Quan una obvietat esdevé un himne de protesta vol dir que alguna cosa falla. El xilè Víctor Jara va escriure la cançó El derecho de vivir en paz, que va donar títol a un disc del 1971. La va dedicar a Ho Chi Minh, el president de la República Democràtica del Vietnam mort el 1969. Però el més important era el clam del vers: el dret de viure en pau. Tan senzill i tan utòpic. Jara no va tenir ni el dret de morir en pau: va ser assassinat el 16 de setembre del 1973, cinc dies després del cop d'estat d'Augusto Pinochet.

Eren temps convulsos. A principis dels anys 70, el president xilè Salvador Allende estava engegant polítiques de nacionalització de sectors estratègics i mirava d'accelerar la reforma agrària. Aquestes polítiques xocaven amb els interessos de les companyies nord-americanes que controlaven l'extracció i la comercialització del coure. I al camp es multiplicaven els enfrontaments entre terratinents, petits propietaris i camperols sense terra arran de l'expropiació de més de dos milions d'hectàrees. L'anhel de Jara topava amb una realitat tossuda, i no era fàcil viure en pau, sobretot en un món polaritzat on qualsevol moviment era víctima i alhora instrument de la geopolítica de blocs. Els governs de la Unió Soviètica i els Estats Units jugaven als escacs amb les peces marcades i deixaven poc marge per a la independència. Allende, en principi ben vist pels soviètics, no rebia la simpatia de Cuba, perquè, segons Fidel Castro, era més reformista que revolucionari. El president nord-americà Richard Nixon i el totpoderós Henry Kisinger es malfiaven d'Allende, el president marxista que s'havia atrevit a treure del negoci del coure les empreses nord-americanes. Per als xilens que el van votar, Allende, mala peça al teler capriciós de la Guerra Freda, representava una idea d'alliberament i de reconstrucció que Jara també compartia.

Víctor Jara vivia i cantava en aquell Xile sacsejat per les tensions polítiques. I s'hi va posicionar com a militant comunista. Va participar en la campanya electoral d'Allende que el va dur a la presidència el 1970. Després va assumir responsabilitats com a ambaixador cultural del govern d'Unitat Popular. Ja era una de les veus més destacades de la nova cançó xilena i la seva popularitat es va escampar arreu.

"A ese hijo de puta me lo traen para acà"

La notorietat del compromís polític i social de Víctor Jara el va dur a la tortura i la mort. L'11 de setembre del 1973 el general Augusto Pinochet va comandar un cop d'estat. Jara era a la Universitat Tècnica de l'Estat (UTE), a Santiago de Xile. Ell i 600 persones més, entre les quals hi havia professors, estudiants i funcionaris, van ser detingudes pels militars. Van portar tothom a l'Estadi Xile, un recinte esportiu que avui du el nom de Víctor Jara.

Un oficial va reconèixer Jara. "A ese hijo de puta me lo traen para acá", va ser el crit. Van començar els cops i les tortures. Finalment, el 16 de setembre, el van matar. Jara, com tants altres abans i després, va ser víctima de l'odi totalitari. La seva vídua, Joan Turner, va aconseguir enterrar el cos en el cementiri general de Santiago. "El 18 de setembre del 1973, la nostra mare va haver d'enterrar el seu estimat, acompanyada només d'un amic i d'un jove treballador de la morgue", recordava la seva filla Amanda en el segon funeral, celebrat el 5 de desembre del 2009, després que una autòpsia confirmés que Jara va morir per "múltiples impactes de bala". Dos anys abans, la justícia xilena havia iniciat una investigació per identificar els assassins.

"La veu i les cançons del Víctor sobreviuen, i amb elles vaig poder comunicar el que passava a Xile en aquells anys. Vaig sentir que el poble xilè anava amb mi", va dir la vídua de Jara aquell desembre del 2009. També expressava un anhel, tan eloqüent com el del dret a viure en pau: que un dia la justícia arribés a descobrir "els responsables de tota la injustícia".

El desig de la Joan està a punt de complir-se. La investigació del jutge Miguel Vásques ha determinat que l'home que va disparar contra Jara va ser el tinent Pedro Barrientos Núñez, que actualment viu a Florida (Estats Units) i que nega haver participat en l'assassinat. El jutge va dictar una ordre internacional de captura el 28 de desembre i prepara una sol·licitud d'extradició. La investigació també ha posat nom i cognoms als còmplices: els exoficials Hugo Sánchez Marmonti, Roberto Soupe Onfray, Raúl Jofré González, Edwin Dimter Bianchi, Nelson Hasse Mazzei i Luis Bethke Wulf.

Tèoric de la cançó popular

El llegat de Víctor Jara són tant les seves cançons com la seva feina com a recopilador del folklore. Curiosament, els primers anys de la seva biografia no feien pensar que arribaria a ser una de les personalitats culturals més rellevants de Xile. Jara venia d'una família humil de la província agrària de Ñuble que va emigrar a Los Nogales, als afores de Santiago. Va deixar l'escola i va ingressar al seminari, que va abandonar al cap de dos anys. Després de fer el servei militar va ingressar en el cor de la Universitat de Xile i va començar a estudiar teatre.

Els seus inicis musicals van ser amb el Conjunto Folclórico Cuncumén, una formació que va dur a l'escenari les músiques tradicionals i de la qual va ser director artístic. Jara va combinar l'activitat musical amb la teatral, dos universos que sovint eren el mateix. També va ser essencial en el grup Quilapayún, tot un emblema de la nova cançó xilena.

El cançoner del Víctor Jara solista és una síntesi d'arrel folklòrica i modernitat, de poètica senzilla i denúncia de la injustícia social. Més enllà de la tragèdia de la seva mort, el seu llegat perdura segurament per la seva sensibilitat delicada, especialment evident en les cançons d'amor i en una manera de cantar ferma però sense estridències.