TELEVISIÓ

‘Poblenou’, vint anys després

La primera sèrie catalana s'ha fet gran. El 10 de gener del 1994 se'n va emetre el primer capítol i aviat es va transformar en un fenomen que va canviar la manera de fer i de consumir televisió. Alguns dels seus actors reconeixen que el seu pas per la sèrie els va canviar la vida

Tots ens en vam alegrar quan a l’Antònio (Miquel Cors) i a la Rosa (Margarida Minguillón) els va tocar la Primitiva, però també vam patir amb la seva separació o amb l’accident que va deixar en coma el seu fill, el Ferran (Joel Joan). Ens vam quedar amb la boca oberta quan es va descobrir que l’assassí del malvat Ricard (Enric Arredondo) era el pacífic Andreu (Alfred Lucchetti) i li vam agafar molt afecte al germà de la Rosa, el Xavier (Jordi Boixaderas), pioner en l’homosexualitat televisiva en un moment en què ser gai encara no estava del tot acceptat.

El 10 de gener del 1994 s’iniciaven les emissions de Poblenou, la primera telenovel·la catalana de producció pròpia. Dues dècades més tard, hem volgut fer memòria de les anècdotes de la sèrie que va marcar el punt d’inici d’una llarga trajectòria d’èxits a les sobretaules de TV3. Poblenou comptava amb la direcció de Jordi Frades, la producció executiva de Joan Bas i Jaume Banacolocha i els guions originals de Josep Maria Benet i Jornet. La sèrie, al voltant de la família formada per l’Antònio, la Rosa i els seus fills, el Ferran, l’Anna (Gemma Brió) i el Martí (Quim Gutiérrez), tenia com a escenari el barri barceloní del Poblenou, llavors una zona emergent i una mica desconeguda de la ciutat.

“És el més estimulant que he fet. El paper de la Rosa és segurament el que guardo amb més afecte. Poblenou va ser l’aventura televisiva més gran, el que vam emprendre amb més entusiasme. I tots en vam aprendre molt”, confessa Margarida Minguillón. El seu personatge va ser un dels més estimats per l’audiència, i va donar peu al primer spin-off de TV3, La Rosa. Poblenou va ser, a més, un fructífer planter d’actors, la plataforma de llançament de carreres tan exitoses com les de Joel Joan o Quim Gutiérrez (que actualment està rodant a Austràlia), Cristina Brondo i Irene Montalà (la Júlia, nòvia del Ferran).

Poblenou va ser un fenomen televisiu sense precedents. Segons el crític de televisió i cinema Toni Vall, al públic català sempre li ha agradat molt el costumisme: “La prova és que quan s’han intentat altres registres, s’ha fracassat bastant. Això aquí ho sabem fer bé: construcció de personatges, trames properes, diàlegs versemblants, conflictes fàcils de reconèixer, embolics de faldilles, petites misèries i grandeses de cada dia. Va tenir èxit perquè retratava aquest tipus de gent, amb qui molts catalans podien identificar-se. L’Antònio, per exemple, era un cràpula simpàtic, un penques faldiller i malcarat però que es feia estimar. En ell es personalitza l’èxit de la sèrie”. L’actor que l’interpretava, Miquel Cors, va morir fa quatre anys. També ens han anat deixant Alfred Lucchetti (Andreu), Lola Lizaran (tieta Victòria), Enric Arredondo (Ricard) i Pep Torrents (Eugeni).

Poblenou va canviar la manera de fer i veure la televisió. “Era una primera experiència amb el culebró televisiu diari. Fins llavors hi havia hagut moltes sèries de producció pròpia setmanals, també molt mítiques. Va ser un èxit total i absolut que va consolidar els hàbits de la població catalana amb la franja televisiva de la sobretaula. Des de llavors, mai ha faltat la telesèrie a aquesta hora. Va suposar un vehicle molt important de fidelització amb l’audiència. En bona part, els èxits d’audiència de TV3 es deuen a aquesta capacitat per a la producció pròpia de ficció arran de Poblenou ”, resumeix el crític Toni Vall.

JOEL JOAN

___Què va significar per a tu el pas per Poblenou?

___La meva posada de llarg en la professió. Jo era molt jove, havia fet alguna cosa de teatre, però en termes televisius la meva estrena va ser a Poblenou. Em va canviar la vida. Vaig passar a tenir un sou, em va permetre llogar el meu primer pis i marxar de casa els pares. També recordo que la gent em començava a mirar pel carrer, i em feia molta gràcia perquè els serials a la televisió catalana eren molt incipients. Però, esclar, era la primera sèrie amb personatges molt naturals i reals i t’adonaves que la gent havia agafat molt afecte a tots els personatges. Les dones, per exemple, patien molt amb la Margarida Minguillón i amb el masclisme de l’Antònio, que parla molt de la realitat dels anys 90. Quan vaig fer les proves tenia 23 anys, i encara recordo perfectament els càstings a TV3, amb el Jordi Frades. I li agraeixo públicament que em donés aquella oportunitat.

