Maó a maó. Així es va construir Laisvés Kelias [Camins de Llibertat], una escultura creada col·lectivament per commemorar el vintè aniversari de la independència lituana. El monument, fet de petits maons vermells, verds i grocs -els colors de la bandera lituana- amb els noms gravats de les persones que els apadrinen, simbolitza la cadena humana formada per més d'un milió i mig de persones que el 23 d'agost del 1989, des de Tallinn (a Estònia) fins a Vílnius, passant per Riga (a Letònia), va unir els tres països amb una demanda comuna: volien independitzar-se de l'URSS.

El somni es va fer realitat dos anys més tard, el 1991, quan l'URSS va reconèixer definitivament la seva independència. El camí va ser llarg, amb moltes espines. Ningú va dir que seria fàcil. No hi van faltar bloquejos econòmics, enfrontaments amb les forces soviètiques i barricades al Parlament. L'escultura es va fer fa un parell d'anys, quan es complia el 20è aniversari de la independència del país. De la mateixa manera que la Via Bàltica, el monument es va fer gràcies a la contribució de moltes persones que, posant el seu nom a cada maó, van anar formant l'escultura que avui, tot i que encara no apareix a les guies turístiques (tot arribarà), dóna la benvinguda a la ciutat des d'una de les seves entrades per carretera.

Petjades quotidianes

A les 12 del migdia d'un dimecres de tardor qualsevol, Pilies Gatvé, al cor del centre històric, ja és un carrer animat. Estudiants, turistes, músics i pintors, executius i famílies amb nens van amunt i avall, vestint la vida diària de Vílnius de la modernitat i el cosmopolitisme característics de les ciutats occidentals. Som al carrer més famós de la ciutat, dins del barri antic, barroc, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, ple d'edificis i esglésies barroques, catòliques i ortodoxes, tallers artesanals i petits patis i placetes medievals. Aquí, les botigues d'àmbar, joguines de fusta i roba de lli (elssouvenirs estrella) s'alternen amb restaurants de cuina típica lituana i acollidores cerveseries.

Asseure-s'hi per tastar una Svyturis (la cervesa número u a Lituània) és un exercici vacacional que practiquen molts turistes per integrar-se als costums lituans, després de saludar amb l'imprescindible lavas, abans d'acomiadar-se amb el sudie (hola i adéu en lituà) i potser amb la sort de viure l'ambient que es crea als bars quan la selecció lituana de bàsquet juga alguna final (els lituans són apassionats d'aquest esport). Entre els edificis interessants d'aquest vial, com les curioses cases de maons dels segles XV-XVII als números 4, 12 i 16, hi ha la Casa dels Signataris, al número 26. És un dels punts clau de la història del país, ja que aquí va ser on va signar la primera Declaració d'Independència, el 16 de febrer del 1918, el consell nacional lituà, el Taryba, presidit per Jonas Basanavicius. Una visita guiada ens porta a conèixer l'escenari, però també els detalls i els protagonistes del camí cap a aquesta primera proclama d'independència, en què adreçant-se als governs de Rússia, Alemanya i altres estats del món es declarava la fi de tots els llaços estatals que han vinculat aquest estat amb altres nacions.

Encara a Pilies Gatvé ens desviem per passejar per Literatu Gatvé, un carrer on els escriptors són les estrelles, protagonistes d'una original instal·lació d'art contemporani: dues parets esquitxades de petites creacions artístiques dels artistes locals, dedicades als literats que han tingut alguna relació amb Vílnius. Aquest petit museu d'art contemporani a l'aire lliure s'ha convertit en un punt més en les parades dels tours guiats per la ciutat, i un lloc molt estimat pels seus habitants. També a tocar de Pilies Gatvé hi ha la universitat (la més antiga de l'Europa de l'Est) amb els seus famosos 13 patis interiors, i l'església de Santa Anna, gòtica, feta amb 33 tipus de maó vermell. A l'extrem nord del carrer, deixant enrere el nucli antic, trepitgem la principal plaça del centre, l'espaiosa plaça de la Catedral. El temple és un imponent edifici blanc, immaculat, d'estil clàssic, amb un campanar de 57 metres d'alçada, protagonista de les portades dels fullets turístics de la ciutat. Construïda en honor de Perkünas, el déu lituà del tro, va passar un temps sent un temple catòlic fins que els soviètics van convertir-la en una galeria fotogràfica. No va ser fins al 1989, en plena efervescència independentista, que va tornar a consagrar-se.

