Pau Gasol, Leo Messi, Fernando Alonso, Javier Bardem, Manu Chao, Isabel Coixet, Willy Toledo i Jesús Vázquez. A escala internacional, George Clooney, Angelina Jolie, Brad Pitt, Mia Farrow, Jessica Lange, Youssou N'Dour, Shakira, Vanessa Redgrave, Ricky Martin, Oprah Winfrey, Lady Gaga, Alicia Keys, Oliver Stone i Sean Penn. Encara que ho sembli, aquesta llista no és la dels famosos apareguts l'última setmana en les revistes del cor. Són només algunes de les estrelles de l'esport i de les arts que els últims anys s'han bolcat, uns amb més intensitat que altres, a les causes solidàries.

Per què ho fan? Quan Angelina Jolie visita l'Equador com a enviada especial de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats o quan Pau Gasol, ambaixador de l'Unicef Espanya, fa una crida per Haití, ¿fins a quin punt beneficien les causes que defensen? ¿És ètic que organitzacions sense ànim de lucre que en el passat s'havien caracteritzat per una feina silenciosa s'aprofitin ara de la repercussió mediàtica dels famosos per difondre les injustícies del món? I els mateixos famosos, ¿fins a quin punt busquen la manera de vincular-se a temes sensibles que generen un ampli consens social, com la fam al Tercer Món, per netejar la imatge de frivolitat que l'opinió pública pot tenir d'ells?

El pilot de motos Jorge Lorenzo ha estat un dels últims a incorporar-se al que els anglosaxons anomenen celebrity activism . El campió del món en la categoria de MotoGP l'any 2010 ha posat en marxa la iniciativa Rock&Race, que pretén garantir l'alimentació justa en catorze escoles del Perú, segons ell mateix proclama vestit d'home anunci en un vídeo que es pot veure al YouTube.

Sílvia Munt es posa "molt nerviosa" quan veu fotos en què apareix "algun famós que tracta de tranquil·litzar la consciència quan potser el que hauria de fer és preocupar-se per qui té al costat". "Sé que serveix que els famosos s'impliquin, però quan és propaganda de l'ego... per aquí no hi passo -afirma-. Hi ha alguna cosa en aquestes actituds que no em convenç. La compassió no serveix per fer justícia social. Vivim en una societat en què si no fas les coses públicament no existeixes. I com que tot el que fem ha de tenir una repercussió mediàtica, aquesta espiral porta de vegades a actituds patètiques".

Munt va estar involucrada en el conflicte saharaui arran de la seva interpretació, l'any 1995, d'una estudiant de medicina que deixa la vida acomodada per defensar la independència del seu país a la pel·lícula Los baúles del retorno . Després de conviure dos mesos amb els saharauis en un camp de refugiats a Algèria, l'actriu va fundar una associació per ajudar a conscienciar els europeus de la situació que viu aquell poble. El 1999 va rodar el curt Lalia (Goya al millor documental) i el 2003 va ajudar a organitzar la primera edició del Festival Internacional de Cinema del Sàhara, en què van participar artistes com Laia Marull, Julio Medem, Fernando León de Aranoa, Imanol Uribe, Willy Toledo, el cantant Manu Chao i l'escriptor Manuel Rivas.

Convertida en la Colometa del poble saharaui contra la seva voluntat, Munt reconeix que té una gran contradicció. Es declara conscient de la utilitat que persones amb una gran repercussió mediàtica se signifiquin per defensar una causa, perquè "la gent necessita que li recordin certes coses", però li desagrada "la repercussió fashion que genera, això de «Mireu que bo que sóc»".

I tu, com ho has fet? "Jo he fet el que he pogut", reconeix sense embuts, encara que el seu esforç, es lamenta, no s'hagi vist acompanyat per un reconeixement més gran dels drets dels saharauis.

Rafael Vila-Sanjuán, secretari general de Metges Sense Fronteres (MSF) durant deu anys i actual director de l'Institut de Salut Global, creu que hi ha accions amb participació de famosos que tenen un sentit, mentre que d'altres, "com la visita d'un famós que només deixa una portada superficial, en què el protagonista és ell i no reflecteix una problemàtica concreta", no en tenen.

"La pregunta que ens hem de fer és si la presència d'aquesta estrella beneficia la gent del país. Algunes persones amb una gran projecció pública es comprometen amb una causa però envien un missatge que no compleix amb l'objectiu de l'organització. D'altres, en canvi, tenen una efectivitat molt clara, com la campanya contra les mines antipersones que van iniciar Lady Di i altres personalitats públiques. Són campanyes portades per professionals que impliquen molta gent i que tenen una projecció social que s'acaba traduint en fets".