___Què és el que t’agradava més del teu personatge?

___La nòvia que tenia, interpretada per la Irene Montalà.

___Quin capítol recordes especialment?

___La rebentada de ronyons al meu personatge, que el va deixar en coma a l’hospital. Era una escena d’acció amb uns mafiosos, i passava a prop de la platja. Vam resoldre la seqüència amb unes ombres i devia quedar molt creïble: després la gent em veia passejant pel carrer i cridaven “Miracle, miracle!”

___¿Guardes alguna anècdota dels rodatges?

___El meu personatge era un pèl cràpula i arribava un moment en què marejava la Júlia, la meva nòvia a la sèrie. Al final, hi havia una escena en què ella m’havia de fotre una bufetada i vaig pensar que la Irene Montalà fingiria que em pegava. Però la Irene no ho va fer veure: em va fotre una nata que em va quedar una cara de tonto... Per sort, la van cantar bona i no la vam haver de repetir. La Irene era molt jove i jo també, teníem zero experiència, les escenes de sexe i de violència són delicades per als actors perquè sempre tens por que semblin de mentida. I per por que ens quedés fals, la Irene em va girar la cara i ara encara me’n recordo. Tot i això, conservo molt bon rotllo amb ella, eh?

___En què estàs treballant ara?

___Estic preparant una sèrie que es titularà El crack, un projecte absolutament nou que no té res a veure amb Poblenou, Plats bruts, Porca Misèria... És un gènere nou, una comèdia més punyent i transgressora, molt diferent. I faig de Joel Joan, és autoparòdica. Amb els anys m’he convertit en el pollo man, aquest home descerebrat i raro que m’ha superat en molts sentits i que d’alguna manera fa que la meva imatge pública sigui molt clara. Crec que serà una sèrie que em servirà per fer teràpia, per redimir-me dels meus excessos, i per enfotre’m de mi mateix i de passada del país en general. Hi haurà cameos d’actors que jugaran a fer d’ells mateixos, com per exemple Roger Coma, amb qui m’uneix una llarga amistat. És un projecte que em ve molt de gust.

LLUÍS MARCO

___Què va significar per a tu el pas per la sèrie Poblenou?

___Ho va significar tot. Poblenou va ser la primera sèrie que va reconèixer públicament la feina dels actors de teatre. L’hi he d’agrair absolutament tot. Em va canviar perquè vaig aprendre a fer televisió, tots vam sortir d’allà amb un màster accelerat de telesèries. Va ser el principi de la televisió de ficció a Catalunya.

___Què és el que t’agradava més del teu personatge?

___M’agradava molt que era un home que amb 45 anys continuava sent solter: tot un avançat a la seva època. Avui això és normal, però llavors no. El Daniel Boix era un metge amb una mare molt rica, la Misericòrdia, interpretada per la Montserrat Salvador. Va tenir un affaire amb la Júlia (Irene Montalà) i es va casar amb la seva mare, l’Helena (Teresa Manresa). Jo em vaig enfadar molt amb el Josep Maria Benet i Jornet [responsable dels guions] perquè el Daniel s’acabava de casar amb l’Helena i, al cap d’una setmana, la Júlia es llevava a esmorzar i el Daniel la mirava malament... Em va doldre molt, perquè un home acabat de casar no és tan obscè. Però va ser una època preciosa, en què fins i tot discutíem els guions. Va ser una etapa molt rica.

___Quin capítol recordes especialment?

___El moment en què el Joel Joan se’ns moria. Per a mi va ser el moment més trepidant de la sèrie, aquell amb què tothom va patir més.

___¿Guardes alguna anècdota dels rodatges?

___Recordo que el Miquel Cors es posava un paper en una cantonada de l’escena per anar llegint el seu text. No tenia temps d’estudiar, era un hiperactiu i no sempre se sabia el guió. Ho dic des de tot el carinyo i la tendresa del món, perquè el vaig renyar molt però també vaig riure molt amb ell.

___En què estàs treballant ara?

___Ara estic fent una meravellosa obra de teatre amb Oriol Broggi, que es diu L’orfe del clan dels Zhao. I és increïble veure com cada dia el 90% de la platea es posa dreta a l’hora d’aplaudir. És una tragèdia xinesa molt semblant a les tragèdies occidentals. Hem posat en contrast el món oriental i l’occidental, i és molt ric comparar les dues cultures. I a l’octubre, presentarem al Festival de Sitges una pel·lícula en què faig un paper de capellà protestant, exorcista... una d’aquestes pel·lícules de por.