La catedral és un símbol nacional i un gran atractiu turístic ple d'espais interessants, com la capella de Sant Casimir, amb una espectacular cúpula barroca, o, ja a l'exterior, un parell de rajoles amb molta càrrega simbòlica. La primera és la famosa Steblukas [Miraculosa]. Diuen que si fas una volta de 360º a la rajola seguint el sentit de les agulles del rellotge mentre demanes un desig, es complirà. L'altra és la rajola de les petjades que commemoren la Via Bàltica en el lloc on finalitzava (o començava, segons com es miri). A les capitals de Letònia i Estònia, Riga i Tallinn, també s'hi ha col·locat una rajola amb les petjades, en un acte simbòlic per recordar la cadena humana, de 600 km i més d'un milió i mig de persones, que va fer canviar el rumb de tots tres països d'una manera tan radical. Avui gairebé ningú (excepte els viatgers curiosos, interessats en les últimes dècades de la història lituana) presta atenció a aquesta petita rajola situada entre la catedral i el campanar. La gent hi passa per damunt, la trepitja, atrafegada en les seves feines diàries. La Via Bàltica és al record de molta gent i en l'imaginari col·lectiu dels lituans, però ja forma part d'un passat excepcional. Lluny queden els dies en què els habitants de Vílnius omplien la plaça de la Catedral per protestar tot cridant les seves consignes i cantant cançons tradicionals.

Petites lliçons d'història lituana

La història del país, en especial la de les últimes tres dècades, és present a tots els racons. El visitant pot invertir tranquil·lament un parell de dies recorrent-ne els escenaris. Un bon lloc per situar-se (en l'espai i en el temps) és el castell de Guedimin, al capdamunt del turó del mateix nom. Va ser aquí on es va fundar la ciutat i on hi ha l'antiga fortalesa, reconstruïda (també maó a maó) després que els russos la destrossessin al segle XVIII. Avui el castell és un dels principals reclams turístics de la ciutat. S'hi puja a peu o en telefèric i a dalt, a més de poder gaudir de les millors vistes de Vílnius i fer-se una idea de la geografia de la ciutat, al segon pis s'hi pot veure una petita exposició amb fotografies i un audiovisual sobre la Via Bàltica.

Igual d'instructiva és la visita al parc que hi ha al costat del Parlament, situat en un dels carrers més emblemàtics de la ciutat, Gedimino Prospektas. Aquí una gran piràmide mostra quatre mapes d'Europa (un a cada costat), que corresponen a diferents períodes històrics en què Lituània ha estat un país independent. En època medieval, al segle XVI, del 1920 al 1923 i, finalment, des del 1991 a l'actualitat. Una volta a la piràmide permet fer una mirada ràpida -i superficial- a la història de Lituània.

Tan sols cal situar-se a l'altra banda de l'edifici del Parlament per topar amb alguns records del passat violent de Vílnius. Uns blocs de formigó, amb filat espinós, dibuixos i pintades amb reclams i frases de protesta, es mostren al visitant, protegits amb un vidre, com si fossin obres d'art. Són algunes de les barricades que es van fer servir el 13 de gener del 1991 per protegir el Parlament de les tropes soviètiques. Un llibre, Lithuania 1991.01.13 , que es pot trobar en gairebé totes les llibreries de la ciutat, recull, en anglès, testimonis de la gent que va viure aquell dia històric. Gairebé 400 pàgines narren les experiències d'alguns dels milers de persones que van sortir al carrer reclamant la independència. A la primera pàgina, una frase: "Nobody can conquer the people, moving towards freedom and independence " [Ningú pot conquerir la gent, movent-se cap a la llibertat i la independència].

