MODA
Diumenge Ara Tu 29/04/2012

La moda [també] és cosa de dones

El Metropolitan de Nova York convoca un diàleg impossible entre Elsa Schiaparelli i Miuccia Prada

Cathy Horyn, The New York Times
5 min
La moda [també]  és cosa  de dones

"Volíem que fos com un desafiament intel·lectual, una interpretació més entremaliada de la moda". Ho explica Harold Koda, comissari de vestuari del Metropolitan de Nova York, que aquest dijous inaugura l'exposició Elsa Schiaparelli i Miuccia Prada: converses impossibles . Koda, amb el comissari Andrew Bolton, ha muntat l'exposició com un diàleg imaginari entre Schiaparelli i Prada, que va néixer a Milà el 1949, gairebé 60 anys després de la seva compatriota.

Per donar més cos a la idea, extreta d'una columna de Vanity Fair dels anys trenta anomenada Entrevistes impossibles , el director Baz Luhrmann ha fet set curtmetratges amb Prada i una actriu que fa de Schiap, com l'anomenaven. Les seves paraules les han tret de les seves memòries, Shocking life.

Amb aquesta exposició, les dues dones s'apoderaran fins al 19 d'agost de l'Institut d'Indumentària del Metroplitan. I certament han triat dues de les dissenyadores més intel·ligents. Cadascuna a la seva manera, totes dues triomfen gràcies a una barreja d'intuïció i audàcia i, en el cas de Schiaparelli, potser també d'un punt d'ira.

Hi ha moltes raons per les quals la temible Schiaparelli es va convertir en pocs anys en "la dissenyadora de moda de qui més es parla a tot el món", com va afirmar l'escriptor Palmer White el 1934, quan la modista va sortir a la portada de Time . Però, sens dubte, hi van contribuir la pobresa del seus primers anys i un matrimoni fracassat. Els seus dissenys estan impregnats d'energia i d'un esperit rebel -és responsable de moltes de les innovacions que avui dia donem per fetes-, però en el fons del seu caràcter esquerp hi havia una extraordinària indiferència.

Què implica aquesta vida interior per a les dissenyadores de moda? ¿Els dóna un avantatge? Tot i que hi ha més homes que han triomfat, ¿les dones són més bones dissenyadores?

El cas és que als anys vint i trenta les que manaven eren les dones. "El període d'entreguerres va ser el segle d'or de les modistes d'alta costura", subratlla la historiadora Valerie Steele. Bowles assenyala que els terribles estralls causats per la Segona Guerra Mundial van posar fi a la seguretat de la vida matrimonial. Hi va haver aristòcrates britàniques que es van convertir en modistes. París es va omplir de russos emprenedors, com Valentina Nicholaevna Sanina, que després es va presentar a Nova York com la gran modista Valentina.

"Creien que les dones, per la seva sensibilitat, estaven molt més ben preparades per vestir la nova dona", diu Steele. Molts dels dissenys femenins es van alliberar de les cotilles i els farcits i es van confeccionar amb teles alhora elegants i portables. Aquest va ser sobretot l'objectiu de les dissenyadores nord-americanes de roba esportiva, en especial Claire McCardell.

Plantar cara a l''statu quo'

Una cosa que Prada i Schiaparelli tenen en comú és que totes dues fan servir la moda per plantar cara a l'statu quo , més sovint i amb més gosadia que els seus coetanis. El mètode d'atac de Shiap era el pur mal geni, com si etzibés a la societat: "No em tanqueu amb les vostres normes". Entre les seves innovacions hi ha una sèrie de fibres sintètiques -un raió amb efecte d'escorça d'arbre i un material vitri anomenat Rhodophane-, peces d'alta costura que combinaven blonda i ant i, fins i tot, làtex, i vestimenta masculina, que es va anomenar hard chic . També va incorporar a la silueta de preguerra davantals i faldilles creuades. Prada no va inventar el concepte d' ugly chic, però amb els uniformes, materials barats i colors estranys el va posar de moda.

Després del new look de Christian Dior, el 1947, els homes van agafar el comandament, i des d'aleshores res no ha estat el mateix per a les dissenyadores. Per descomptat, hi ha excepcions i últimament han sorgit veus potents i originals, com Stella McCartney; Phoebe Philo, de Celine, i Sarah Burton, d'Alexander McQueen. "A principis dels noranta, jo parlava d'un retorn a la igualtat de gènere -diu Steele-, però la veritat és que no s'ha produït. La majoria dels famosos han sigut homes, malgrat gent com Prada i Philo". Potser l'explicació és que ara les grans marques ho dominen tot.

McCartney, per exemple, s'adona del problema i per això la seva empresa busca la manera de connectar amb les dones. "Respectem les dones, cosa que no totes les marques fan", diu. Encara s'hi pot connectar amb més força a través dels sentiments que les dones tenen sobre elles mateixes. I en això és on Prada té més sensibilitat.

Un 'tête à tête' imaginari entre dues dones indomables

Conversa imaginària entre Elsa Schiaparelli i Miuccia Prada escoltada d'amagatotis: fragments del diàleg muntat pels comissaris de l'exposició al Metropolitan. Algunes parts s'inclouran en el catàleg i a les videoinstal·lacions de l'exposició.

Elsa Schiaperelli: Molts homes admiren les dones fortes, però no se les estimen. Hi ha dones que han aconseguit combinar força i tendresa, però la majoria de les que han volgut tirar endavant soles han perdut la felicitat pel camí.

Miuccia Prada: M'interessa la vida de les dones en general, i per això m'encanten els davantals. El davantal és un tema recurrent en la meva obra perquè és un símbol del patiment de les dones... És un emblema de la seva desesperació, la seva pobresa, les seves passions. M'encanten els drames i les històries d'amor. Per això m'encanten les joies antigues. M'agrada viure la vida d'altres dones.

E.S.: La moda neix a partir de fets petits, de tendències... no per fer uns plecs ni un frunzit, sinó que neix a partir de la bijuteria, de roba fàcil de copiar, o d'escurçar o allargar una faldilla.

M.P.: Quan dissenyo, em centro sobretot en el que m'interessa a mi personalment, el que m'interessa personalment de la vida, de la societat, de la cultura. Però sempre sóc conscient del cicle de la moda: si després del vermell he de fer servir el negre, si després d'una faldilla curta he de fer una faldilla llarga... Per mi és important preveure cap on anirà la moda.

E.S.: Cal preveure la tendència de la història i anticipar-s'hi.

M.P.: Una de les raons per les quals em vaig fer dissenyadora és perquè no trobava roba que m'agradés. Als anys vuitanta, tot era disseny, i jo rebutjava la idea de disseny. La detestava. Portava roba vintage i uniformes, uniformes de tota mena, però sobretot professionals i escolars. Si volia un vestit nou, anava a un sastre de roba infantil... De fet, quan em vaig casar, portava un vestit fet per un sastre de roba per a nens.

E.S.: El meu casament va ser molt discret, sense vestit de núvia, en un registre civil de Londres. Recordo que aquell dia Piccadilly estava envaït per unes sufragistes, unes fúries masculines enrabiades, horribles individualment i en grup, que demanaven a crits el dret de vot...

M.P.: No m'agrada la idea que ja no pots portar una cosa perquè tens una determinada edat.

E.S.: M'agrada crear per a la dona que, amb independència de l'edat que té, porta els meus dissenys amb l'aplom de la joventut.

M.P.: Les dones sempre procuren tornar-se més dòcils quan es fan grans, però les que es conserven millor solen ser una mica més salvatges. Pensar sempre en l'edat que tenen és la pitjor presó per a les dones.

stats