Recordo amb horror uns entrepans de pernil que menjava de menuda. El divorci entre pa i pernil era definitiu: la llenca gomosa i salada quedava atrapada entre les dents a la primera queixalada, caient dels llavis, talment com si fos una llengua llarga i extremadament insolent, i el continent quedava fat, entre les mans, buit de contingut.

Amb aquests antecedents, no és d'estranyar que de petita fos una incondicional del pernil dolç. Però un dia un amic tan amic que m'hi vaig acabar casant em va portar a una parada de la Boqueria, on hi havia un noi molt trempat que despatxava pernil. Tastar aquell tros de cel, fundent, tirant a dolcenc i totalment libidinós va fer enamorar-me perdudament del meu xicot i del pernil. No confessaré mai la intensitat d'amor per cada un dels elements.

Vaig perdre la pista del noi que aprenia amb devoció a tractar pernils a la parada dels seus pares a la Boqueria: sembla que va exercir d'economista en despatxos encorbatats. Però un dia, enyorant untar-se els dits amb el greix perfumat de la carn viada, va sentir la crida de l'ofici i va viatjar a conèixer com naixia, creixia i es curava aquella meravella de color vermellós torrat.

Decidit a conviure la resta de la seva vida amb les potes delicioses que exhalen aroma de devesa, en Manuel López ha obert tres botigues, Reserva Ibérica, entre Sant Cugat i Barcelona, al carrer Aragó, on ven i fa didàctica de l'excels producte. Sota comanda ofereix tastos per apreciar i distingir, sense secrets, els diferents tipus de pernil ibèric de gla de les tosques imitacions, que cada dia són més habituals, em diu en veu baixeta un dels afinadors de pernil més expert del nostre país.