L’ENTREVISTA DEL DIRECTOR

Rafael Argullol: "Estem dominats pel ‘nou-riquisme’ i la cultura ‘fast food’"

El catedràtic d'estètica i teoria de les arts publica Pasión del dios que quiso ser hombre. Relato y confesión. Ara també analitza les pulsions que actuen com a motors de les nostres vides a en un programa de la web de Catalunya Ràdio

___Acabes de publicar Pasión del dios que quiso ser hombre. Un llibre breu però intens, dels que he llegit amb plaer subratllant frases i frases.

___És un llibre breu, molt essencialista. Una mena de balanç de la meva relació amb el fet espiritual. Va des de l’educació religiosa que vaig rebre i després vaig rebutjar fins a l’adhesió a l’ateisme i l’agnosticisme. Acaba, finalment, amb una conversió en creient de déus transitoris. L’esfera espiritual i l’esfera del sagrat em semblen tan importants que no en vull deixar el monopoli a les religions. És un relat de ficció en el qual reescric per complet i d’una manera radical i nova la història de Jesús com si fos un heroi tràgic grec. Un déu que, cansat de la seva rutina eterna, té enveja de la pròpia condició humana.

___I a la segona part fas la confessió.

___Confesso per què he escrit el relat. Explico la fascinació, a vegades lligada amb el rebuig, que em desperta la figura de Jesucrist.

___Dius que no ets ni cristià ni anticristià.

___L’ateisme em semblava mandrós des del punt de vista intel·lectual. És dir no i no pensar-hi més. Més tard vaig abordar l’agnosticisme laic, però tampoc m’acabava de resultar satisfactori des del punt de vista de la recerca. Puc ser tan creient com els cristians, el que passa és que crec en coses diferents. Crec en determinats moments en els quals espiritualment arribem a certa plenitud. Però sempre són provisionals.

___Escrius que el Crist dels artistes és més de veritat que el Crist dels erudits.

___Faig més cas de les interpretacions dels artistes que de les dels teòlegs. Als erudits els ha interessat l’aspecte abstracte i conceptual de la figura de Crist. Els pintors s’han fascinat més per la seva naturalesa humana, fins i tot per la seva fisiologia, l’anatomia de les passions que va lligada a la figura de Crist. En un altre llibre vaig dir que, paradoxalment, la pintura occidental té dos grans herois: un és Crist i l’altre és Venus. El matrimoni de Crist i de Venus explica i fecunda la pintura occidental.

___Qui ha pintat millor Jesucrist?

___N’he triat 23 imatges. La portada del llibre és el descendiment de Botticelli, en què es veu el cap de Crist invertit i enganxat a la cara de Magdalena, que té una llàgrima. És una meravella. El llibre també inclou el descendiment de Roger van der Weyden. I un dibuix de Crist en el moment més tens de tot l’evangeli, que és quan ell acusa Déu d’haver-lo abandonat. L’únic artista que es va atrevir a representar això va ser, naturalment, Miquel Àngel.

___Pot ser que el llibre no interessi els descreguts, que seria el públic natural....

___Saps una cosa? Aquest és el meu llibre número 31. I encara no m’ho he preguntat mai, això de si un dels meus llibres serà comercial o no.

___Els creients s’ho agafaran bé?

___Els creients en déus transitoris segur que sí.

___Fas un déu molt dèbil.

__És feble perquè aprèn la feblesa de la seva pròpia condició humana. Però resulta fort en el sentit que és coherent en seguir un destí que trasbalsa el món. Aquesta és la fórmula química essencial de l’heroi: ha de tenir la tragicitat de la feblesa i la coherència de seguir endavant malgrat les dificultats.

___La bellesa seria un dels teus déus?

___En un sentit profund i complex, sí. La bellesa ens manté en certa terra ferma enmig dels naufragis. L’aspiració a l’harmonia, a la conciliació, a la bellesa físico-espiritual-moral... és un dels pocs referents estables de la vida humana.