ROSA RENOM

___Què va significar per a tu el pas per la sèrie Poblenou?

___Estàvem creant un producte completament nou i el personatge l’anaves creant a mesura que l’anaves fent. Poblenou es va convertir en tot un fenomen. Jo tenia trenta anys i, per a mi i per a tot l’equip, va ser un autèntic training de fer tele. Ens vam entendre molt bé amb el Pep Pla, que interpretava el meu marit, i fèiem una parella molt creïble; de fet, quan la gent em veia pel carrer amb el meu marit real em preguntaven que on era el Manel...

___Què és el que t’agradava més del teu personatge?

___M’agradava molt la relació que tenia amb el Manel. Podien ser molt amics, però també discutien molt... Era una relació molt de debò, molt autèntica. A més, amb el Pep Pla ens enteníem molt bé perquè ja havíem treballat junts al teatre. També m’agradaven molt les seqüències amb el Miquel Cors. Era un home fantàstic i treballar amb ell era molt divertit. De fet, ens enteníem molt bé amb tots els companys: tots començàvem una cosa completament nova.

___Quin capítol recordes especialment?

___N’hi ha molts... Amb el Miquel Cors vam riure molt amb una escena en què m’intentava violar. Hi havia uns capítols en què venia a viure a casa la Charo (Paulina Gálvez) i jo em posava molt gelosa. També recordo que hi havia un moment que el meu personatge intentava fer de model de publicitat... Tot plegat era molt psicodèlic i vam riure bastant.

___¿Guardes alguna anècdota dels rodatges?

___Doncs d’anècdotes en tenim moltes... Per exemple, hi havia una seqüència en què havíem de simular un enderrocament, i per imitar la polseguera vam tirar Cola Cao. Eren els mitjans que teníem en aquells moments. També recordo un moment en què m’havia de posar a plorar ràpidament i em van posar una gota a l’ull... Vaig estar plorant tot el matí, em va fer una reacció estranya. Des de llavors, les escenes de plorar les faig jo mateixa.

___En què estàs treballant ara?

___Estic amb la sèrie La Rier a de TV3, amb un personatge totalment diferent del que feia a Poblenou. Després, tornem a fer l’obra de teatre Els feréstecs, una comèdia dirigida pel Lluís Pasqual, al Teatre Lliure, on també coincideixo amb la Laura Conejero. La vam fer l’any passat i va tenir molt bona acollida.

LAURA CONEJERO

___Què va significar per a tu el pas per la sèrie Poblenou?

___Fins aleshores jo només havia fet teatre, i la sèrie va representar per a mi una gran oportunitat per conèixer el mitjà i per fer un projecte completament nou a la televisió. De fet, Poblenou va ser una escola no només per a mi sinó també per a tot l’equip que hi havia al darrere de la sèrie, tots vam aprendre a fer televisió. A la vegada, va ser el meu primer personatge llarg en una sèrie televisiva. De Poblenou n’han sortit grans professionals, com els directors Jordi Frades [després ha dirigit episodis d’altres sèries de gran èxit com Nissaga de poder, Estació d’enllaç, Jet lag, El cor de la ciutat, Isabel... ]i Sònia Sánchez [en el seu currículum hi figuren també Pedralbes Centre, Nissaga de poder, Estació d’enllaç, Laura, Majoria absoluta, Infidels ]... Realment es va convertir en un fenomen i me’n vaig adonar un dia que vaig anar a comprar en un centre comercial i la gent em cridava: “Dolenta, dolenta!”

___Què és el que t’agradava més del teu personatge?

___Jo interpretava una exprostituta, l’Esther Giralt. El que més m’agradava del meu personatge és que era una dona independent. També recordo que era un personatge que tenia una evolució i m’encantaven els seus contrastos a nivell interpretatiu.

___Quin capítol recordes especialment?

___La primera imatge que em ve al cap si faig memòria de la sèrie és la del meu pis, que era molt petitó, i les escenes que gravàvem amb el Joel Joan al sofà. Ens fèiem un fart de riure!

___¿Guardes alguna anècdota dels rodatges?

___Recordo que havíem de gravar l’escena en què mataven el meu personatge. Rodàvem a la Vila Olímpica, jo anava caminant mentre al darrere em seguia un cotxe molt lentament i, casualitats de la vida, de cop i volta, el meu pare passava per allà i va veure l’escena, però no es va adonar que estàvem gravant: no va veure la càmera, i va venir corrents per protegir-me. M’enrecordo que li vaig dir: “Papa, aparta’t que estan a punt de matar-me”.

___En què estàs treballant ara?

___Estic gravant la sèrie La Riera, i justament ara m’acaben de confirmar que el meu personatge continua la temporada vinent. I ara reprendré els assajos de l’obra Els feréstecs, que reestrenarem el 7 de maig al Teatre Lliure, on interpreto una dona mallorquina, molt feminista i intel·ligent, que viu envoltada d’homes feréstecs i tancats i ella és la que porta els pantalons a casa. L’obra és una comèdia i jo faig com d’alcavota perquè dos joves es puguin casar.

Més continguts de