EL VIATGE

La Patagònia xilena: paisatges verges a la fi del món

Costa d'arribar-hi però l'esforç val molt la pena. El parc nacional Torres del Paine és una meravella. Torna a estar obert, però encara es recupera del devastador incendi que l'any passat va cremar més de 10.000 hectàrees de terra protegida

Després d'hores d'una caminada esgotadora, només havia arribat al peu de les Torres del Paine. Diria que els tres monòlits granítics es veuen des d'uns 100 km de distància (i també a gairebé totes les postals de la Patagònia), però la magnitud veritable de les seves façanes tan sols se't desvela després de l'últim tombant del camí de muntanya. Em vaig asseure, panteixant, i vaig mirar als cims per damunt d'un llac vidriós, d'un verd de marbre. Amb una alçada de 2.700 metres, s'elevaven cap al cel. Malgrat la seva mida, trobar-s'hi tan a prop inspirava un estrany sentiment d'intimitat.

La Patagònia, una zona d'aproximadament 1.250.000 km compartida entre l'Argentina i Xile i situada a l'extrem sud de Sud-amèrica, feia més de 20 anys que figurava a la meva llista de visites pendents. Inclou la punta meridional dels Andes i s'estén cap als oceans Atlàntic i Pacífic. Conté planes ventoses, llacs glacials espectaculars i serralades muntanyoses.

Vaig saber que existia quan estudiava secundària a través del llibre A la Patagònia (1977) de Bruce Chatwin. La seva descripció dels "estrips de núvols blancs que giravoltaven al cel, el mar d'esbarzers d'un color entre gris i verd que s'estenia en onades fins molt lluny i s'alçava formant terrasses, el reguerol blanc que sorgia de les salines" m'havia portat fins a aquest lloc i, en gran part, també a dedicar-me a escriure sobre viatges.

Després, recentment, la notícia que Xile mirava d'unificar una de les xarxes de parcs públics i privats més impressionants i extenses del món va fer la idea encara més atractiva. A més, l'any passat van obrir dos complexos hotelers de luxe al costat xilè de la Patagònia, un fet inèdit durant els últims deu anys. Per tot plegat, vaig sentir que havia arribat l'hora.

La Patagònia és a la fi del món. És un fet palpable, tot i que la durada del trajecte el tenyeix de romanticisme. Primer, cal agafar un vol fins a Santiago. Després un altre vol de quatre hores fins a Punta Arenas i, a continuació, quatre hores de cotxe pel parc nacional de les Torres del Paine fins a arribar a l'inici dels senders. Recorrent la carretera plana i recta que surt des de Punta Arenas, podia passar una hora sense veure res més que xais en extensions d'herba groga que els arribava al ventre, potser alguna granja solitària o un gaucho tot sol seguit d'una gossada.

Des dels temps de Bruce Chatwin, el món s'ha empetitit molt; tot ens resulta molt més familiar. Tot i això, la Patagònia reté un cert sentiment anacrònic. Evidentment, el desenvolupament s'hi ha anat escolant i l'impacte de rebre més visitants que mai hi és ben palès, especialment als senders més populars. Precisament al parc, tot just fa un any, un excursionista va provocar un incendi devastador que va cremar almenys 10.000 hectàrees de terra protegida. Quan hi vaig arribar, al febrer, havia tornat a obrir malgrat els quilòmetres i quilòmetres de cicatrius ennegrides.

Deixat de la mà de Déu

La meva primera parada va ser l'Hotel Singular Patagonia, situat aproximadament a una hora de l'entrada del parc, en una antiga planta càrnia del 1915. L'edifici és al costat de la ciutat de Puerto Natales, amb les seves finestres, que s'alcen des de terra fins al sostre i donen al fiord d'Última Esperança. Un projecte de restauració de 10 anys va instal·lar banyeres i llits de matrimoni de 2 x 2 metres en un edifici que encara no s'ha desempallegat del seu aspecte auster, amb llargs passadissos que envolten enormes relíquies industrials de ferro. A més, fa l'efecte que un vent pràcticament ininterromput travessa les habitacions xiulant, com les onades que colpegen un moll de fusta, fent més acusada la sensació de trobar-te en un lloc deixat de la mà de Déu.

Els primers colons que hi van arribar amb els seus ramats a finals del segle XIX afrontaven hiverns que els podien deixar incomunicats durant mesos i, fins i tot avui dia, malgrat els terres amb calefacció i el menjar excel·lent, hi segueix manant el temps. Aquell matí el vent havia arrossegat un ornitòleg -afortunadament, no havia pres mal- i les dimensions de l'onatge havien impedit que salpessin les embarcacions que fan visites turístiques a la glacera. Així doncs, vaig triar una sortida a cavall, una expedició vigoritzant i estimulant pels turons de la vora del llac Sofía. Damunt nostre, els núvols semblaven perseguir el sol a través del cel.

Més a prop del parc, el nou Tierra Patagonia és un dels hotels més ben situats i més inspiradors des del punt de vista arquitectònic que he vist. La seva estructura llarga i esvelta abraça la plana com una enorme ala de fusta i de vidre inclinat. Més enllà, el llac Sarmiento tremola a la distància amb les Torres del Paine que emergeixen al darrere.

Una de les excursions que vaig fer era innegociable: l'ascens a la base de les Torres del Paine. Les pastures eren plenes de ramats de guanacs (unes criatures confiades semblants a les llames), hi havia cascades embravides que s'estimbaven per espadats i serralades que sobresortien al lluny. Vaig ascendir travessant els diferents microclimes. Vaig pensar que si Nova Zelanda no hagués estat l'escenari de les pel·lícules d'El senyor dels anells, aquests paisatges haurien estat una bona elecció natural. Poques vegades he estat en un lloc en què la natura fes la sensació de ser tan verge. Malgrat l'incendi recent, hi ha pocs llocs al planeta tan veritablement immaculats.