PERSONATGE

Perot Rocaguinarda, el bandoler honrat

Olost de Lluçanès (Osona) dedica un espai a conèixer la figura d'un dels mites més universals del bandolerisme català

Diuen les cròniques que era un jove alt, ben plantat, més aviat prim, amb el cabell ros tirant a roig, bigoti retallat, poca barba i gran boca. Que era valent i astut i que, en pocs anys, va convertir-se en un dels bandolers més respectats de Catalunya. Més tard va decidir retirar-se, demanar l'indult de les autoritats i marxar cap a Nàpols per passar a ser oficial de l'exèrcit del virrei.

Aquesta seria la biografia resumida de Perot Rocaguinarda, el bandoler més conegut de la seva època, juntament amb en Serrallonga. Un mite que va néixer a Oristà (Osona) el desembre del 1582 i que té l'honor de ser l'únic personatge no imaginari que apareix amb el seu nom real a El Quixot. Ara l'Espai Rocaguinarda, situat al centre cívic d'Olost de Lluçanès, recull les peripècies vitals del famós bandoler. A l'Espai, es contextualitza la biografia d'en Rocaguinarda amb el moment històric que travessava la comarca del Lluçanès, es mostren alguns objectes de l'època i s'aprofundeix en el fenomen del bandolerisme. A més, es repassa la figura -possiblement fictícia- de Mercè de Pecanins, suposada promesa del bandoler. Veïna d'Olost, la Mercè simbolitza el lligam entre en Rocaguinarda i el municipi, un vincle que té la seva plasmació més popular en la parella de gegants que els veïns treuen al carrer per festes.

Un Robin Hood a la catalana

És difícil resistir-se a l'encant de la figura de Rocaguinarda. Era un bandoler temut pels seus enemics, principalment per l'exèrcit de Sa Majestat, però respectat pels pobres. Quan encara era viu ja s'havia forjat al seu voltant una llegenda de bandoler justicier, just amb les dones, els humils i els desvalguts. Així el retrata el mateix Cervantes. Se'l considerava un Robin Hood a la catalana, algú que robava per viure però que no s'aprofitava mai dels desfavorits. "A carn! A carn!", era el crit de guerra dels bandolers abans d'iniciar qualsevol acció o enfrontament.

Perot Rocaguinarda va ser el cinquè de set germans i va haver de marxar de casa molt aviat per buscar-se la vida. Era la Catalunya de finals del segle XVI, l'època dels bandolers, i ben aviat aquell jove va passar a formar part del bàndol dels nyerros. Sembla que tot va començar el 1602, a Vic, on va arribar amb la idea d'aprendre un ofici. Aviat, però, va entrar a treballar al servei de Carles de Vilademany, cap dels nyerros vigatans, i va començar a participar en accions violentes contra el bisbe Robuster, cap dels cadells, l'altre gran bàndol.

Els diferents documents que s'han pogut recopilar expliquen que en Rocaguinarda no va trigar gaire a formar la seva pròpia quadrilla i a operar arreu del territori català: el Vallès, la Plana de Vic, les muntanyes de Camprodon, el Bages i fins i tot la Conca de Barberà.

El 1607, quan tenia 25 anys, el virrei de Catalunya -duc de Monteleone- va dictar la primera ordre de captura en contra seva. Després d'enfrontar-se al batlle de Vilalleons, el rei mateix el va declarar enemic.

Difícil d'atrapar

Les autoritats van intentar atrapar en Rocaguinarda, sense èxit, amenaçant de castigar tothom que l'ajudés i oferint una recompensa de 1.000 lliures. L'esforç, però, va ser inútil. Els pagesos mai no el van delatar, i fins i tot el van ajudar a assassinar el comissari Francesc Torrent, encarregat de capturar-lo. El bandoler ajudava els pobres, que li tornaven el favor.

El caràcter de Rocaguinarda era atrevit: li agradava deixar la seva empremta en tot el que feia. Les cròniques de l'època asseguren que teatralitzava les seves actuacions de bandoler. Així va passar en els fets de l'església de Balenyà quan, després de saquejar-la, va decidir tornar tot el que havia robat a canvi que el bisbe li aixequés l'excomunió per l' heretgia. O quan va posar setge a Vic i va fer esbotzar les portes de les muralles, però, en un gest simbòlic del seu poder, va prohibir als seus homes que entressin a la ciutat, perquè ja havia aconseguit el que volia: demostrar que tant ell com la seva quadrilla eren més forts que els soldats que habitualment el perseguien.

El 1610 la història d'en Rocaguinarda va fer un gir radical. Per sorpresa de tothom, va escriure al virrei oferint-se a abandonar el bandolerisme i marxar de Catalunya a canvi del seu indult. El virrei, convençut que podria capturar-lo, no va fer cas a la petició i el bandoler va reprendre les seves accions. Aquell mateix any va tornar a Vic amb 300 homes i les tropes del virrei -que encara recordaven els fets anteriors- van fugir cames ajudeu-me. El bandoler, aquest cop sí, va entrar a la ciutat, on va ser rebut triomfalment als crits de "Visca la terra!".

El 1611 el nou virrei, l'arquebisbe Pedro de Manrique, concedeix finalment l'indult a en Rocaguinarda. Les condicions són clares: abandonar Catalunya i Espanya en menys de 22 dies i marxar amb destí a Flandes o Itàlia per servir les tropes reials per un termini mínim d'una dècada. A l'edat de 29 anys l'encara jove bandoler passa a l'altre costat de la llei.

Rocaguinarda i 'El Quixot'

No se sap quan va morir en Rocaguinarda, però sí que va exercir de capità de l'exèrcit més temps del que tenia encomanat inicialment: s'han trobat alguns documents del 1635 que parlen d'ell com a comandant. A partir de llavors, se'n perd definitivament la pista.

Tampoc se sap del cert per què la figura de Rocaguinarda va anar a parar al segon volum del Quixot. S'especula amb el fet que el comte de Lemos, virrei de Nàpols i a les ordres del qual estava Rocaguinarda, podria haver enviat una carta a Cervantes, de qui era mecenes, explicant-li alguns detalls de la vida del bandoler. Tampoc no es descarta que Rocaguinarda i l'escriptor coincidissin a Barcelona.

El Quixot no va ser l'únic text en què apareix mencionat en Rocaguinarda. L'ombra del bandoler va ser allargada i la seva figura surt retratada en obres d'autors de diferents èpoques com el Rector de Vallfogona, Lope de Vega, Verdaguer, Maragall, Unamuno i Joan Amades. Qui més qui menys coneixia de la seva existència. Tanmateix, la descripció que en va fer Cervantes va ser una de les més fidedignes, tant pel que fa al comportament, com als trets físics o la forma de vestir. Cervantes va retratar un home real protagonista d'una vida digna de novel·la. Perquè en el llunyà segle XVI la realitat d'alguns personatges superava amb escreix la ficció.

Més continguts de