Un balancí. Una mica més estret que els tradicionals. I també més baix. De fet, és una barreja de cadira baixa i balancí que en lloc de lona porta un coixí de plomes i un llarg respatller entapissat. S'hi està molt bé. Fa venir ganes de bressolar un infant. "S'ha venut un estàndard d'interior de confort que consisteix en el típic tresillo minimalista, la tauleta de centre al davant, el moble del televisor i la taula amb quatre cadires i una làmpara. Això no és ni confortable. És només una molt ínfima possibilitat de tractar un espai. Podria haver-hi una hamaca, un balancí, un puf, una cadireta baixa, un dos places... La riquesa tipològica i les maneres de seure i gaudir d'un espai podrien ser molt més àmplies. Però amb la producció industrial tot és igual".

Carles Riart s'hi asseu i comença a parlar dels balancins mallorquins, i com va fer aquesta barreja perquè sí, perquè volia fer-ho, tot i que ell quasi sempre treballa per encàrrec. "Hi ha peces com aquesta que les faig per a alguna exposició o coses així", explica aquest dissenyador que s'anomena moblista. "M'he inventat tipologies noves, que és un aspecte de la meva feina que no és gaire conegut. L'any 1976 ja m'inventava mobles". Aquell any ja en feia dos que havia posat en marxa la seva pròpia empresa de producció de mobles, Estudio Taller Diputación, després d'emancipar-se, com diu ell, als 19 anys, quan va muntar la botiga d'interiorisme Gris, referent de l'època, amb el seu amic Bigas Luna.

Això de la producció industrial, però, no li feia gaire el pes. "Tot va començar l'any 1983. Vaig renunciar a un contracte internacional per la coneguda casa Knoll, que volia que anés als Estats Units. Els meus amics em deien que estava tocat del bolet. I no, deia, a mi m'interessa el món del moble, hi tinc una passió, vull aprendre'n. Vaig muntar un taller artesà i, en lloc de donar resposta a la indústria, que és molt feixuc perquè has de respondre als convencionalismes de tothom, faria coses per a les persones. Em vaig dir: per cada peça que faig per a la indústria, que només busca la rendibilitat, en faig dotze per a un particular. Jo necessito anar fent funcionar el talent, i tampoc vull que respongui al benefici empresarial. Em va semblar que era una via directa de poder crear. Esclar, van començar a venir els meus amics, gent com Ferran Amat, Bigas Luna, Miquel Barceló, Carlos Pazos... Tots van veure la meva bona fe amb aquesta història i des del 1983 no he parat. He anat fent les coses que m'han anat encarregant".

A mida

El mobiliari del Bar Snooker de Barcelona; la Fonda Europa de Granollers; el pis de Ferran Amat, l'amo de Vinçon, a la Pedrera; el mobiliari de la tercera planta del Palau de la Virreina, on hi ha la seu de Cultura; el despatx del president del Banc Sabadell; el domicili de Josep Carreras... Per a tots aquests llocs, Riart ha dissenyat mobles fets a mida. "Abans del dibuix hi ha una persona que necessita una cosa, ho parlem, arribem a un acord i llavors jo l'hi faig. Treballo amb uns estudis previs molt senzills. Li explico al client com ho faria i amb quins materials, i si diu que sí a una idea entesa i clara llavors faig un plànol 1:1, el passo a l'industrial i fem un pressupost. Quan s'ha acceptat, porto el plànols al taller i aquí s'ha acabat la meva feina. No cobro comissions, però és l'artesà, que ara té molts mitjans tecnològics, el que ha de respondre perquè jo li he donat un plànol amb cotes al mil·límetre i la seva responsabilitat és fer-ho tal com s'ha pactat. Si es fan bé les coses, el client les accepta, les paga i ja està. M'he passat més de trenta anys així".

Fins ara, pocs dels mobles de Riart estaven al mercat. El seu penjador Ona encara està en producció a Mobles 114 i durant un temps també hi havia peces a Santa & Cole, que ara diu que ha recuperat, però en general havies de tenir ganes d'alguna cosa especial, encara que fos més costosa, si volies un moble seu. "Aquest tipus de coses que faig jo són per a una burgesia mitjana. Recordo que la meva mare cada any es feia un vestit jaqueta. I si volien un sofà anaven al tapisser de baix. Els meus mobles recorden aquell tipus d'objectes d'abans. La meva feina l'he hagut d'orientar cap aquí. No podia anar cap a una cosa més popular, perquè la gent no m'encarregaria una baldufa... He fet mobles de nivell". Per als amants del confort i de la bona vida.

Nova etapa amb galeria

La conversa és a la galeria Il·lacions (Il·lacions.cat), la sala especialitzada en disseny del carrer Notariat de Barcelona, que li va dedicar una exposició coincidint amb el Premi Nacional de disseny que li han lliurat aquest any. Ara la galeria ha passat a produir els seus mobles, objectes com la cadira que va dissenyar per a Carreras, la butaca de lectura de Barceló o la Silla Desnuda del 1973, una icona que es va avançar al postmodernisme. Volen fer un gir, promocionar el treball de Riart i aprofitar l'arxiu de plànols per produir els mobles per encàrrec, també d'un en un. "Em fa il·lusió perquè és com tancar el cercle", explica Riart, que té penjada la seva col·lecció a la seva web (Riartbcn.com). "Jo ara tinc 67 anys, sóc gran. No puc estar al mercat i donar resposta a coses d'una certa envergadura, però la Marifé Villarrubí i el Xavier Franquesa en tenen ganes i ho estan canalitzant tot a través de la galeria. És el seu moment".