___Estàs de promoció de Cançons d'amor i de pluja. Quantes entrevistes portes?

___Una desena. Encara no n'estic cansat, ni tinc previst cansar-me'n.

___Aquesta és de dominical. Ho dic per espantar-te.

___Em deixaré sorprendre per les preguntes i miraré que les meves respostes siguin de dominical.

___No t'avorreixes de dir el mateix?

___Intento que hi hagi una gran dosi d'improvisació, però és veritat que per explicar un llibre de contes has de tenir tres o quatre idees a què puguis recórrer en un moment de buit existencial.

___I ets tu, a les entrevistes? O hi ha el que l'Imma Monsó anomena "el ninot", que parla en actes públics quan no vols ser-hi del tot.

___El meu personatge que va a les entrevistes s'assembla més al ninot que col·labora als mitjans que al que escriu. El que escriu, i això ho hem parlat amb l'Imma alguna vegada, acaba escrivint precisament d'allò que no ets capaç de dir, de manera que normalment el que escrius és bastant diferent del que aparentes. Però vaja, no estaríem en un desdoblament absolut de persones.

___Tu sempre saps qui ets?

___Sí, el que canvia és l'instrument. Aquí toco més instruments de vent, als mitjans has de treure percussió, i segons on has de treure més arpes i més sintetitzadors. Quan has de respondre has de ser més directe, més concís, de vegades més pirotècnic. I aquestes precisament són coses que evites quan estàs escrivint.

___Et preocupa quin títol tindrà l'entrevista?

___No, això ja no depèn de mi. Ja ho arreglaràs.

___T'he sentit dir que paties perquè el títol Cançons d'amor i de pluja no fos massa "monyes". Tens por de ser cursi?

___Un cop has llegit el llibre, el títol et sembla absolutament coherent. En canvi, abans de llegir-lo, sí que hi ha un moment de desconcert. Contrasta amb el meu estil habitual. Però com que després de llegir el llibre s'entén l'element irònic, i l'element paròdic, aleshores ja s'accepta millor. La por a ser excessivament cursi, o una mica líric, també és un estímul. Allò que va contra les teves conviccions sempre és un bon material.

___Vas perdent la por a mostrar les emocions.

___Sí. Durant anys treballava amb idees, sempre amb una distància racional, de joc mental, i des de fa uns quants llibres he canviat la prioritat. M'interessen més les emocions perdurables: coses que t'obsessionen durant un temps, coses que t'emocionen no només a tu sinó a molta gent de la teva edat. La por que se'm morin els fills, el dolor d'haver perdut un pare. Es tracta de veure si ets capaç de construir un mecanisme narratiu en el qual et sentis identificat.

___Ho vius com un risc?

___Sí, fa por i configura una mena d'intimitat compartida que no és ben bé la teva, perquè ha de ser també la del lector, però sí que és la teva en la mesura en què pertany a allò que tu no ets capaç d'encabir de manera racional en la teva vida. És una intimitat emocional, que sóc incapaç de verbalitzar amb els meus germans, amics i dona, o amb els meus fills. A través dels contes dic coses que a la vida no diria.

___¿La brevetat i l'austeritat t'acompanyen sempre? Xerres poc a la vida real?

___Tinc certa tendència a no voler molestar. I tinc un punt de solitari. Les dues coses sumades ja van empitjorant el panorama. Considero que molestar és tenir un excés de presència. Un cop s'han establert vincles naturals i còmodes, sóc vitalista i expansiu, no sóc un tio reconsagradament torturat. Però no sóc la alegría de la huerta .

___ Amor és la paraula clau al títol.

___Si haguéssim de dir de què va aquest llibre, doncs va de l'amor, de la família i de la feina, que són tres amors, també. Les cançons dibuixen un paisatge evolutiu: l'esplendor del primer moment i com va degenerant.

___L'amor és mentida?

___És ficció. Mentida no, perquè és molt real, tu ho vius com una cosa molt real, igual que la ficció. Quin és el gran encant de la ficció a la vida? Que aporta coses que vius com si fossin reals, però que no ho són. L'amor comença com un exercici de ficció, imposa unes conseqüències extraordinàriament reals (la gent es casa, té una hipoteca, té fills, canvia de feina, canvia de país, fins i tot de religió...), i de cop i volta et canvien les regles del joc i passa a ser no-ficció. I aleshores ve un llarguíssim període en què cal adaptar el que era l'estructura de la ficció a la no-ficció. I això és un trauma terrible.