___Ben aviat t’escoltarem a Catalunya Ràdio.

___En un programa que es diu Les passions segons Rafael Argullol. No les meves, sinó les que ho són segons el meu criteri. Conversaré sobre l’amor, l’amistat, l’odi, la identitat o el passat amb el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera. Tot plegat resulta un mosaic considerable sobre la condició humana. Si ajuntem totes les passions d’un individu, coneixem aquest individu. Les passions són com una radiografia.

"M'irrita l'emocionalisme: que un es presenti com a apassionat quan en realitat es manifesta com a energumen"

___Ets una persona apassionada?

___Amb les coses que realment m’atrauen sóc molt apassionat. El que passa és que intento expressar les passions d’una manera gregàriament continguda. Les considero tan íntimes que deixo l’explosió de la passió per a la intimitat, on es gaudeixen amb més refinament. Una cosa que em molesta del nostre caràcter és que es crida molt.

___T’atabala el culte excessiu a les emocions?

___M’irrita l’emocionalisme, les pseudopassions. Que en les preses de posició polítiques un es presenti com a apassionat quan en realitat es manifesta com a energumen.

___Confonem ser autèntic amb no contenir les emocions.

___Tinc un amic alemany que va viure un temps aquí i a Madrid. Al final se’n va anar i em va dir: “No suporto més una societat on, en una reunió, sempre guanya el que més crida o el que diu la gràcia més forta”. Tant de bo hi hagués més ironia! La ironia és el producte de ments intel·ligents. Moltes vegades aquí el que hi ha és aquesta mena de sarcasme corrosiu que va lligat al mateix crit.

___No són bons moments per ser un intel·lectual?

___Jo mai m’he considerat ni filòsof ni intel·lectual. Escric. Poesia, narrativa, assaig, reflexions, pensaments, aforismes... No m’identifico amb la imatge de l’intel·lectual que viu allunyat. He procurat viure des de molt jove al centre mateix de la meva època, no d’esquena. He procurat prendre posició sempre, tot i que prendre posició no vol dir prendre partit i prendre bandidatge.

___Com et posiciones davant de la crisi de model econòmic?

___Fa anys vaig escriure un article que es deia Crisi i hybris. Hybris era una paraula que els grecs utilitzaven molt. Per la cultura grega clàssica, el principal perill de l’home era l’ hybris: caure en la desmesura, en el desequilibri. I, ja abans que es parlés de crisi, vaig dir que em preocupava l’ hybris, la crisi espiritual. El fet que s’estigués perfilant una silueta de l’home amb una relació molt desequilibrada respecte al seu propi entorn de drets i deures, una relació excessivament possessora respecte a l’entorn. Creure que ser rics és un dret natural, que posseir la naturalesa és un dret diví... Tenim una idea del que és la vida molt vinculada a la rapinya. Estem dominats pel nou-riquisme i la mentalitat de nou-rics. Per la necessitat del fast food i d’aconseguir-ho tot de manera immediata: amb el sexe a través de la pornografia i, en economia, amb el guany desmesurat. Tot ràpid i sense projectes a llarg termini. La vida és curta, i l’hem de viure com si durés un sol dia. Però també com si durés com la de Matusalem, mil anys. En l’art i la literatura el tarannà actual és exigir als artistes una mena de productivitat immediata. Calen projectes llargs.

___Doncs tot sembla portar a més acceleració.

___Tot és bastant pendular, i de sobte es produeixen col·lapses de la història. Mai posaria la mà al foc pel que pot pasar no només aquí, sinó col·lectivament, d’aquí dos anys o d’aquí un any. No oblidis que el corc treballa sempre de manera secreta i gairebé invisible. Va avançant i quan ens n’adonem ja s’ha menjat la biga que sustentava la casa. I la casa s’esfondra.

___Et veig pessimista.

___O optimista...

___Si et cau la casa a sobre no te’n surts.

___Has de tenir l’habilitat de sortir-ne ràpid. Vaig viure dos anys a San Francisco. Allà hi havia emergències per terratrèmol cada tres dies i ja sé el que s’ha de fer.