Des del 1989, quan el Sajüdis (front popular lituà) va obtenir 30 dels 42 escons lituans al Congrés dels Diputats del Poble de l'URSS, a Lituània es va començar a treballar seriosament per la independència. Uns mesos més tard es va fer la Via Bàltica per celebrar el 50è aniversari del Pacte Molotov-Ribbentrop (pacte de no-agressió firmat abans de la Segona Guerra Mundial entre l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica després del qual Lituània va perdre la independència i va passar a mans dels alemanys, primer, i després a les soviètiques). El gener del 1990, una multitud va rebre Gorbatxov a Vílnius, reclamant la independència, i un mes més tard, el Sajüdis va obtenir la majoria en les eleccions al Soviet Suprem de Lituània. Al març va declarar la independència. Moscou va reaccionar amb un bloqueig econòmic i atacant la torre de televisió de Vílnius i el Parlament. Finalment, el 1991 l'URSS reconeixia la independència. 22 anys després, no sense entrebancs econòmics, polítics corruptes i conflictes interns, Lituània és, des del 2004, membre de la Unió Europea, i aquest any, des del juliol fins al desembre, n'assumeix la presidència. Ja ho diuen: qui persevera, obté.

Allà on els somnis es fan realitat

Contemplant la ciutat des de les finestres del bus turístic, una gravació en anglès amb accent lituà també explica a grans trets els principals esdeveniments històrics que han marcat el destí de la ciutat. Les ocupacions alemanyes, poloneses i soviètiques i els diferents períodes d'independència han format un entramat urbanístic peculiar, en el qual destaquen un gran nombre d'esglésies ortodoxes i catòliques, però també un gran barri jueu o una zona, a l'altra banda del riu Neris, on els antics blocs de pisos soviètics s'han transformat en nous gratacels.

Des de la plaça de la Catedral, el bus enfila fins a l'antic Ajuntament i l'Ausros Gatve, el carrer més antic i sagrat de la ciutat. I és que aquí, a més de l'església de Santa Teresa (catòlica) i l'església ortodoxa de l'Esperit Sant (la principal església ortodoxa russa de Lituània) hi ha la Porta de l'Aurora, l'única porta que es conserva de l'antiga muralla. Comparable als nostres santuaris de Núria, Montserrat o Lluc, és visitada per pelegrins que vénen de tot Europa, sobretot de Polònia, per venerar la imatge de la Verge Maria, que és en una minúscula capella situada sobre l'arc de la porta.

Més enllà del triangle sagrat, el bus s'atura en altres racons: els antics barris jueus (el Gueto Gran i el Gueto Petit), un record de quan Vílnius, de tants jueus que hi vivien, va ser batejada com la Jerusalem del Nord, o també el terrorífic però alliçonador Museu de les Víctimes del Genocidi, un brutal testimoni de la dramàtica aniquilació dels seus habitants per part dels nazis i soviètics durant la Segona Guerra Mundial. L'exterior està revestit amb grans rajoles amb els noms de les víctimes. A l'interior, les cel·les dels presoners i la cambra on s'executaven.

Altre cop al bus, seguint amb la ruta, deixem el regust amarg d'un dels episodis històrics més dramàtics de la història de Vílnius i ens plantem just a l'entrada de la República Independent d'Uzupis, un dels barris més sorprenents de la ciutat. N'hi ha que el comparen amb Montmartre (a París) i Christiania (a Copenhaguen); i és que es tracta d'un barri d'artistes i bohemis que (després de rehabilitar-ne els edificis i donar-los vida) va crear unilateralment el seu estat propi el 1997, amb el seu president, la seva reina, la seva moneda, el seu himne, la seva bandera i una Constitució amb 41 articles, que, entre altres coses, dóna dret als seus habitants a estimar, a equivocar-se, a mandrejar, a ser feliç o infeliç, a celebrar o no celebrar el seu aniversari, a ser independent, a plorar, a estar en silenci o a tenir una nacionalitat.

Precisament, el plafó amb el text d'aquesta Constitució escrita en diferents idiomes, instal·lat en una paret del carrer Paupio, és un dels atractius turístics d'aquest barri, com també ho és l'escultura de l'Àngel d'Uzupis, símbol de la República, les galeries d'art, els tallers dels artistes, les botigues vintage i el pont de l'Amor, sobre el riu Vilna, on els amants col·loquen els seus cadenats amb promeses d'amor etern. És el "viu i deixa viure" elevat al quadrat, un lloc on pots prendre't una cervesa en una terrassa a la vora del riu, i des d'una república independent, observar-ne una altra. Coses que només passen a Vílnius.