___I llavors, què?

___Hi ha els que aconsegueixen sobreviure-ho i els altres, els que van a parar en la gran desembocadura en què moren tots els amors. La majoria volen tornar al punt de partida, tornar a començar en un episodi de ficció. Jo defenso que aquests anys de no-ficció són també una forma d'amor. Sé que és el típic discurs del perdedor, del que està a punt de perdre-ho tot, però reivindico la sòlida resistència i adaptabilitat a la rutina. Anar amb algú que t'agrada no té cap mèrit. A Granada vaig veure un rapsoda que deia: " Querer a quien no te quiera. A eso le llamo yo querer. De la otra manera se llama corresponder. Y eso lo hace cualquiera ". La gràcia són tots aquests períodes foscos en què, sense motiu, sabotegem deliberadament la felicitat de l'altre, ens tornem mesquins. Ho fem inútilment, gratuïtament, no ens reconeixem a nosaltres mateixos.

___La decisió d'abandonar una relació també es pren d'una manera instantània?

___Sí. No crec que el final de l'amor sigui el producte d'un desgast. L'amor s'acaba de la mateixa manera que arriba, de manera arbitrària i inopinada, i sovint de manera incomprensible. A vegades, en un restaurant, veus dues persones que encara van pel primer plat i s'estimen. I tornes a mirar-los a les postres i dius: "Ostres, ja no s'estimen: ho veig als seus ulls!"

___T'ha costat molt parlar dels teus pares?

___He intentat fer-ho amb molta naturalitat. En comptes d'explicar la mort del meu pare, en el llibre anterior havia intentat explicar la mort d'un pare. Però era molt incoherent, fins a cert punt deshonest. I aleshores em vaig treure el prejudici. Crec que el punt de crònica personal li dóna un rigor, un altre tipus d'energia.

___Aleshores tot és veritat.

___Hi ha molta, molta, molta veritat, però es presenta en format de ficció. De vegades la veritat és gairebé el 100%. D'altres no, potser és un 90% perquè canvio la cronologia i afegeixo algun detall que m'acabo d'inventar; però és extraordinàriament fidel a la veritat. Em sentiria incòmode dient-ne crònica, perquè no podria afegir-hi aquest arrebossat.

___Assumeixes en públic com t'han marcat els pares.

___Durant molts anys això ho negava. Era una reacció a l'excés de pressió. A casa meva la memòria i la història tenien una importància molt gran. Aquesta presència invasiva de la història i la política em va situar en la clàssica reacció d'adolescent i de jove: "Això és de les vostres generacions, és el vostre rotllo, el meu és un altre".

___I ara fas memòria familiar.

___Aquests episodis familiars lligats a la desaparició dels pares m'obliguen a enfrontar-me a la meva manera de percebre la memòria. La meva manera dessacralitza, desdramatitza, li treu transcendència i pedestal perquè té aquesta voluntat crítica. Ets crític amb la memòria i amb la versió anterior, que crec que cada generació hauria de revisar.

___Que parlis tan poc de política es deu al fet que els teus pares estaven tan polititzats?

___Sí, és el que es considera la síndrome Obèlix. Cau a la marmita, però no li poden donar poció. Jo sóc l'Obèlix. Si m'afegeixes política puc arribar a tenir un coma polític. Per via sanguínia tinc coneixement del paisatge polític, dels hàbits i de la realitat i la història moderna política. Però la meva actitud és: "No em doneu ni una tassa d'això, que puc prendre mal".

___Has fet política clandestina, a la teva manera, en la intimitat.

___Sí. En la meva pràctica professional he sigut un polític no practicant clandestí.

___Tampoc no has militat.

___No, ni jo ni els meus germans hem militat. Tots hem sigut extraordinàriament crítics amb l'esquerra. Som molt més crítics amb l'esquerra que amb la dreta, perquè amb la dreta ja ho donem per suposat. I a més tenim l'experiència d'haver viscut els estralls de la divisió de les esquerres. Persones que eren germans, amics, camarades, de tota la vida, acabaven desunits, barallats, creant sigles paral·leles. I això ho hem vist al PSUC, a ERC, sobretot als partits d'esquerra. A vegades es troben dos antics companys d'ERC o del PSUC en un funeral, comencen a parlar, s'adonen de les simpaties que es tenen mútuament, i de cop i volta es pregunten: "Tu recordes per què ens vam barallar?"