___En general ets pessimista?

___Depèn del dia, de l’estat d’ànim. Per exemple, quan una persona pessimista a qui li agraden molt les dones es troba amb una bellesa... Això pot fer canviar el seu ànim completament. L’optimisme i el pessimisme, com el cel i l’infern, poden variar al llarg d’un dia. Respecte a l’estat del món, hi ha tantes cartes per apostar en la imminència d’una nova Edat Mitjana com per fer-ho en la imminència d’un Renaixement. Tot plegat dependrà de nosaltres i de com s’ajunten les peces del destí.

___I del que passa entre Catalunya i a Espanya, quina opinió en tens?

___Si me n’hagués anat de la península Ibèrica a mitjans dels anys noranta i tornés ara seria una sorpresa total per a mi. A començaments dels noranta, jo era dels que apostaven per la possibilitat d’una Espanya diferent, moderna, progressista, il·lustrada, federal. Això es va començar a frustrar de manera evident a partir de la segona legislatura d’Aznar. Abans hi havia una certa solidaritat Madrid-Barcelona que procedia del que podríem dir cultura comuna antifranquista. Però a partir de finals dels noranta la tergiversació informativa ha sigut tan brutal, tan constant, com una gota malaia, que l’allunyament ha sigut implacable.

___És irreversible?

___Els meus amics, bons amics o gent intel·lectualment dotada, m’han arribat a dir allò típic de “ es verdad que en Barcelona ya no se habla castellano? ”. Jo els contestava que agafessin el pont aeri i vinguessin a comprovar-ho. La relació s’ha anat deteriorant i hi ha símptomes bastant irreversibles de trencament. Hi ha un cansament mutu.

___¿Hi ha ponts des del punt de vista intel·lectual o cultural?

___N’hi ha pocs. Abans hi havia una continuïtat. A Espanya hi ha hagut, per dir-ho en termes suaus, una nova contrareforma moral i cultural que ha impedit entrar a una modernitat plena. Caldria tenir una dreta il·lustrada i no una dreta carpetovetònica i primitiva.

___I des de Catalunya?

___No crec que sigui suficient, ni de bon tros, aplicar l’esquema nacionalista tradicional, romàntic. Al segle XXI estem en un horitzó completament diferent, que ni és el de l’estat somiat pel nacionalisme romàntic ni el de l’estat barroc que hi ha instaurat a Espanya.

___I veus possible construir un nou estat aquí?

___El meu ideal d’organització política al segle XXI seria una xarxa de ciutats-estat a Europa, i que Catalunya fos una d’aquestes ciutats-estat. Sóc molt europeista, però d’un europeisme no vinculat al pragmatisme econòmic, sinó a la cultura europea. Si Catalunya és capaç de fer un projecte que s’apropi a aquest model, estaria satisfet. Si Catalunya el que vol és fer una Espanya bis, amb totes els defectes de l’estat espanyol i del passat... La idea no m’entusiasma pas.

___¿Creus que en el procés des de Catalunya es té en compte la Barcelona ciutat-estat, més cosmopolita?

___Trobo a faltar en el procés una aposta neta en aquesta direcció il·lustrado-moderna. Que els polítics que encapçalen el procés no acabin els seus discursos cridant que, per fer aquesta societat diferent, la cultura, el coneixement i la igualtat social són eixos centrals. Per engrescar la gent no és suficient apel·lar a senyes d’identitat col·lectives: se’ls ha d’oferir una societat millor, una societat diferent. Barcelona i Catalunya estan en condicions immillorables per fer una proposta d’aquest estil, per invertir la ment tradicional i transformar el fet de no haver tingut estat en alguna cosa positiva. Mira la Viena de l’Imperi Austrohongarès, mira Florència, Venècia... Mira l’Atenes de Pèricles, les ciutats que van ser brillants en el conreu de la seva llibertat.

___Tu sols publicar en castellà, i estem parlant en català. ¿Notes una divisió de dues Catalunyes separades per la llengua d’ús?