Vila-Sanjuán explica que MSF va molt amb compte a l'hora de col·laborar amb famosos. L'organització va rebutjar una oferta de Javier Bardem per fer una pel·lícula centrada en la feina dels metges que treballen al Tercer Món o en zones en conflicte. Tot i la negativa, el diàleg va donar altres fruits. L'actor va produir el curt Los invisibles , en què Wim Wenders, Isabel Coixet, León de Aranoa, Mariano Barroso i Javier Corcuera narraven cinc històries de malalties i guerra, i va ser protagonista, juntament amb Luis Tosar, de la campanya Pastillas contra el dolor ajeno , en què també van col·laborar Eduard Punset, els Estopa, Juan José Millás, Andrés Iniesta, Manel Fuentes, Núria Espert i Ferran Adrià.

"Estaria bé que cada famós dediqués una part de la seva projecció a afavorir una causa", reflexiona Vila-Sanjuán, però sense caure en la sobreutilització, perquè al final la seva presència perd tot el sentit. "Els famosos són gotes en un mar de necessitats i s'han d'utilitzar en moments concrets. Crec més en l'activisme que en les campanyes puntuals".

Adela Farré, cap de premsa i responsable d'identitat i imatge d'Intermón Oxfam entre el 1995 i el 2009, recorda que la gran explotació mediàtica de la solidaritat arrenca el 1997, quan la princesa de Gal·les visita Angola. "Lady Di plora davant les càmeres per l'impacte de les mines i de la guerra sobre els nens angolesos i les imatges fan la volta al món, obren informatius i ocupen portades. Pocs mesos després, la campanya Ban landmines guanya el Nobel de la pau i, a partir d'aquell moment, qualsevol defensor d'una causa solidària vol una estrella mediàtica a la seva campanya".

Després de Lady Di, ja res tornarà a ser igual, rememora Farré. L'objectiu primer ja no és captar fons, sinó defensar causes: els diners vindran després. Les notícies s'espectacularitzen i els discursos es polititzen. El 2005, Bono s'entrevista amb Kofi Annan i George W. Bush per buscar suport polític per a la campanya Make powerty history , alhora que grans estrelles de Hollywood com Angelina Jolie estan permanentment exposades als objectius quan visita camps de refugiats de tot el món.

"L'activisme forma part de la bona imatge dels artistes", conclou. Les ONG s'hi adapten i, a la recerca de la màxima eficàcia, part de les seves estructures es professionalitzen. Els seus responsables comencen a utilitzar eines de màrqueting pròpies d'una agència de publicitat i es creen equips encarregats d'informar les celebritats de les novetats en la causa amb què s'han compromès i de "vigilar que la relació no acabi perjudicant l'ONG", afegeix Farré.

Per a l'entitat social, els beneficis són indubtables. "Visibilitat -enumera-, capacitat d'atracció del gran públic i, sobretot, de nous públics que segurament mai haurien arribat a conèixer la seva tasca. Un activista anònim difícilment seria rebut pel president dels Estats Units, com sí que ha passat quan artistes famosos s'han fet portaveus d'una causa".

Per aconseguir un impacte equiparable al d'una gran estrella quan visita el Sudan o Etiòpia amb mitjans només convencionals, una ONG hauria d'invertir milions d'euros, assegura Farré. "Tot i així, no aconseguiria la connexió emocional que pot tenir la imatge d'Angelina Jolie abraçant una nena etíop. El que impacta l'opinió pública no és només què es diu, sinó qui ho diu. Pots pagar per la visibilitat, però gestionar la capacitat d'influència és una altra cosa, que no pots fer sense prescriptors".

Messi, impagable

Santiago de Mollinedo està acostumat a traduir en diners l'impacte que suposa la presència d'un astre mundial del futbol com Leo Messi a Haití després del terratrèmol, ja que és el director general de Personality Media, una empresa especialitzada a assessorar les agències de publicitat de quins famosos han de contractar perquè les campanyes arribin al gran públic. "El preu [de la imatge de Messi a Haití] és impagable. Ja no es tracta d'una simple foto, sinó que el personatge s'implica i pren part en l'acció. Si aconsegueixes que aparegui en tres revistes de gran tirada, els principals diaris, tres o quatre informatius en franges de prime time , només a Espanya podem dir que aquest reportatge haurà fet com a mínim deu o quinze milions de contactes… Per aconseguir-ho amb diners hauríem de desemborsar almenys un milió i mig o dos milions d'euros".

També els famosos treuen un gran benefici quan es deixen fotografiar al costat dels que pateixen. Apareixen a ulls de l'opinió pública com a persones sensibles als mals que afligeixen una part del món. El guany s'acumula en el compte corrent de la seva imatge pública. Segons De Mollinedo, un dels problemes que tenen avui les ONG més rellevants és que "contínuament se'ls ofereixen personalities per col·laborar -hi de manera gratuïta".

El responsable de Personality Media diu que hi ha molts famosos que s'hi ofereixen de manera altruista, que tenen una activitat continuada i que fins i tot hi destinen diners, però que "per desgràcia" també n'hi ha molts que ho fan només per la repercussió que tindrà en la seva carrera. El cas més sorprenent i desconegut, conclou De Mollinedo, és el dels artistes que s'hi impliquen sense buscar una repercussió mediàtica. Potser són pocs, però també existeixen.