___Desconfies de l'esquerra.

___Sóc hipersensible amb els errors de la gent d'esquerra. I sóc gairebé transigent amb tot abús dels de dretes. Això és estrany, perquè de seguida una persona sensata et dirà "Home, tio, tu t'has de fixar en els dolents", no? Doncs no, a mi em preocupen molt més els errors dels bons que els dels dolents, i això és una anomalia.

___Tampoc ets militant en res. Ets culer però sense fanatisme.

___Sóc molt antifanatisme, crec que fa molt de mal. Sóc antidogmàtic, no crec en les tendències de pensament que s'improvisen i de cop i volta tothom pensa igual. No em sento gaire còmode quan hi ha 3 o 4 persones que de sobte pensen igual que jo, o jo penso igual que 3 o 4 persones. És una postura a vegades un pèl elitista, i còmoda, perquè, en el fons, situar-te al marge és una manera de no comprometre's. Però com que comprometre's sovint acaba en catàstrofe, és una mesura preventiva. "No et comprometi's massa perquè t'utilitzaran, t'enganyaran, parlaran en el teu nom sense tenir-te en compte, et faran entrar en una estructura de partit o grup en la qual tu seràs un esclau i d'altres se n'aprofitaran..."

___A vegades ets l'aixafaguitarres.

___S'espera de mi una certa irreverència en la mirada.

___Com vius el procés independentista?

___Tinc enveja quan veig la gent del meu entorn que participa de l'entusiasme, perquè no el comparteixo. Penso: "Ostres, qui pogués enamorar-se". Al mateix temps, els compadeixo, perquè sé com acaba l'amor.

___O sigui, que no tens la il·lusió de la gent que vol un estat propi.

___Penso que es fotran una nata impressionant. I després tinc un problema més personal, i és que em trobo en una triple identitat. Vaig néixer a França, em van obligar a ser espanyol i quan anava al pati o baixava l'escala em deien " espagnol ", fent-me notar de manera permanent que era espanyol. Vivia en un ambient d'exiliats en què Espanya era una realitat mítica. Quan vaig arribar a Catalunya em vaig trobar una altra realitat, i em vaig construir tota l'adolescència formativa com a espanyol que ve de França, com a franchute , que es feia català sense ser-ho -perquè no ho acabava de ser- a través de la cultura, l'amistat i l'adaptació. Quan vaig començar a venir regularment a Espanya - per exemple, per fer-hi el servei militar-, em deien " polaco ". Vivia de la triple identitat, i ja era dues vegades apàtrida. La meva reacció és dir: "A veure, poseu-vos d'acord. No m'heu volgut com a francès. Quan em feu espanyol, arribo a Espanya i la Catalunya que m'oferiu no és gaire fiable". És una Catalunya construïda sobre traïcions, corrupcions, tot el fenomen del pujolisme jo el vaig viure amb 17-18 anys. A mi no m'enganyaran. Si t'agafa amb 8 anys, al Club Super3, en tens una visió. Jo en tinc una altra de molt més crítica i viscuda. A mi el pujolisme no em pot convèncer.

___Però ara és una nova etapa.

___Racionalment, comparteixo al 90% els arguments de la gent que defensa el procés, però ja que estem en el territori de la ficció, em continua semblant que hauria de ser possible una Espanya en què es pogués conviure. Però veig que racionalment això és absolutament impossible.

___Per tant, no saps encara qui votar ni què votaries?

___Jo per ara votaria que no. Però vull fer la consulta, fixa't com estem. Hem de trobar la manera de fer-la com sigui.

___Ets pessimista sobre el final del procés.

___Trobo que hi ha massa elements d'emotivitat. I quan entrem en l'àmbit de la racionalitat, aleshores la consistència del discurs ja no em convenç. Entenc l'entusiasme i la coherència amb la reacció, quan es diu: "Escolti, és que no hi ha altra manera". I és quan m'agradaria tenir més capacitat d'entusiasmar-me. Però quan m'hi poso i estic a punt de fer-me independentista, m'adono que seria una autèntica impostura. O bé encara seria més impostor del que ja sóc, i aleshores ja no s'aguantaria tanta impostura.