___A diferència del que diuen els nostres amics de Madrid no he notat mai, ni al carrer, ni a la universitat, ni enlloc, la divisió i la tensió que vénen anunciant des de fa dècades. El que sí que crec que seria un pas decisiu és que els que encapçalen el procés tinguessin la valentia de dir que, juntament amb el català com a llengua pròpia, l’espanyol ha de ser una llengua també pròpia de Catalunya. De la mateixa manera que ho és a Mèxic, a l’Argentina, a Colòmbia. Per un fet històric i no com una cosa que et veus obligat a fer. La reivindicació de l’espanyol com a llengua de Catalunya s’hauria de fer amb audàcia, recordant que aquí hi ha la capital editorial de l’espanyol de tot el món. Apropiar-se d’això.

___N’estàs content, de la Barcelona actual?

___Em vaig traslladar al centre de la ciutat fa vuit anys. Llavors veia dos hotels des de casa i ara en veig set, amb això t’ho dic tot. Al començament era un procés que m’agredia, ara ho veig com una transformació pròpia de l’època. Tinc la idea que hi ha quatre Barcelones: la dels barcelonins, la dels immigrants, la dels turistes i la dels milers i milers i milers d’estrangers que s’han instal·lat aquí com a opció lliure per treballar. Seria molt important que les quatre ciutats es fusionessin dins d’un projecte obert i cosmopolita. Fer un Mur de les Lamentacions respecte al turisme ja és absurd, però s’ha d’intentar buscar la màxima qualitat. Amb l’atracció turística que significa Barcelona és absurd que el Liceu no obri totes les setmanes de l’any.

___Faràs 65 anys.

___És una edat a la qual mai havia pensat arribar. Em movia en aquella idea romàntica de Sòfocles que era millor morir jove. Però una vegada no he mort jove, el que procuraré és mantenir-me jove.

___No et preocupa, l’envelliment?

___En absolut. Em preocupen les malalties i el que el destí pot fer a un mateix. Respecte a l’edat, jo crec que un s’ha de mantenir en harmonia amb el seu cos, ha de ser lluitador, ha de ser aventurer, ha de conservar la il·lusió sempre. I si jubilar-se significa l’original llatí de iubilum, de goig, està molt bé. Si jubilar-se és dimitir, no ho recomano, no s’ha de dimitir mai de determinades passions.

___Ets molt treballador?

___No m’agrada però sóc treballador. M’aixeco tard i gaudeixo de les tardes, sobretot de les de primavera, i treballo a la tarda. I cada tarda maleeixo el fet d’estar treballant, perquè m’encantaria ser al carrer veient aquella llum. Però és que al matí no serveixo per a res. A la nit m’agrada molt sortir, sortir a passejar pel mar o a veure la lluna. Una de les meves passions ocultes i que em tranquil·litza molt és l’astronomia, i això ho has de practicar a la nit. El matí el dedico a intentar que les neurones es tornin a reorganitzar. Per això la meva franja horària és la tarda. No és que m’agradi treballar, però sí que he fet meva la consigna de Baudelaire. En ser preguntat sobre què era la inspiració, ell va respondre “treball, treball i treball”. Tres vegades treball.

___T’he d’agrair que hagis sacrificat un tros de tarda per mi.

___Aquests sacrificis m’encanten.

El perfil

Rafael Argullol (Barcelona, 1949) és catedràtic d'estètica i teoria de les arts per la Universitat Pompeu Fabra. Al llarg de tres dècades ha publicat una trentena de volums de poesia, novel·la i assaig; l'últim és Pasión del dios que quiso ser hombre. Relato y confesión (Acantilado).

Una de les seves aportacions més destacades és l'escriptura transversal, una mena de joc de vasos comunicants entre èpoques i disciplines que proposa un retorn als orígens.

Docent en universitats europees i americanes i col·laborador habitual als mitjans de comunicació, Argullol analitza ara les pulsions que actuen com a motors de les nostres vides a Les passions segons Rafael Argullol, un programa de la web de Catalunya Ràdio en què conversa amb Fèlix Riera, director de l'emissora.

Més continguts de