquesta decisió impressionats pel menyspreu que mostrava la Monyos davant del perill". I Josep Maria Lladó es recrea recordant com la Lola va continuar "impertorbable el seu camí passeig de Gràcia avall cap a la Rambla".

Impertorbable : un mot que suggereix que poques coses poden espantar. Després que la despatxessin i perdés la seva filla, ¿què va fer Dolors Bonella -o Dolors Vega- fins a aparèixer a les voravies convertida en la Monyos? Mai hi va haver manera d'esbrinar-ho perquè les seves pròpies incongruències alçaven un mur de confusió que abonaria la fabulació. I barrejant enigma i llegenda el dramaturg Victorià Benedicto escriuria La Monyos , estrenada el 1910. L'obra -en què Dolors Bonella interpretaria més d'un cop el seu mateix paper de l'acte final- escenifica els suposats components de la vida de la Monyos abans de ser la Monyos: la innocència, les servituds, la decepció, les humiliacions, l'abandó. I finalment la follia.

Mirades divergents

"És el prototip del personatge de fulletó. La Monyos és el drama", certifica Teresa Pàmies. "Doncs jo penso que feia comèdia", diu Avel·lí Artís Gener, Tísner , donant el contrapunt. Els intel·lectuals que la van conèixer tenien percepcions de vegades molt divergents sobre el personatge, i el mateix Tísner reconeixia la seva subjectivitat: "La primera vegada que la veig veure al carrer del Carme vaig tenir una impressió feta a la meva manera. Potser manipulada per mi mateix: anava disfressada i era fidel al personatge que havia creat".

Per uns quants dels que lluitaven pel redreçament nacional i cultural de la societat catalana la presència de la Monyos incomodava, feia mal, recordava massa la vulnerabilitat de la condició humana i les fragilitats individuals i col·lectives. En esmentar-li la Monyos, el periodista Andreu Avel·lí Artís, Sempronio , s'avergonyia: "Sí, m'avergonyeixo de la crueltat col·lectiva que converteix disminuïts físics i mentals en objecte de riota". I el dramaturg Jaume Vidal Alcover no en volia ni parlar: "¿I què preteneu remenant el record d'aquella pobra desgraciada? Maria Aurèlia, vine tu a parlar de la Monyos, perquè a mi em posa malalt!" I Maria Aurèlia Capmany hi entrava directa: "Era com el típic boig del poble. Una dona que feia molta pena i que mai no va ser popular ni va tenir cap transcendència. És ara precisament quan està de moda". Però el crític teatral Sebastiá Gasch no ho veia així: "La personalitat d'aquella dona -malgrat que no hi era tota- ha sigut un fenomen irrepetible". I l'escriptor Maurici Serrahima no s'estava de dir: "No tenia ni de molt l'aspecte d'aquestes dones viciades i angunioses. Era una persona agradable i simpàtica. Ella sabia que era la Monyos, que tothom la coneixia, i ja en tenia prou. Sabia que era algú i vivia a la seva manera".

Bogeries universals

La Monyos s'aturava sovint a refrescar-se a la font Wallace de baix de tot de la Rambla. De fonts Wallace n'hi ha unes quantes a Barcelona, i també a París. En la versió cinematogràfica de La boja de Chaillot , de Jean Giraudoux, l'actriu Katherine Hepburn interpreta el paper de l'Aurélie, una comtessa trastocada i obsessionada per la deshumanització de la societat. És una sàtira poètica, i una de les escenes més histriòniques la interpreta tenint de rerefons una font Wallace. Casualitat. Però n'hi ha que no descarten que en alguna estada a Barcelona Jean Giraudoux conegués la Monyos i n'acabés incorporant alguns dels trets a la pel·lícula, estrenada el 1943. Suposicions. Però algun dels guarniments i els moviments de l'Aurélie recorden els de la Lola.

"Va ser la primera hippie que he vist a la Rambla", concloïa Teresa Pàmies en complicitat amb Andreu Abelló. "Però una hippie sense la mandra endormiscada de les hippies modernes. Fins i tot per a les noies comunistes que ens crèiem emancipades, la Monyos era la llibertat envejada". L'actriu Mary Santpere mai va oblidar que un dels seus primers papers va ser el de la Monyos en la comèdia d'Alfons Roura La florista de la Rambla . "Tan bon punt vaig sortir a escena el públic em va aplaudir molt. I vaig pensar en ella. Jo llavors era molt sensible i la Lola em feia molta gràcia, però també em feia sentir pena". Mary Sanpere explicava que en aquells anys corrien per Barcelona personatges de riota com el Caio, l'Home dels Coloms i la Marieta Enfarinada, que de vegades algú o altre confonia amb la Monyos. Però l'equívoc durava poc perquè, com afirmava Mary Santpere, "la Monyos era especial". Al posat transcendent de l'Aurélie, la boja de Chaillot, Dolors Bonella / Dolors Vega podia incorporar-hi la seva mirada enigmàtica i de vegades burleta. Com recordava Teresa Pàmies: "Tot podia riure i enlluernar en aquella figura seca i cridanera. Però aquells ulls tristos jo no els vaig veure riure mai".