PATRIMONI

Una joia modernista al camp de Tarragona

Els amants de l'arquitectura estan de sort. La Casa Bofarull, una de les obres més importants de Josep Maria Jujol, obre les portes al públic

L'església sol ser l'edifici més destacat del paisatge urbà d'un poble, i sol assenyalar el seu centre neuràlgic. Els Pallaresos (Tarragonès) reserva una sorpresa als visitants, ja que són dos els edificis que comparteixen el protagonisme. A mesura que ens acostem a la localitat, a més del campanar de la parròquia de Sant Salvador, s'albira la torre mirador, coronada per l'escultura d'un àngel de mides naturals, de la Casa Bofarull, una de les obres cabdals de Josep Maria Jujol, col·laborador de Gaudí i autor del Teatre Metropol de Tarragona. Per encàrrec de les propietàries, les germanes Dolors i Pepita Bofarull, l'arquitecte va intervenir entre el 1913 i el 1933 en una gran masia rural que es remunta al segle XIV. Les germanes i l'arquitecte s'havien conegut el 1913 a la població, també tarragonina, de la Secuita. Ara, coincidint amb el centenari de l'inici d'aquella amistat, la casa obre les portes al públic per primera vegada amb visites concertades. Per aquest motiu també s'ha creat una web: www.casabofarull.com.

Tot i que les intervencions més importants que Jujol va fer a la casa es concentren a la galeria de la façana sud i a la torre mirador, l'autor va deixar mostres de la seva bulímia creativa arreu de l'edifici. Ja a la llinda de la porta d'entrada, de pedra, s'hi pot llegir la llegenda "Ave Maria". La mateixa porta està feta amb peces de fusta i eines del camp en desús. A l'interior, la seva imaginació impregna marcs de portes, pintures, làmpares, vidres gravats, vitralls i diverses peces de mobiliari. "Encara hi descobrim detalls que no havíem vist fins ara", expliquen Maria Mercè Segú Rovira i Anna Manent Segú, la seva filla, que hi han viscut tres dècades. Elles seran les encarregades de rebre els visitants i mostrar-los les nombroses sorpreses que amaga l'edifici. Al pati hi ha dos elements poc coneguts per al gran públic: una font amb un drac i la porta del galliner. Jujol fins i tot va tenir cura d'una peça tan humil i la va decorar amb el perfil d'una gallina fet amb claus de forja. Cadascun té el cap diferent.

La Mercè i el seu marit, la família del qual havia heretat la casa, hi van arribar el 1973. L'Anna hi va néixer pocs anys després. "No coneixíem gaire l'obra de Jujol -explica la Mercè- perquè no era tan famós com ara. Per nosaltres la casa no és tan extraordinària, perquè hi hem viscut molt temps". El mateix li passa a la seva filla. "Se'm fa molt difícil explicar quines sensacions em produeix", diu l'Anna. La família va viure a la casa, que ha inspirat el projecte que representarà Catalunya a la pròxima Biennal d'Arquitectura de Venècia, fins al 1994. Després va quedar tancada i la van obrir al públic en molt poques ocasions. Tot i que s'hi ha construït a prop, des de la galeria, on Jujol va fer una sèrie de quatre pintures amb al·legories de les estacions i l'escut de la família, s'albira un camp de vinyes i una pineda que recorda el seu origen rural.

Una transformació delicada i radical

Segons recorda Josep Maria Jujol fill al llibre Jujol a Tarragona, les germanes Bofarull "havien sentit parlar de Jujol com d'un arquitecte enginyós i de tracte senzill; a més coneixien el teatre del Patronat Obrer [avui Metropol] de Tarragona". "La Casa Bofarull -afegeix el fill de l'autor- era un gran casal rústic, sense concessions artístiques i pensat només per a la finalitat agrícola. Va tenir importants ampliacions al segle XVIII, però sempre prescindint de la decoració externa. L'excessiva senzillesa desentonava de la noblesa, història i riquesa familiar. Jujol va visitar la casa i la seva ràpida imaginació anava elaborant una radical, profunda i bella transformació". La Mercè explica detalls d'aquella noblesa familiar, com ara que "les germanes Bofarull tenien servei i molts treballadors". El 1954 la casa va quedar tancada i no es va tornar a obrir fins al 1973. L'Anna recorda que la casa era molt fresca, tant a l'estiu com a l'hivern. "Fer la instal·lació necessària per dotar-la de calefacció l'hauria fet malbé", diu.

La Casa Bofarull té vuit habitacions dobles -la família no les va utilitzar totes-, que ara s'han museïtzat. Algunes tenen les parets cobertes amb paper pintat. Finalment, a la casa hi conviuen la tradició rural, el gust burgès per la decoració i l'audàcia de Jujol. Les obres van estar marcades per la bonança econòmica de les propietàries. "Després del gran desemborsament que van representar les primeres obres, el ritme de les reformes es va escalonant segons els guanys agrícoles. Collita generosa, obres abundants; collita escassa, nul·litat constructiva", explica Jujol fill. Després de la porta d'entrada, el primer element jujolià visible és una obertura a la paret. No és capriciosa. Servia per poder controlar la porta d'entrada des de la cuina.

La renovació de la façana sud, on ja hi havia una vella galeria, també va comportar dotar la casa d'aigua corrent. "Jujol va construir dos dipòsits d'aigua als extrems. Però les humitats que produïen van fer malbé els esgrafiats", es lamenta la Mercè. Encara es pot veure, però, una altre cop d'enginy jujolià: el desguàs de la façana té la forma de la cua d'un peix. L'any 2000 la família es va fer càrrec d'unes importants obres de restauració. Va ser aleshores quan l'àngel de la coberta va recuperar les ales -les hi havien tallat abans de la Guerra Civil perquè els pilots que sobrevolaven la casa pensessin que era un soldat- i va tornar a complir la funció de penell. "Es va col·locar el 1918 [...]. Jujol va prendre com a model del rostre el de la jove tarragonina Antònia Mezquida, filla de coneguts seus i veïna de la casa on residia l'arquitecte a Tarragona", recorda Josep Maria Jujol fill. L'escala que condueix a la coberta destaca per la barana de forja, el passamans de fusta, molt treballat, i el contrast de dos colors molt característics de l'univers jujolià, el blau i el groc.

Una taula parada a tocar del cel

La teulada de la torre, que no estarà oberta al públic, també té el seu propi simbolisme. "És una taula parada per als que són al cel", explica l'Anna sobre els plats i les tasses capgirats, encastats entre els fragments de marbre de la coberta. De fet, el porró que hi ha clavat és una de les imatges més icòniques i difoses de l'edifici. Més que una visió molt personal del Modernisme, sembla una obra d'art contemporani. Una de les últimes intervencions que Jujol hi va signar és una font decorada amb unes fruites de pedra que es pot contemplar a la cuina d'hivern de la casa. Amb tot, va quedar pendent la reforma de la façana de ponent.

En paral·lel a les reformes, Jujol va fer l'edifici dels safareigs. Des del carrer es pot veure la seva coberta inconfusible, feta amb arcs encreuats on es combinen la pedra i el maó. Segons l'arquitecte i estudiós de l'obra de Jujol Carlos Flores, la Casa Bofarull està "entre les cotes més altes" assolides per l'arquitecte, a l'altura d'altres treballs posteriors o simultanis, com la Casa de la Creu i la Masia Negre a Sant Joan Despí; els Tallers Manyac, al barri de Gràcia; la Casa Planells; l'església de Vistabella, i el santuari de Montferri.

Més continguts de