___En general ets desconfiat?

___Amb tot. Crec que la desconfiança és un bon punt de partida per no prendre mal, per després anar eliminant-la parcialment. Per desgràcia, l'experiència estadística demostra que una part important de la desconfiança inicial, deliberada i arbitrària s'acaba confirmant. La gent que ofereix la confiança com a mètode deu tenir una quantitat de disgustos tremenda. Però tindran la capacitat d'enamorar-se més sovint. És un preu.

___Ets descregut.

___Crec molt en l'individu. Depenem estrictament del que siguem capaços de fer nosaltres, cadascú a casa seva: com a persona, professionalment, sentimentalment, aquell metge, aquell lampista, aquell restaurant..., però més de 4 persones juntes, poques vegades són fiables. Si no és el Barça de Guardiola..

___I el de Martino?

Estem esperant. Encara no tenim prou proves.

___El nou Barça és ideal per a tu, obre expectatives i no saps què passarà.

___Per què patíem quan hi havia el gran Barça, el primer, el de Guardiola? Per quan s'acabaria. I ja es va acabar. Ara, en canvi, quina és la il·lusió plausible? Que no s'espatlli i que hi hagi certa continuïtat. I que les aportacions d'aquest home realment enriqueixin.

___Per treure un llibre has de creure que aporta alguna cosa.

___No et pensis. És un acte de coherència amb un mateix. El fet de ser descregut no vol dir que siguis incapaç d'assaborir les coses bones, jo tinc aquesta contradicció. També sóc molt vitalista, sóc un descregut hiperactiu. Aplico la meva descregudesa d'una manera arbitrària i una mica temerària.

___No t'he vist a Twitter.

___Hi sóc com a observador. Us segueixo sobretot a través dels fills. Estic preocupat per la velocitat en què això canvia les relacions. Noto que tota aquesta tecnologia invasiva té avantatges, però alguns inconvenients. Per exemple, la vida de les famílies n'ha quedat seriosament afectada.

___Això també afecta l'escriptura?

___No tant l'escriptura com el pensament. El que més em preocupa és la velocitat de transmissió de missatges la majoria dels quals són absolutament prescindibles, el contagi amb la banalitat permanent. Hi ha gent que li dius: "Tu què fas, a la vida?" I respon: "Sóc molt actiu a Twitter". És com un tio que digués: "Menjo molts croissants". Ser molt actiu a Twitter no vol dir res. I en canvi, això es considera una dada biogràfica, un valor. Això, d'una banda i de l'altra, modifica la percepció que té la gent d'ella mateixa, i l'autoestima, i la vanitat. I la quantitat de temps que els roba.

___Fa 18 anys que ets pare de bessons.

___Ara qualsevol delicte que cometin ja no dependrà de mi. Ja dependrà de la legislació vigent en els països en què es produeixin els delictes. Per ara fer de pare és el més interessant que m'ha passat, de llarg. I a més a més això sí que ha posat a prova de manera extraordinària el ser descregut.

___Potser fa 19 anys no et veies mai dient que ser pare és el millor que t'ha passat.

___No, mai ho hagués dit. Jo hi estava en contra. Em van convèncer per tenir-ne un i en vaig tenir dos, aquí va haver-hi un error de càlcul. Devia ser que jo en el fons en volia tenir molts, però feia veure que no. Aquestes coses fan que et qüestionis els posicionaments. Si realment la cosa més espectacular que m'ha passat no l'havia previst, ni hi estava a favor, he de qüestionar el meu propi punt de vista. I això em porta altre cop a ser descregut.

___Si d'aquí 10 anys existeixen llibreries, et veus fent llibres?

___A mi m'agradaria continuar amb això i que hi haguessin llibreries. Estic disposat a negociar. Si cal, que a les llibreries en comptes de persones hi hagi extraterrestres. O que als autors ens falti un braç: estaria disposat a ser un escriptor sense un braç.